Article "Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia?"
Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia?
Autor de l'article: Joan Gil i Oliveras
L'ésser humà és un ésser social, i això vol dir polític -que molts ho obliden i d'altres volen que ho oblidem. Però també és un ser únic amb consciència pròpia i personal. Tant quan patim dolor físic, espiritual, com mental/emocional, ho fem com a éssers individuals i alhora com a pertanyents a diferents col·lectius, entre els quals, la humanitat.
És conegut per tothom que compartir aquest dolor sana, alleuja la càrrega, el pes que tots portem a sobre. I per qui ho escolta i acompanya, també el fa relativitzar els seus propis problemes; tot i que a cops, i portat a l'extrem, pot conduir al Síndrome de Desgast per Empatia. En tot cas, voler transitar aquest dolor i respondre-hi com cal necessita una reacció personal, no només d'un acompanyament col·lectiu, tant sigui professional com no. La típica frase “si ell no vol canviar, ningú el pot ajudar”, pot ser un pèl dràstica i insensible, però ens recorda la importància de la força de voluntat, la prevalença del Jo. I això no comporta obviar el fet que sense ajuda i suport, a vegades, costa sortir del pou. I és que no hi ha “homes fets a si mateixos” sinó mares que pareixen entre el dolor i l'alegria, i que després amb l'ajuda o no de la parella, la família i l'entorn, els (i les) cuiden.
Aquesta doble cara, la del Jo social i el Jo individual, típica del món terrenal, no genera incompatibilitats ni dicotomies insalvables; al contrari. Les dues cares s'han de tenir en compte: hi ha persones que volen estar soles quan estan tristes i n'hi ha que volen major companyia per passar el tràngol. S'ha de respectar sempre la relació entre el Jo i el Nosaltres.
I és en aquest marc, que a moltes persones els hi sorgeixen un seguit de preguntes davant un trastorn mental, un dolor principalment emocional que té bifurcacions físiques. Si això ho hauran de patir tot sols, si això només els hi passa a ells i si hi ha solucions, camins per on trobar-se millor. Aquests dubtes sobretot apareixen al principi, en plena ignorància sobre els trastorns mentals, davant una societat que tot i que ha posat a l'agenda mediàtica i política la salut mental, com a nota positiva, encara té molt camí per recórrer al respecte (per trencar l'estigma en salut mental, per disposar de serveis públics que garanteixin una atenció universal, etc.).
I també sorgeix una altre pregunta, que ens interpel·la també a tots i totes, sobretot políticament: la societat, l'entorn, el sistema socioeconòmic i cultural (el capitalisme neoliberal tardà), hi té alguna cosa a veure amb l'aparició i el desenvolupament del/s meu/s trastorn/s mental/s? Sense pretensions purament científiques, voldria reflexionar al respecte. No em centraré tant amb els trastorns en sí com en la situació de la cura i salut emocional de la població.
La pregunta que proposo fer-nos tots plegats és, si l'entorn ens influencia i moldeja la personalitat, ha tingut relació l'estructura cultural i políticoeconòmica en l'aparició, desenvolupament i evolució de certs trastorns mentals; quina i per què no se'n parla? La darrera pregunta es pot respondre fàcilment: perquè als propietaris dels grans mitjans de comunicació, persuasió i publicitat no els interessa, sigui per qüestions de protegir certs interessos econòmics, sigui perquè no és rendible (tot i que hi ha més interés social per la salut mental, no es vol parlar de les causes sistèmiques), sigui per inèrcia.
El que indiquen les dades científiques
Un dels aspectes globals que sabem del cert que ha afectat la salut mental ha estat la pandèmia del Covid-19:
A l'Estat espanyol, els casos d'ansietat i despresió i els diagnòstics de TDAH del 2022 s'han multiplicat per tres o quatre des del 2019, i els comportaments suïcides han augmentat del 2019 al 2022 fins a un 59% (1).
