Exposició d'arguments polítics pel debat d'SpaceTwitter: El poder polític del vot

Vot útil? Vot responsable? Vot amb la pinça al nas?

Quines eines tenim el poble?

I quines són les conseqüències del nostre vot en una democràcia defectuosa?

En Josep Maria Mas m'ha convidat a parlar-ne en els seus "Espais del Diumenge". En aquest article resumeixo breument el que intentaré explicar aquest cap de setmana.

📌 Diumenge vespre a @TwitterSpaces, tindrem amb nosaltres a @JoanGilOliveras i @FulvioCapitanio politòlegs i teòrics del vot, per a aprendre a decidir 🗳

Fes RT ♻️ i anota 📆

🎙 Debat - les “conseqüències” del teu vot, en una democràcia defectuosa…https://t.co/DCuANxHir5

— Josep Maria Mas (@josepmas8) February 15, 2022

EL DRET A VOT NO ÉS UN REGAL

Per arribar a entendre per què existeix el vot, que seria la primera pregunta a fer-nos, hauríem d'esclarir en quin sistema polític vivim i com hem arribat fins aquí al llarg de la història. A mode d'esquema hi ha hagut tres etapes històriques:

• Les monarquies absolutes (i/o hereditàries) en les quals el poder de governar era concedit per una divinitat, segons perverses teories manipuladores que parlaven en nom de Déu (en va). La situació era fàcil d'entendre: el poder quedava en mans d'una sola persona que, amb sort, tenia un seguit de consellers que intentaven actuar amb certa destresa, justícia i noblesa.

• A partir d'un determinat moment (al Regne d'Espanya l'any clau fou el 1868) es duen a terme un seguit de revolucions democràtiques arreu d'Europa. Aquests moviments es vinculen amb el liberalisme (i sobretot la burgesia), el republicanisme, el nacionalisme (tan denostat actualment!) -que recorda que el poder és concedit i emanat pel poble, per la nació, i d'altres ideologies contràries als règims monàrquics de l'Antic Règim. Tot i això, encara hi havien reaccionaris que volien reinstaurar les monarquies absolutes.

• En els règims democràtics (la democràcia liberal, la democràcia burgesa, la democràcia social) el poder polític no emana de Déu sinó del poble. Considerem o no que siguem fills de Déu, les relacions de poder més terrenals, es dirimeixen en l'àmbit de la política democràtica. Això no es posa en dubte. Ja no hi ha moviments reaccionaris significatius que posin en dubte la sobirania nacional, la sobirania popular, el dret a vot. Un dret que es va anar ampliant a altes capes de la població, a causa de diferents moviments socials que van lluitar-ho.

Com que això d'explicar d'on venim és una tasca àrdua que necessita de molt de temps, i és més pròpia dels historiadors, podem dir, de forma molt matussera, que el vot universal, el dret a vot de la ciutadania (aquí per tant, ja excloem els que no són ciutadans), és resultat de la pluralització, del major repartiment, del poder polític, de l'increment de la participació política per les vies institucionals, oficials. Suposant que aquest poder polític no hagi perdut poder d'influència mentrestant s'ha anat democratitzant (i això, jo crec, que sí ha succeït), la realitat és que el vot és una eina, una possibilitat, que ens atorga un grau de decisió en els afers públics, en els conflictes polítics, a una àmplia capa de la població mundial. 

Sent altre cop molt simplistes, podem arribar a afirmar que la lluita obrera va conduir a que es passés del dret a vot dels propietaris, dels rics, el sufragi censatari, al sufragi universal masculí, i el feminisme, el va expandir a l'altre meitat de la ciutadania. És doncs producte de les lluites socials, és quelcom que hem aconseguit i que té un valor històric i actual molt important. No ha estat fàcil, i en el nostre país és producte de la lluita antifranquista, de qui va arriscar la vida pel nostre dret a vot. Les dones que reclamaven el dret a vot al Regne Unit, de les quals commemorem la seva lluita cada 8 de març, van morir reivindicant aquest dret. No és doncs un dret baladí que hagi estat senzill d'arrancar als poderosos. I és un dret recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans:

• Article 21: Tenim dret a participar activament en les decisions del nostre país, directament o escollint representants que tinguin les nostres idees i votant lliurement per indicar la nostra elecció. Per poder escollir els nostres governants, periòdicament s'han de fer eleccions no manipulades en les que tothom pugui votar lliurement.

El sistema de representació proporcional de la majoria de democràcies parlamentàries (que s'han de democratitzar) converteix els múltiples interessos de la societat en polítiques públiques acceptables per una àmplia capa de la població. Encara que ho faci de forma imperfecta (com és lògic), aquests interessos es veuen reflectits, agrupats i canalitzats a través del vot.

EL DRET A VOT L'ESTAT ESPANYOL

Els catalans i les catalanes del Principat de Catalunya som, a dia d'avui, i a desgrat de molts, ciutadans de l'Estat espanyol. Per tant, depenem de les seves lleis generals (les lleis orgàniques). Ens agradi o no, si no s'apliquen els resultats d'un referèndum com el que es va dur a terme el 1r d'octubre del 2017, el valor del vot perd sentit (però no vigència), i continuem doncs emmarcats (o sotmesos, depenen de la vostra opinió) al marc constitucional vigent espanyol. Aquest marc, ens agradi o no, és el propi d'una democràcia política per la majoria d'analistes polítics internacionals.

Com deia el pensador espanyol Ortega y Gasset, "la salut de les democràcies depèn del mínim detall tècnic, del procediment electoral". I és en aquest sentit

A Catalunya, a més, no disposem de llei electoral pròpia tot i que ja a l'Estatut de Sau, el primer després de la transició (o transacció) política espanyola, teníem la competència per aprovar-ne una. Per tant, ens regim per aquesta llei:

Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General (LOREG)

La LOREG és la llei electoral espanyola que apliquem també en les eleccions al Parlament de Catalunya i a les eleccions municipals catalanes. És la que ens dota de drets, impediments i deures electorals (com haver d'assistir a una mesa electoral com a president).

