El bloc d'en Joan Gil.

Que ens cal per votar? Saber els nostres interessos, tenir opinió, tenir sentiment de país, etc. La opinió pública, el debat, el tenir sentit crític, idees, on es crea? Als mitjans de comunicació. Allà hi ha el poder. Els polítics depenen d'allò que es diu als mitjans de comunicació. Poden obviar-ho i no contestar preguntes al respecte d'un cas de corrupció del seu partit que tothom ho sabrà. Altre cosa és el pensament únic. Els EUA, el neo Imperi, mana. Bé, manen les empreses transnacionals nord-americanes. Les que li dicten a Bush el que ha de fer a Iraq: destruïr-lo perquè després Occident (les empreses) s'enriqueixin reconstruint el país. Controlar el petroli que els països àrabs i Veneçuela a la OPEP poden crear crisis com les de 1973 a Espanya. I passar-te la ONU i les seves resolucions per on sigui. A tu el que t'importa, com diuen els realistes, és el poder, i si és el militar, millor que és el més útil (ara però queda malament usar-lo). Hem avançat però la OTA

La sobirania la té el poble! criden alguns. Vols dir? Vols dir que anar a votar a quatre polítics que no cobren el salari mínim (i que per tant, no toquen de peus a terra) és exercir la teva sobirania, el teu poder? Home, hi ha de tot, no exageraré. Hi ha polítics honrats. Com botiguers que no declaren a Hisenda certes coses... L'única diferència és que el polític/a toca més poder, per tant, pot corrompre més. Perquè no ens preguntem certes coses? Qui finança els partits? Qui és el que paga aquell diari? Amb això ho saps tot. Els diners regulen moltes coses, és la clau del sistema. Dahl parlava d'una democràcia ideal (poliarquia). Per arribar allà crec primer que caldria abolir els diners. Sense diners no pots presentar un partit polític, i no tindràs un aval d'un banc si tens un programa polític comunista... Qui té el diner, té el poder. Els governs tenen por dels grans empresaris perquè saben qui és el que mana. Qui mana a Espanya? Botin o Zapatero? Jo ho tinc molt clar.

La publicitat no és quelcom intrínsecament dolent (com la majoria de coses). És l'ús majoritari que se'n fa, allò que la corromp. La publicitat actual es tracta de vendre'ns fum. Com la política. Vendre's coses que no existeixen, fer-nos entendre aspectes d'allò que són falsos, que no tenen res a veure o que no estan en les seves mans. És la subtilesa i l'ús de l'element sexual o la persuasió, l'engany del segle XXI. Fixem-nos amb qualsevol nou producte. Què ha canviat, quina utilitat nova té? El canvi substancial, és que l'estètica és diferent, l'etiqueta ha canviat. Què més? Que ha millorat la empresa? Usen millors primeres matèries? És més saludable? No. Tot va per modes. Ara tot és "ecològic", i tot i que en part, no ens poden enganyar del tot i per tant, tenen part de raó; la cosa no és tan així com ens pinten. Els cotxes per exemple, continuen funcionant amb gasolina. Altra cosa és que per fi es millori la combustió, i per tant, a

La cooperació entre estats, sobretot la que fan els estats poderosos i rics amb els països pobres o en vies de desenvolupament és una ajuda internacional, i per tant, un acte solidari. Jo crec que no. És un acte de dignitat. És un acte de justícia. Els problemes que tenen són per culpa de la colonització. Alguns s'atreviran a dir que és un discurs molt retrograda (igual passa amb el discurs independentista o de 300 anys d'ocupació), però és que quan les coses no se solucionen de soca arrel, passa el que passa. Europa va colonitzar el Sud, va extraure els recursos d'allí, va fer grans genocidis a les tribus africanes, va violar les seves dones (costum molt practicada pels exèrcits, no tot soldat però ha de caure en aquesta generalització que jo faig per resumir la complexa realitat). I fins i tot, alhora de descolonitzar, deixar de robar-los els recursos (els recursos són poder, genera influència), etc. Europa la va cagar. I no sé si expressament. Van voler crear estats allí

Actualment el procés neoliberal de globalització fa que els grans empresaris de les grans multinacionals que controlen la majoria dels recursos del món (en poques mans, i això és perillós perquè ens tenen a tots lligats) posen en dubte el concepte de sobirania. La política és la gestió dels recursos, però si aquests no estan en mans de l'Estat, i per tant, d'un Govern elegit democràticament i que per tant, "representa" el poble; quin sentit té la política? El poder polític, la sobirania, ja no la té el poble com a Estat. La tenen les empreses multinacionals, que controlen a tots els Governs dels EEUU (en major o menor mesura). Sobirania, cosa del passat?

I si tot fos una farsa? Un teatre muntat entre polítics? Una veritable cortina de fum entre els governants i els governats? I si no hi hagués cap diferència substancial entre partits? I si això de la sobirania fos cosa del passat? Tot això i més aquí.