Al món, i segons dades de l'OMS, durant el primer any de la pandèmia, la prevalença mundial de l'ansietat i la depressió van incrementar-se un 25% (2).
La pandèmia va ser el context, i una de les causes, de tenir el registre de suïcidis a l'Estat espanyol més alts des del 1906 (3).
Segons Save the Children, del 2017 al 2021, va incrementar-se del 1,1% al 4% la població d'infants de 4 a 14 anys que pateix trastorns mentals (4).
Per tant, el context, l'entorn, l'afectació en les relacions socials i econòmiques, sabem del cert que sí influeixen en el benestar emocional. És quelcom que podríem intuir, però la pandèmia ens mostra aquesta realitat amb xifres contrastables. De fet, l'Índex de Salut Mental de la iniciativa HeadWay estudia i evidencia també l'efecte del canvi climàtic, les migracions i els conflictes bèl·lics en la salut mental (5). Aquest índex, es suma als estudis anteriorment citats que mostren l'increment dels problemes de salut mental a causa de les mesures restrictives i de la situació d'alerta per la pandèmia del Covid-19. I alerta que els més afectats són els joves (6). Dada que ens hauria de fer reflexionar sobre l'evolució del món en matèria de salut mental.
Podríem pensar que fa poc que es recullen dades de salut mental, fins fa unes dècades no hi ha hagut un increment del personal dedicat a la seva atenció (7) i que és darrerament que s'està trencant l'autoestigma que evita parlar-ne en transparència, i que per tot això, ara “sembla” que hi ha major problemes de salut mental quan això no és cert. Però què ens diu la Història? Des de l'Antiga Grècia s'estudiaven de forma científica (amb els mètodes de llavors) els trastorns mentals, i pel que fa a les addicions comportamentals o no (que a cops van de la mà amb els trastorns), l'OMS recull dades d'evolució des del 2000. És cert que no va ser fins el 1953 que l'OMS va usar el terme salut mental per prioritzar aquesta matèria (8), però des de fa dècades que treballa en l'urgència de millorar la salut mental del món (9). En tot cas, totes les conclusions dels informes científics que parlen d'un augment dels problemes de salut mental s'extreuen comparant les primeres dades que disposen de les darreres. No hi ha trampa possible.
Tenim algunes dades interessants prèvies a la pandèmia global del coronavirus, sobre l'evolució de la salut mental:
Del 2006 al 2019, el número de morts per trastorns mentals a l'Estat espanyol s'havia quasi duplicat (10).
Pel que fa als anys viscuts amb discapacitat (AVD), en els últims 30 anys, un estudi va registrar un augment en el número i proporció d'AVD causats pels trastorns mentals a tot el món (11).
S'ha registrat un augment dels trastorns de conducta alimentària i el trastorn límit de la personalitat, sobretot entre el jovent (12).
En dades del 2019, per tant prepandèmiques, les morts per suïcidi ja havien augmentat a nivell mundial (13).
També hi ha una influència pel que fa al gènere: amb dades del 2015, la depressió fou més comuna entre les dones (7,15%) que en els homes (3,5%) (14).
Amb això podem concloure que hi ha trastorns mentals que han augmentat i podem suposar que han anat incidint més negativament amb el pas del temps; que s'han convertit més incapacitadors, virulents.
Per acabar de respondre les preguntes que relacionen sistema socioeconòmic i cultural i benestar emocional i salut pública mental, cal endinsar-se en el que ens expliquen els grans pensadors contemporanis.