A continuació, us adjunto un vídeo molt didàctic que va penjar en Josep María sobre com es tradueixen els vots en escons atenent-nos al tipus de circumscripcions electorals, la llei d'Hondt i la LOREG perquè entengueu la dificultat de la representació proporcional de la ciutadania:

SUFRAGI PASSIU

Més enllà de la legislació internacional que avala el dret a vot i a presentar-se a les eleccions i a ser elegit, a la qual l'Estat ha d'adaptar les seves pròpies lleis, tant el sufragi passiu com el sufragi actiu, són dos drets, òbviament com a "Estat social, democràtic i de dret", recollits en la Constitució espanyola (en l'article 23).

Massa sovint el sufragi passiu, el dret a presentar-se com a candidat/a a una convocatòria electoral (i a ser elegits com a representants públics), no està present en el debat públic, en les converses de bar de la gent. No es fan programes de televisió explicant les diferents formules que té un ciutadà per presentar-se a les eleccions. Però és un dret tant important com el dret al sufragi actiu, o sigui, el dret a vot. Si poguéssim votar però no presentar-nos a les eleccions, seria un frau democràtic. De fet, aquells sistemes polítics que impedeixen, dificulten o comporten limitacions al sufragi passiu (com passa en el cas dels Estats Units d'Amèrica -ho vaig explicar en un programa anterior) no haurien de ser considerats règims democràtics. Hauríem de ser menys generosos i més rigorosos alhora de dictaminar que un règim és democràtic o no, i sobretot dubtar de criteris interessats com els que usa "The Economist" (i sobretot desconfiar dels seus propietaris, com els Rothschild). Aquesta setmana vam saber que aquest mateix diari rebaixava el nivell de democràcia de l'Estat espanyol i molts catalanistes i independentistes es van alegrar de la notícia. Però si abans, quan no ho feia, ja ens semblava que hi havia massa mancances democràtiques al Regne d'Espanya i el criteri del periòdic no ens semblava prou adequat, per què ara donar-li credibilitat? Doncs perquè encara estem immersos en la lluita per la propaganda d'El Procés (encara que en hores baixes).

---------------------------------------------------------------------------------------------------

CAPÍTULO II

Derecho de sufragio pasivo

Artículo sexto 

 

1. Son elegibles los españoles mayores de edad, que poseyendo la cualidad de elector, no se encuentren incursos en alguna de las siguientes causas de inelegibilidad: 

 

a) Los miembros de la Familia Real Española incluidos en el Registro Civil que regula el Real Decreto 2917/1981, de 27 de noviembre, así como sus cónyuges.

b) Los Presidentes del Tribunal Constitucional, del Tribunal Supremo, del Consejo de Estado, del Tribunal de Cuentas, y del Consejo a que hace referencia el artículo 131.2 de la Constitución.

c) Los Magistrados del Tribunal Constitucional, los Vocales del Consejo General del Poder Judicial, los Consejeros Permanentes del Consejo de Estado y los Consejeros del Tribunal de Cuentas.

d) El Defensor del Pueblo y sus Adjuntos.

e) El Fiscal General del Estado.

f) Los Subsecretarios, Secretarios generales, Directores generales de los Departamentos Ministeriales y los equiparados a ellos; en particular los Directores de los Departamentos del Gabinete de la Presidencia de Gobierno y los Directores de los Gabinetes de los Ministros y de los Secretarios de Estado.

g) Los Jefes de Misión acreditados, con carácter de residentes, ante un Estado extranjero u organismo internacional.

h) Los Magistrados, Jueces y Fiscales que se hallen en situación de activo.

i) Los militares profesionales y de complemento y miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad y Policía, en activo.

j) Los Presidentes, Vocales y Secretarios de las Juntas Electorales.

k) Los Delegados del Gobierno en las Comunidades Autónomas y los Subdelegados del Gobierno y las autoridades similares con distinta competencia territorial.

l) El Presidente de la Corporación de Radio Televisión Española y las sociedades que la integran.

m) Los Presidentes, Directores y cargos asimilados de las entidades estatales autónomas con competencia en todo el territorio nacional, así como los Delegados del Gobierno en las mismas.

n) Los Presidentes y Directores generales de las Entidades Gestoras de la Seguridad Social con competencia en todo el territorio nacional.

ñ) El Director de la Oficina del Censo Electoral.

o) El Gobernador y Subgobernador del Banco de España y los Presidentes y Directores del Instituto de Crédito Oficial y de las demás Entidades oficiales de crédito.

p) El Presidente, los Consejeros y el Secretario general del Consejo General de Seguridad Nuclear.

2. Son inelegibles:

a) Los condenados por sentencia firme, a pena privativa de libertad, en el período que dure la pena.

b) Los condenados por sentencia, aunque no sea firme, por delitos de rebelión, de terrorismo, contra la Administración Pública o contra las Instituciones del Estado cuando la misma haya establecido la pena de inhabilitación para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo o la de inhabilitación absoluta o especial o de suspensión para empleo o cargo público en los términos previstos en la legislación penal.

3. Durante su mandato no serán elegibles por las circunscripciones electorales comprendidas en todo o en parte en el ámbito territorial de su jurisdicción:

a) Quien ejerza la función de mayor nivel de cada Ministerio en las distintas demarcaciones territoriales de ámbito inferior al estatal.

b) Los Presidentes, Directores y cargos asimilados de Entidades Autónomas de competencia territorial limitada, así como los Delegados del Gobierno en las mismas.

c) Los Delegados territoriales de RTVE y los Directores de las Entidades de Radiotelevisión dependientes de las Comunidades Autónomas.

d) Los Presidentes y Directores de los órganos periféricos de las Entidades Gestoras de la Seguridad Social.

e) Los Secretarios generales de las Delegaciones y Subdelegaciones del Gobierno.

f) Los Delegados provinciales de la Oficina del Censo Electoral.

4. Las causas de inelegibilidad lo son también de incompatibilidad. Las causas de incompatibilidad se regirán por lo dispuesto para cada tipo de proceso electoral.

En todo caso serán incompatibles las personas electas en candidaturas presentadas por partidos o por federaciones o coaliciones de partidos declarados ilegales con posterioridad por sentencia judicial firme, así como los electos en candidaturas presentadas por agrupaciones de electores declaradas vinculadas a un partido ilegalizado por resolución judicial firme. La incompatibilidad surtirá efecto en el plazo de quince días naturales, desde que la Administración Electoral permanente comunique al interesado la causa de incompatibilidad, salvo que éste formule, voluntariamente, ante dicha Administración una declaración expresa e indubitada de separación y rechazo respecto de las causas determinantes de la declaración de ilegalidad del partido político o del partido integrante de la federación o coalición en cuya candidatura hubiese resultado electo; o, en su caso, del partido al que se hubiera declarado vinculada la agrupación de electores en cuya candidatura hubiere resultado electo.

Si durante el ejercicio del mandato al que haya accedido tras haber explicitado dicha declaración, la persona electa se retractase, por cualquier medio, de la misma o mostrara contradicción, a través de hechos, omisiones o manifestaciones, respecto de su contenido, quedará definitivamente incursa en la causa de incompatibilidad regulada en este apartado. La incompatibilidad surtirá efecto a partir de la notificación realizada al efecto por la Administración Electoral permanente, por sí o a instancia del Gobierno a través de la Abogacía del Estado o del Ministerio Fiscal.

En los supuestos previstos en los dos párrafos anteriores, el afectado y, en su caso, el Gobierno a través de la Abogacía del Estado y el Ministerio Fiscal podrán interponer recurso ante la Sala especial del Tribunal Supremo regulada en el artículo 61 de la Ley Orgánica del Poder Judicial, en los plazos previstos en el artículo 49 de la presente ley.

El mismo régimen de incompatibilidad se aplicará a los integrantes de la candidatura de la formación política declarada ilegal que sean llamados a cubrir el escaño vacante, incluidos los suplentes.

Se modifican las letras k) y l) del apartado 1 y e) del apartado 3 por el art. único.2 a 4 de la Ley Orgánica 2/2011, de 28 de enero. Ref. BOE-A-2011-1639. y se modifica la letra b) del apartado 2 y se añade el apartado 4 por el art. único.1 y 2 de la Ley Orgánica 3/2011, de 28 de enero. Ref. BOE-A-2011-1640.

Se modifica el apartado 2 por el art. 5 de la Ley Orgánica 1/2003, de 10 de marzo. Ref. BOE-A-2003-4923

-------------------------------------------------------------------------------------------

En aquesta web jurídica s'explica molt bé que la privació del dret a sufragi passiu està molt acotat perquè limita drets fonamentals:

"Cal tenir en compte que les condemnes que inclouen una limitació al sufragi; en aquest cas, al sufragi passiu estan limitant els drets fonamentals d'un ciutadà. Per això, per entendre-les cal recórrer al Codi Penal espanyol. S'hi recullen totes les possibles penes de privació de drets a l'article 39CP. Aquest, alhora, va ser modificat per la Llei Orgànica 5/2010 de 22 de juny. Tenint en compte que es limiten drets, són molt específics els casos en què es poden aplicar aquestes penes. De fet, el sufragi passiu sol considerar-se només en casos en què es preveu que es puguin repetir els fets delictius. És a dir, són freqüents en delictes de corrupció, apropiacions indegudes, propietat pública, blanquejos, etc." 

 

COM ENS PODEM PRESENTAR A LES ELECCIONS?

Però i com ens podem presentar a les eleccions. Hi ha tres opcions electorals:

• A través d'una llista electoral formada per un partit polític.
• A través d'una candidatura electoral d'una coalició electoral (entre partits i/o agrupacions d'electors).
• A través d'una agrupació d'electors. Però aquest darrer cas, és el que menys interessa a la partitocràcia establerta i per això es van inventar una legislació que dificulta la presentació de candidatures populars per aquesta via: només és possible havent recollit un número d'avals concret en un temps determinat.

SUFRAGI ACTIU

El dret al sufragi actiu és, dels dos sufragis, el més conegut per la ciutadania. A la Constitució es recull com un dret fonamental tant per l'elecció de membres de les Corts Generals (el Congrés de Diputats i  el Senat) en els articles 68 i 69.2, com les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes (en l'article 152.1) com en l'elecció dels Regidors (art. 140). En un article de La Vanguardia es recorda que el dret a sufragi actiu (com el passiu) també està recollit a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Segons la Constitució espanyola, article 23.1, i la Llei Orgànica que desenrotlla aquest precepte, (art. 2, 4 i 5 LOREG), es tracta d’un dret al sufragi amb les característiques de: universal, lliure, igual, directe i secret:

- És universal perquè són titulars d’aquest dret tots els ciutadans espanyols, i també els estrangers residents a Espanya a les eleccions municipals als casos que diu la LOREG (art. 176), que siguin majors d’edat[1], amb independència dels seu sexe, raça, propietat, educació, religió, ideologia o qualsevol altre atribut discriminatori, sempre que no es trobin en alguna de les dues causes de incapacitat civil que preveu la llei electoral. 

 

Abans eren tres les causes de incapacitat, però amb l’aprovació del nou del Codi Penal, per Llei Orgànica 10/1995, desapareix la causa de la incapacitat penal, i per tant, els condemnats per sentència judicial ferma podran votar, però no ser elegits, sigui quina sigui la pena imposada.

 

Les dues causes de incapacitat per a votar són: haver estat declarat incapaç per sentència judicial ferma en que expressament s’inclogui la privació del dret de sufragi; estar internat a un hospital psiquiàtric amb autorització judicial, durant el període d’internament, sempre que a l’autorització judicial es declari expressament eixa privació. 