La societat líquida
Segons Zygmunt Bauman (15), pare dels conceptes de la “societat líquida” i la “vida líquida”, escriu: “l'èxit en la cerca de la felicitat -finalitat obstentible i motiu primordial de la vida individual- segueix veient-se obstaculitzat per la pròpia forma en la que es realitza aquesta recerca (la única forma, de fet, en la que es pot dur a terme en el marc modern líquid)”. La “infelicitat resultant” que se'n resulta, “afegeix motivació i vigor a una política de la vida de clars tints egocèntrics” i reforça “la perpetuació de la liquidesa de la vida” -que ell va conceptualitzar. Bauman conclou que “la societat moderna i la vida líquida es troben atrapades en una espècie de mòvil perpetu” en la cerca d'aquesta felicitat que no arriba. Per tant, ens recorda que la infelicitat és un estat emocional molt comú en aquesta època històrica. No nega que no ho fos abans. Però indica alguns símptomes que clamen al cel i que vincula amb el sistema consumista actual: “La superfície i els orificis del cos (...) estan condenats a ser depositaris d'una ambivalència profunda i impossible d'erradicar. Tal ambivalència, inmune a tota terapia, continua sent una prolífica font dels més mortificants i angustiosos traumes psicològics que fan patir als ciutadans de la societat de consumidors, així com de les notòries propensions paranoiques i esquizofrèniques d'aquests. Pensem, per exemple, en l'anorexia i la bulímia, trastorns bessons de la gana que són un segell característic de la societat de consumidors. Pensem en el tabaquisme, l'exposició del fum del tabac, que els francesos han considerat un dels tres crims sinistres (conjuntament amb la velocitat al volant i als delictes sexuals) que més els fan por”.
La societat postfordista
Segons un dels grans pensadors de l'època, Mark Fisher, la salut mental i el sistema econòmic tenen molta relació: “Molts adolescents amb els quals [va treballar] tenen problemes de saut mental i dificultats d'aprenentatge. La depressió és endèmica. És la malaltia que més tracta el Servei Nacional de Salut i l'està patint gent cada cop més jove. El nombre d'estudiants que tenen alguna variant de dislèxia és sorprenent. No és exagerat dir que, ara mateix, ser adolescent a la Gran Bretanya del capitalisme tardà no està pas gaire lluny de ser reclassificat com una malaltia”. I ens recorda que “és una patologització que ja exclou qualsevol possibilitat de politització. Quan es privatitzen aquests problemes, és a dir, quan se'ls tracta com si els causés únicament un desequilibri químic en la neurologia individual i/o del seu cercle familiar se'n descarta el possible origen social i sistèmic”.
I lliga el sistema i la salut mental d'aquesta manera: “Molts dels adolescents amb els quals em topava semblaven estar en un estat que jo anomenaria d'hedonia depressiva. La depressió normalment es caracteritza per un estat d'anhedonia, però la condició a què em refereixo consisteix no tant en la incapacitat de sentir plaer com en la de fer res que no sigui perseguir plaer. Tenen la sensació que <<falta alguna cosa>>, però són incapaços d'adonar-se que a aquest gaudi misteriós, que els manca, només s'hi pot accedir més enllà del principi del plaer. En gran part això és una conseqüència de la posició estructural ambigua dels estudiants, atrapats com es troben entre el seu antic paper de subjectes de les institucions disciplinàries i el seu nou estatus com a consumidors de serveis”.
També contempla que ha sorgit un problema psicològic en el si de cada treballador a l'oblidar la lluita de classes (que s'està produint, que l'estan guanyant uns i no uns altres, i de la que són conscients la classe burgesa): “Ara l'antagonisme ja no és extern, fruit d'un enfrontament entre blocs de classe, sinó intern, psicològic, propi d'un treballador que, com a tal, continua immers en el vell conflicte de classe, però que, com algú que té un fons de pensions, també està interessat a maximitzar el rendiment de les seves intervencions. Ja no hi ha un enemic extern identificable. A conseqüència d'això, diu Marazzi, aquests treballadors postfordistes són una mica com els jueus de l'Antic Testament quan deixen la <<casa de l'esclavatge>>: s'han alliberat d'un jou al qual no desitgen tornar, però es troben atrapats al mig del desert, on han estat abandonats sense saber cap on tirar. El conflicte psicològic que es lliura a l'interior dels individus per força ha de tenir damnificats. Marazzi cerca el lligam entre l'increment del trastorn bipolar i el postfordisme i es demana si, així com segons Deleuze i Tuattari l'esquizofrènia seria la condició que marca els límits exteriors del capitalisme, el tratorn bipolar és la malaltia mental <<interior>> del capitalisme. Amb els cicles incessants d'auge i caiguda, el capitalisme és en essència i irreductiblement bipolar, amb oscil·lacions periòdiques entre la fase maniàtica (l'exhuberància irracional del <<pensament bombola>>) i la baixada depressiva (per descomptat, el terme <<depressió econòmica>> no és cap casualitat). (...) Sense el deliri i la confiança, el capital no podria funcionar”.