 

Pel que fa a les eleccions municipals, podran votar, a banda dels ciutadans espanyols, els estrangers residents a Espanya que provinguin de països on es reconeixi als espanyols el mateix dret, segons un tractat entre els dos països, o en el marc de la normativa comunitària. Així tenim que els ciutadans de la Unió Europea que estiguin residint a Espanya podran votar a les eleccions del proper 25 de maig de 2003. De la mateixa manera els ciutadans noruecs també podran exercir el seu dret de vot, al haver signat un acord amb Espanya.[2] 

 

Així mateix per a poder exercir el dret de sufragi actiu cal estar inscrit al Cens Electoral de forma correcta, i per a figurar al cens electoral s’ha d’estar empadronat al municipi. Els residents de la Unió Europea, així com els ciutadans noruecs, hauran de fer una declaració expressa de la seua intenció de votar a les eleccions municipals. 

 

- És lliure, perquè existeix una prohibició expressa al article 5 de la LOREG, de qualsevol tipus de coacció, amenaça o us de la força dirigida a forçar el sentit del vot del ciutadà. 

 

- És igual, perquè cada ciutadà te dret a un sol vot, tenint tots el mateix valor. 

 

- És directe, perquè mitjançant el exercici del dret al vot els electors trien directament, sense intermediaris, els seus representats polítics, amb l’excepció de les eleccions a Diputacions Provincials i a Senadors de representació territorial. 

 

- És secret, perquè cap ciutadà pot ser obligat a revelar a qui ha votat. 

En cap cas, fixeu-vos-hi, es parla de que el vot d'una persona tindrà la mateixa representació que la d'una altre.

PROPORCIONALITAT DEL SISTEMA ELECTORAL ESPANYOL (I DE RETRUC, CATALÀ)

I és que, ens podem preguntar: el principi democràtic "d'un vot una persona" es compleix en el sistema electoral espanyol que apliquem també a les eleccions al Parlament de Catalunya? No. El vot d'una persona que pot votar i està empadronada a Lleida, per exemple, val més que el d'una persona censada a Barcelona. Però això no està causat per la Llei d'Hondt, com massa sovint s'explica als mitjans de comunicació, sinó per la territorialització dels vots, o sigui, pel fet que cada circumscripció electoral (en el cas espanyola són les províncies) s'elegeixi un número de diputats i diputades diferent a un altre província, no del tot proporcional al número d'habitants amb dret a vot d'aquella circumscripció. Jo, no hi estic en contra, emperò. Sinó territoris despoblats que cada vegada s'estan buidant més de persones no tindrien cap pes en la política nacional catalana. I el centralisme barceloní no és ni ecològic, ni nacionalment, una bona notícia.

El que fa poc proporcional el sistema electoral espanyol són doncs, les dimensions de les províncies, per cert, una distribució territorial imposada per Castella i després pel Regne d'Espanya, als Països Catalans. L'equilibri entre la proporcionalitat del vot (tantes persones censades, tants vots) i la representació territorial (basada en una idea d'equilibri territorial -tot i que en el seu moment es va pensar per afavorir els partits de dretes espanyols que rebien més suport del món rural) és el que impera a l'Estat espanyol.

També és decideix aquest model per l'alta fragmentació parlamentària de la II República que s'entenia que fou un element de desetabilització que va ajudar a que tot plegat acabés en un desastre. Una explicació històrica, que deixeu-me que dubti de la seva solidesa, però així s'argumentava també. i per tant de debilitament del règim que s'estava instal·lant (Marcet, J. i Montero, J. R. (2007) Roads to democracy. A tribute to Juan J. Linz. Pàgina 72. Barcelona).

"TU NO ENTRES, PERQUÈ T'HO DIC JO"

Per altra banda, hi ha les barreres electorals. Percentatges arbitraris imposats per lleis aprovades pels partits amb representació parlamentària, també suposadament pensats per garantir certa estabilitat política, i que fan més difícil que els partits extraparlamentaris, les llistes que no havien obtingut representació anteriorment o que són noves, entrin al parlament. Al Parlament de Catalunya es tracta d'un 3% del vots perquè una candidatura electoral pugui obtenir representació, i a les eleccions municipals un 5%. Per què aquesta diferència? Això ho haurien d'explicar els diputats i les diputades que van aprovar aquests percentatges, però de ben segur, que una raó és perquè els afavoreix a ells perquè no només comporta que partits alternatius, opositors, no entrin a competir amb els grans, sinó que aquests darrers en el repartiment de vots i la translació en escons se'n beneficien.

UNA DIFICULTAT AFEGIDA

Per si la barrera electoral no fos un impediment prou eficaç per aturar la dissidència que no té prou recursos per donar-se a conèixer, el 2011 es va aprovar una dificultat afegida, la presentació d'avals a la Junta Electoral Central per poder-se presentar per primer cop a uns comicis concrets, tal i com explicava així Betevé:

"La modificació el 2011 de l’article 169.3 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) obliga els partits sense representació parlamentària a acreditar una sèrie d’avals per poder presentar-se a les eleccions. La llei afecta en principi els representants al Congrés i al Senat i, de fet, les eleccions generals del novembre passat van ser les primeres en què els partits minoritaris van haver de lliurar les firmes d’almenys un 0,1% de la població de les circumscripcions d’on es presentaven. L’absència d’una llei electoral catalana ha fet que la Junta Electoral Central decidís extrapolar aquesta decisió també al Parlament de Catalunya."

VOTAR O NO VOTAR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Alhora d'escollir les nostres preferències i sobretot de respondre a la crida d'anar a votar tenim dues opcions:

- Preferim no legitimar el sistema i no anem a votar (i així engruixim els números de l'abstenció electoral)

- O bé, decidim participar del sistema i per tant, legitimar-lo (augmentant la participació electoral)

TIPUS D'ABSTENCIÓ ELECTORAL

Pel que fa a l'abstenció electoral hi ha dos tipologies que vull destacar i que són molt diferents:

- La coneguda com abstenció activa. Típica de grups anarquistes (en aquest enllaç podeu llegir alguns arguments clàssics) o d'altres ideologies anti-sistema o alternatives a aquest. Aquesta abstenció, habitualment, no es limita a no participar de les eleccions, a no votar, sinó que hi participa en contra, demanant a la ciutadania que no hi voti. És una forma doncs, de participació política activa. És un acte de responsabilitat, una decisió racional i emocional presa sota un conjunt de criteris polítics. Demana d'un raonament, d'una actitud activa.

Sovint s'oblida que no només els i les anarquistes promouen l'abstenció electoral. Per posar un exemple, el "Movimiento de Ciudadanos hacía la República Constitucional" (MCRC) que va fundar el professor i líder antifranquista i espanyolista Antonio García-Trevijano Forte també la promou. En aquest cas, fan una acció pública molt visible que és assistir a les meses electorals i trencar una papereta i un sobre, de forma empàtica amb tothom, mostrant el seu desacord amb el règim del '78, gravant-ho en vídeo i penjant-ho a les xarxes socials i en una web dedicada a aquest moviment. 

De fet, no tots els i les anarquistes són favorables, sempre, i en totes les convocatòries electorals a l'abstenció electoral. En ocasions, "per força major" participen algunes i alguns participen de certes convocatòries electorals. Per recordar un exemple històric conegut: en els temps convulsos de la II República espanyola que van precedir el cop d'estat del general Franco, hi va haver anarquistes votant la llista electoral del Front Popular que unia en una candidatura moltes forces polítiques d'esquerres, i incloïa fins i tot a àcrates. I no només això. L'escriptora llibertària Frederica Montseny i Mañé va exercir de ministra durant el govern del Front Popular.

- I per l'altra banda, hi ha l'abstenció no activa. Aquesta abstenció recull totes les raons (o potser la manca d'aquests) per no acudir a les urnes a votar. Des dels ciutadans que no han votat perquè preferien anar a la platja, des d'aquells que en la seva bombolla s'han oblidat de la jornada electoral, fins als que no els agrada cap llista electoral de les que coneixen i prefereixen no votar a votar nul o en blanc. En general, desconeixem, més enllà d'alguns sondejos d'opinió, l'àmplia gama de raons que duen a la ciutadania a abstindre's. La majoria d'aquestes persones no fan campanya política a favor de l'abstenció, a excepció d'algunes persones que ho publiquen a les seves xarxes socials. És doncs, generalment, una forma de participació política per omissió, que no comporta cap esforç, acció o moviment per part de la ciutadania.

El més destacable del que he comentat és que, de forma general, no es pot esbrinar quina part de les persones que s'han abstingut ho fan per raons polítiques o no. Més enllà de les enquestes, amb els seus marges d'error, desconeixem les motivacions dels abstencionistes. És un comportament electoral genèricament indesxifrable, i per tant, habitualment no té resposta política per part de les institucions, ni té ressò mediàtic, ni genera cert debat social.

L'ABSTENCIÓ ELECTORAL POT FER CAURE EL RÈGIM?

La pregunta que ens hem de fer de forma pragmàtica, si som favorables a l'abstenció i a la deslegitimització del sistema, el règim o de parts fonamentals d'aquests (com la partitocràcia), és: podem fer caure l'estatus quo amb aquesta acció? Podem canviar les coses de forma notòria? Serem decisius amb la nostra abstenció?

Hi ha titulars que fan pensar que sí:

"La abstención, la mayor amenaza en las elecciones europeas"

Però la realitat és que mai s'han repetit les eleccions el món occidental, per abstencions altes, ni ha canviat quelcom significatiu del règim.

Cal esmentar que sovint es parla de que l'abstenció com a forma de deslegitimar el sistema o el règim polític, el pot fer caure. Això, tal i com podria semblar, no és tan fàcil ni està únicament relacionat amb l'abstenció electoral. Primerament no és senzill perquè els nivells de participació política en el món occidental són força alts. Per exemple, la participació mitjana en eleccions parlamentàries (sobre el cens electoral) des de l'any 1945 al 2003 en 23 estats occidentals, entre els quals el Regne d'Espanya, estaven totes per sobre del 45%, i si excloem els EUA, totes estaven per sobre de la meitat de la població censada (i la gran majoria per sobre del 70%). Per tant, aconseguir una alta (o altíssima) abstenció electoral no és una empresa fàcil veient la tendència electoral occidental.

És cert que darrerament la desafecció política europea de la ciutadania enfront les institucions ha augmentat, sobretot davant les institucions comunitàries (UE), però les dades són força clares i no han variat tant en les darreres dècades. L'abstenció electoral no supera, de forma significativa i de forma habitual, la meitat de la població amb dret a vot. Certament es pot arribar a dir que és "el partit més votat" però amb la quantitat de partits que es presenten i obtenen representació, més enllà de l'èpica del discurs, la frase en si no ens diu gaire cosa. El que sí podria representar un indicador important i que caldria tenir en compte és el cas en que l'abstenció superés el 50%, quelcom que ha succeït, però no amb un percentatge que es distanciés molt de la participació.

L'abstenció, de fet, té mala premsa. Es relaciona, entre d'altres, amb deixadesa, irresponsabilitat i falta de valors cívics i democràtics. Per això és tant difícil mobilitzar una abstenció activa per canviar l'estatus quo.

Alguns pensaran que la clau és la perseverança, però a continuació us parlaré del cas francès, on una abstenció electoral que perduri en el temps no és garantia d'èxit. Per no parlar del cas nord americà en que constantment hi ha una participació electoral força justa (o força baixa) i ningú posa en dubte la solidesa del seu sistema representatiu i institucional.

En ocasions comento el cas de l'abstenció electoral a la República francesa. Des de fa molts anys que es manté, en els diferents comicis, en quotes molt altes (més del 60%). Algú ha sentit a parlar d'algun moviment de la partitocràcia francesa per posar-se d'acord en minvar aquesta davallada de la participació electoral? algú ha escoltat que s'hagi generat algun debat entre la societat francesa? Podem pensar que és perquè no vivim a França, però no, allí tampoc ha tingut gran transcendència. Més enllà de boniques declaracions d'intencions, crits d'alerta d'alguns politòlegs i periodistes, i de certa crítica ciutadana al analitzar els resultats electorals, el temps passa i "qui dia passa, any empeny".

En resum, deixeu-me que dubti de l'eficàcia de l'abstenció electoral com a mètode per canviar l'estatus quo.

L'ABSTENCIÓ ELECTORAL FORMA PART DE LA CAMPANYA OCULTA

També hem de tenir en consideració quelcom que no es diu gaire sovint i que és important. I és que en certes ocasions, els partits grans, els partits que habitualment obtenen gran representació parlamentària, també els interessa una notable abstenció. Un càrrec del PP fa uns anys ho va reconèixer en una entrevista a un mitjà internacional. Això pot sobtar a més d'un, però és així. Això sí, l'abstenció ha d'estar relacionada i centrada amb el no vot als partits competidors, opositors, alternatius.

Massa sovint, quan un elector fidel a una determinada candidatura electoral decideix que ha perdut la confiança amb aquesta llista, decideix no anar a votar. Això succeeix perquè els canvis de vot es produeixen de forma menys comuna que el pas de participar a abstenir-se (o a l'inrevés). Hi ha forta fidelització del vot degut a que les ideologies i les diferents clivelles electorals (els factors primordials del vot com ho són la religió, la classe social, etc.) són molt estables i influents alhora de no canviar gaire el sentit del vot. Tot i que en la política líquida, parafrasejant Bauman, el vot cada vegada és més volàtil, aquesta tendència es manté. Tot plegat, els grans partits ho saben i per això en la campanya electoral dediquen una part dels seus missatges a atacar els rivals, i no només per contraposar programes, ideologies i idees sinó també per parlar de desordre intern, de falta de coherència política i de credibilitat pels seus electors. O sigui, s'envien missatges als electors habituals de l'altre partit (o a l'altre tipus de candidatura electoral) per tal de buscar l'abstenció d'aquests, la qual cosa, augmenta el percentatge de vot de l'altre força majoritària, que en el prorrateig s'emportarà major representació.

A L'ABSTENCIÓ ELECTORAL, QUI LA REPRESENTA, QUI LI DÓNA VEU?

En conclusió, només amb una abstenció molt més gran que la participació, de molt més d'un 50%, es podria generar un debat públic sobre les motivacions reals de la ciutadania per abstindre's. Tot i això, seria difícil desxifrar-ne les causes majoritàries, ja que com el vot, el no vot també és "secret" (si no hi ha un acció de publicitar-ne els motius, i igualment no podríem comprovar-ho de cap forma). Tanmateix, si aquesta abstenció electoral massiva ha anat precedida per una campanya política favorable a l'abstenció, sí que podríem fer un anàlisi honest sobre les motivacions dels electors de no votar i podria provocar un sisme en el sistema polític. No obstant això, com no es pot comptar, no es pot analitzar adequadament i donar-li una resposta adient. Entrem en l'arena de les especulacions (per què no han votat? què volien dir amb el seu no vot?...) i aquestes són molt proclius a patir manipulacions basades en interessos.

En un article del diari El Punt Avui del 2010 es preguntaven "Abstenció, qui se'n beneficia?" i afirmaven que "els partits no aborden el problema de la desmobilització [electoral] perquè no els penalitza a les urnes". El recomano per entendre que el sistema polític es legitima ell sol, més enllà dels percentatges de participació i abstenció electoral. A Catalunya hem tingut índexs d'abstenció del 43% (2010) per sobre de la mitjana dels 32 anys anteriors (39,9%) i no s'ha generat massa rebombori.

A les Terres de l'Ebre es va dur a terme una campanya política per promoure l'abstenció que sí va rebre l'atenció dels mitjans. Que sigui improbable que es generi un debat públic i social no vol dir que sigui impossible. Tot i això, ja ningú recorda aquella campanya:

I SI L'INDEPENDENTISME CIVIL DECIDEIX ABSTINDRE'S?

De fet, si l'activisme independentista català decidís de forma massiva no votar partits d'obediència catalana i abstindre's en les eleccions al Parlament, el que segur que aconseguiriem seria que els partits d'àmbit estatal, espanyocèntrics i/o espanyolistes arribessin a governar la Generalitat de Catalunya. Un instrument de poder polític com l'autonomia, el deixaríem en mans de l'adversari polític. Quelcom que no sembla molt adequat per presentar batalla.

Tot i que és evident que alts percentatges d'abstencionisme electoral (o sigui, alta abstenció electoral constant en diferents comicis) sí que podria comportar un perill per l'estabilitat política del sistema, del règim, sobretot si es perceben alternatives a aquest a l'espera de ser implantades. En canvi, si no hi haguessin sistemes polítics alternatius a l'espera de substituir l'estatus quo, es generaria un període d'internitat, en el qual tot tipus de salvapàtries i altres impresentables tindrien el terreny adobat per buscar imposar un sistema o règim pitjor del que hi havia. S'ha d'anar molt en compte.

Però són supòsits molt difícils de produir-se. Més enllà dels riscos que comporta, no hi ha una gran massa crítica disposada a abstenir-se de forma continuada. 

TIPUS DE VOTS

Per tant, sembla que podem incidir millor en la política institucional si votem. En el Manual "Com votem i per què" del professor de la UOC Agustí Bosch del 2004 s'explicaven diferents factors que influïen al vot i que generaven diferents tipologies d'aquest en base a les clivelles electorals més significatives:

• Clivella de classe: vot definit per la classe social a la que entens que pertanys. La idea de base és "si ets obrer, votes partits obrers/obreristes/laboristes/socialistes".

• Clivella religiosa: vot definit per la religió a la qual un segueix o s'emmarca. La idea és molt visible en el cas alemany on "els catòlics són molt proclius a votar la CDU/CSU i els luterans són més partidaris a votar l'SPD" (pàg. 31; Bosch, 2004).

• Clivella de l'origen nacional: segons la comunitat nacional a la que més t'identifiques, votes una llista electoral o una altre. El cas més paradigmàtic és el de Bèlgica on flamencs i valons tenen un pes molt important en el vot de la seva ciutadania (pàg. 37; Bosch, 2004).

• Clivella ètnica: aquesta clivella intervé on hi ha una clara divisió del vot entre diferents persones de diferents origen ètnic que tenen dret a vot en un país, sobretot si parlem de països ex colonials o on la divisió "entre blancs i negres, i altres minories" és debat públic constant com passa als EUA.

• Clivella territorial: també anomenada regional o centre-perifèria. Es refereix a les diferències de vot segons el territori on vota cadascú. El cas paradigmàtic és el cas italià on hi ha fortes diferències de vot entre el centre, la perifèria nord i la perifèria sud.

• Clivella de l'origen urbà o rural: és una versió de la clivella d'origen molt típica en estats escandinaus on les diferències de vot entre el món urbà i rural són notòries. A l'Estat espanyol s'està començant a implantar amb els partits que volen representar "l'España vaciada".

• Hi ha moltes més clivelles i factors de vot (l'edat, la generació, etc.).

Cal tenir en compte doncs que aquests són els factors que més influeixen en el vot, i en el cas de Catalunya cal fer especial èmfasi en el sentiment de pertinença (català, espanyol) i en l'eix ideològic dreta-esquerra (fill de la clivella social o de classe). Per aquest motiu, trobem que els partits es situen en aquestes coordenades: per exemple, la CUP es situa en un sentiment de pertinença català i en l'esquerra, i el PP  es situa en un sentiment de pertinença espanyol i en la dreta. Això succeeix perquè bona part de l'electorat se sap situar en aquests dos eixos de posicionament polític (recordant que no hi ha una bona o mala forma d'interpretar-los) degut a les seves condicions materials i a com informen els mitjans de comunicació, i en especial, els politòlegs, sobre els grans factors que concentren l'explicació de grans bosses de votants.

VOTAR NO ÉS GARANTIA D'ÈXIT

A vegades votem i no s'apliquen els resultats, per exemple, d'un referèndum.

El Principat de Catalunya, a través del seu Parlament (sobirà, segons diferents mocions aprovades) va trencar amb la legislació vigent constitucional espanyola (com es fan les independències) i emmarcar-se en unes "lleis de desconnexió" va dotar-se d'una legislació per realitzar un referèndum unilateral sobre la independència, que sí es va dur a terme, però no amb totes les garanties necessàries -degut a l'actuació de l'Estat i a la voluntat de no aplicar-ne els resultats per part del govern català. Per això, per exemple, van cessar els responsables electorals de fer complir els requisits de la Convenció de Venècia (que per cert, han canviat en contra nostra). Ells mateixos van incomplir la "Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República" que indicava que un cop recomptats els vots del RUI, s'havia de declarar la independència. Puigdemont va decidir que no ho farien, a l'espera d'una taula de diàleg que no va arribar.

Setmanes posteriors van fer una suposada DUI, que realment no tenia validesa al no publicar-se en cap document oficial (autonòmic o republicà), per poder presentar-se a les eleccions amb garanties de no patir una patacada electoral per haver anat de .

I no va passa res. Bé, sí, que l'Estat no anava de "farol" (fanfarronada) i la repressió política es va estendre i aplicar a tot dissident català.

CONSULTES I REFERÈNDUMS

Tot i que el Parlament de Catalunya va aprovar una Llei del referèndum per convocar el referèndum del 1r d'octubre del 2017, els referèndums només els pot convocar el govern de l'Estat (article 2.1 de la LO 2/1980) o bé cedir aquesta competència (a través de l'article 150.2) traspàs a una Comunitat Autònoma. Aquests d'aquesta llei:

Ley Orgánica 2/1980, de 18 de enero, sobre regulación de las distintas modalidades de referéndum

Si és ben cert que el Codi Penal (EDL 1995/16398) no prohibia la realització de referèndums ni els commutava cap penalització, és l'Estat, a través del seu govern i parlament, qui ha de dirimir si es duu a terme un referèndum o no.

Referéndum

La Constitución Española, en su artículo 92 dispone que las decisiones políticas de especial trascendencia podrán ser sometidas a referéndum consultivo de todos los ciudadanos.

El referéndum será convocado por el Rey, mediante propuesta del Presidente del Gobierno, previamente autorizada por el Congreso de los Diputados.

Una Ley Orgánica regulará las condiciones y el procedimiento de las distintas modalidades de referéndum previstas en esta Constitución.

Pel que fa a les consultes populars que no tenen rang de referèndum (les consultes populars no referendàries) Catalunya ha generat recentment (degut a la oposició de Jordi Pujol) força legislació al respecte:

• Llei de consultes populars per via de referèndum (Llei 4/2010) -una llei que va impulsar el govern d'esquerres (el mal anomenat tripartit), tot desenvolupant el nou Estatut d'Autonomia de Miravet (o de Barcelona).
• Llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana (Llei 10/2014). El govern de CiU (de Mas) havia considerat que l'anterior llei no desenvolupava al màxim la participació ciutadana i les competències que atorgava a la Generalitat de Catalunya el nou Estatut, i es va dotar d'aquesta nova llei que va usar per dur a terme el procés participatiu del 9 de novembre del 2014.

Després va arribar, com he esmentat abans, la Llei del referèndum d'autodeterminació (Llei 19/2017) que habilitava al Parlament de Catalunya a realitzar un referèndum unilateral sobre la independència. Llei, òbviament, inconstitucional.

Com veiem, tots aquests mecanismes legals, encara que aprofundeixen en un model de democràcia participativa, generen una participació ciutadana impulsada per les institucions i per tant dirigida.

INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR

I és que només hem parlat de governs, fos l'espanyol o el català, i de votar, fos en unes eleccions convencionals, en un referèndum, en una consulta popular o en un procés participatiu com el 9 de novembre. La ciutadania podem incidir de forma directa, dirigint nosaltres el què es consulta, o aportant idees per afegir a l'agenda parlamentària? Sí, i per això us copio l'explicació de la Viquipèdia, d'una de les formules, la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) perquè resumeix molt bé com funciona, explicant-ne alguns cops que s'ha portat a terme:

La Llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular regula la institució de la iniciativa legislativa popular a Catalunya, entesa com una peça clau en el funcionament del sistema democràtic. El nombre de signatures que calen perquè la ILP prosperi a Catalunya és de 50.000.

Aquesta llei està dictada en el marc establert per la Llei Orgànica 3/1984, de 26 de març, reguladora de la Iniciativa Legislativa Popular.

Algunes ILP importants del Principat han estat la de la Plataforma Prou! per a abolir les curses de braus a Catalunya (tramitada i aprovada) i la impulsada per Som lo que sembrem per prohibir els cultius transgènics i investigar-ne els seus efectes (rebutjada per la mesa del parlament).^[5]

L'any 2017 el Parlament va aprovar la ILP La Rosa Verda, d'associacions de persones consumidores de cànnabis.^[6]

D'altra banda, també estan regulades^[7] les propostes d’iniciatives normatives de caràcter reglamentari, en aquest cas són necessàries 15.000 signatures per a les iniciatives que es presenten davant l’Administració de la Generalitat. Les que es presenten davant l’Administració local es regeixen per la seva legislació específica.

Cal recordar que la Llei 1/2006 (catalana) emana de la LO 3/1984 (espanyola). En aquesta explicació s'exposa que alhora aquesta llei espanyola es va aprovar perquè la Constitució preveu "la participació dels ciutadans en la producció normativa":

La Constitución prevé la participación de los ciudadanos en el proceso de producción normativa, configurando al pueblo, mediante la presentación de 500 000 firmas, como sujeto de la iniciativa legislativa.

Este reconocimiento constitucional de la iniciativa legislativa popular permite, de un lado, instrumentar la directa participación del titular de la soberanía en la tarea de elaboración de las normas que rigen la vida de los ciudadanos, y posibilita, de otra parte, la apertura de vías para proponer al poder legislativo la aprobación de normas cuya necesidad es ampliamente sentida por el electorado.

El artículo 87.3 de la Constitución establece el número de firmas necesarias y las limitaciones a la iniciativa legislativa popular.

"Una ley orgánica regulará las formas de ejercicio y requisitos de la iniciativa popular para la presentación de proposiciones de ley. En todo caso se exigirán no menos de 500 000 firmas acreditadas. No procederá dicha iniciativa en materias propias de ley orgánica, tributarias o de carácter internacional, ni en lo relativo a la prerrogativa de gracia."

ALTRES ACTIVITATS POLÍTIQUES USUALS

Voldria fer una llista de les activitats polítiques convencionals més habituals per recordar-ne algunes que són molt senzilles de fer i que no realitzem molt sovint. N'esmento les recollides al Manual de Ciència Política de l'ex-professor de Ciència Política de la UAB Josep Maria Vallès. Algunes de les ja recollides en la meva exposició com votar:

• Relacionades amb el procés electoral: votar, seguir la campanya electoral a través dels mitjans o assistint a mítings i reunions, participar en la campanya recolzant a un/a candidat/a o partit, contribuir econòmicament a la campanya, persuadir a d'altres per orientar el seu vot, presentar-se com a candidat, etc.

• Relacionades amb la creació d'opinió: informar-se de la política a través dels mitjans, debatre sobre qüestions polítiques amb familiars, amics i coneguts, enviar cartes als diaris o telefonar a emissores de ràdio i televisió expressant opinions polítiques, etc.

• Relacionades amb el contacte amb les institucions i autoritats: enviar cartes o missatges de recolzament o de protesta a autoritats i institucions, sol·licitar entrevistes amb autoritats per tractar problemes comunes o personals, firmar peticions col·lectives a les autoritats per reclamar alguna actuació política, etc.

• Relacionades amb la mobilització política organitzada: participar en manifestacions autoritzades, participar en grups o moviments per resoldre problemes locals, afiliar-se a partits i organitzacions, contribuir econòmicament donant suport a causes polítiques, etc.

També hi ha altres formes de participació política menys convencionals -en el sentit de que xoquen amb els valors polítics dominants, i que es desenvolupen en el marge dels canals institucionals i fins i tot en alguns casos, de la legalitat. Per posar alguns exemples: les pintades de protesta i reivindicació en llocs públics, la resistència al compliment de les obligacions legals, etc.

QUIN TIPUS D'ACTOR POLÍTIC INDIVIDUAL SOM?

I tenint totes aquestes opcions per actuar políticament, ens hem de preguntar que som, segons la tipologia clàssica d'actor polític individual (Marsh, A (1990) Political Action in Europe and the USA. Londres): Som inactius (cap o gairebé cap activitat política convencional i cap o gairebé cap activitat política no convencional), contestataris (vàries activitats polítiques no convencionals i cap o gairebé cap de convencionals), conformistes (vàries activitats polítiques convencionals i cap o gairebé cap de no convencional), reformistes o activistes (vàries de les dues tipologies)? I sobretot, què volem ser?

LA SOCIETAT CIVIL COM UN ESPAI DE LLIBERTAT

El pensador polític Jüger Habermas donava una nota d'esperança i per a l'acció en referència a la idea idealitzada que ell té del concepte de "societat civil". Per a ell són "aquells reductes ètics d'esperança, que no es deixen instrumentalitzar pel diner però tampoc pel poder polític i que teixeixen una xarxa de solidaritat, d'associacions que s'orienten per interessos universalistes" (Cortina, A. (1993) Ética aplicada y democracia radical. Madrid). Tots hi participem: la família, per Habermas, ja és societat civil. Però jo em refereixo a la societat civil organitzada políticament: als sindicats, als moviments socials, a les organitzacions polítiques. Ja hi participes en alguna d'aquestes associacions?

Un any d'aquest despropòsit. Un pres polític més que no rep tant escalf com es mereixeria.

Ens veiem aquest diumenge!!!

Robar #UrnesDemocràtiques des dels poders de l'Estat espanyol, ha de tenir conseqüències. Per això volem saber quines "eines" de poder tenim el poble ✊🏼.

Aquesta setmana als #EspaisDeDiumenge, parlarem amb @FulvioCapitanio i @JoanGilOliveras d'això.

🎙 https://t.co/ZgVqPjC8qW pic.twitter.com/GPPPIeIwgp

— Josep Maria Mas (@josepmas8) February 17, 2022