Fisher posa algunes dades al respecte perquè no només sigui un anàlisi filosòfic, una impressió analítica: “Sembla que, amb el postfordisme, la <<plaga invisible>> dels trastorns psiquiàtrics i afectius que s'ha estès en silenci i sigil·losament des del 1750 (és a dir, des dels mateixos inicis del capitalisme industrial) s'ha accentuat fins a nivells inèdits. El treball d'Oliver James és rellevant en aquest sentit. A <<The selfish capitalist>>, James assenyala l'augment significatiu dels índexs de <<patiment mental>> en els darrers vint-i-cinc anys:
Segons la majoria de criteris d'anàlisi, els índexs de malestar gairebé s'han doblat entre la gent nascuda el 1946 (amb trenta-sis anys el 1982) i la nascuda el 1970 (amb trenta anys el 2000). Per exemple, el 16% de les dones de trenta-sis anys el 1982 afirmaven que patien <<problemes de nervis, que se sentien decaigudes, deprimides o tristes>>, mentre que l'any 2000 ho deien el 29% de les de trenta anys (per als homes era el 8% el 1982 i el 13% el 2000). (Oliver James, <<The selfish capitalist>>, op. Cit., p. 69).
Un altre estudi britànic citat per James compara els nivells de morbiditat psiquiàtrica (que inclou símptomes neuròtics, fòbies i depressió) en mostres del 1977 i el 1985:
Mentre el 22% de les persones de la mostra de 1977 manifestaven morbiditat psiquiàtrica, l'any 1986 el percentatge creix fins a gairebé un terç de la població (31%). (Oliver James, <<The selfish capitalist>>, op. Cit., p. 169).
Atès que les taxes són molt més elevades en països que han implantat el que James anomena capitalisme “egoista” que en altres nacions capitalistes, James creu que és precisament la política i la cultura del capitalisme egoista (és a dir, neoliberal) a qui cal responsabilitzar-ne. En concret, James apunta cap a la manera com el capitalisme egoista alimenta:
... tant les aspiracions com les expectatives que aquests anhels es faran realitat. [...] En la societat de la fantasia de l'emprenedoria, es fonamenta el deliri que tothom pot ser Alan Sugar o Bill Gates. Tant li fa que la probabilitat actual que això ocorri hagi disminuït des dels anys setanta: una persona nascuda el 1958 era més probable que ascendís socialment a través de l'educació, per exemple, que una nascuda el 1970. Les toxines del capitalisme egoista més verinoses per al benestar són les que encoratgen sistemàticament la idea que la riquesa material és al clau de la realització personal, que només podem considerar guanyadors els rics, que l'accés al cim de l'escala social és a l'abast de tothom que vulgui treballar de valent, independentment del seu origen familiar, ètnic o social. Si no hi reïx, només podem culpabilitzar-ne a la persona. (Oliver James, <<The selfish capitalist>>, op. Cit., p. 149).
[...] És revelador que en aquest context d'augment dels índexs de malaltia mental el Nou Laborisme mateix es comprometés, al principi del seu tercer mandat, a reduir els beneficiaris de la prestació per incapacitat, insinuant que molts dels sol·licitants, si no la majoria, eren falsos malalts”.
El sistema econòmic capitalista neoliberal es basa en l'hegemonia cultural d'un seguit d'idees que no tenen en compte l'ètica (tot i provenir de l'ètica protestant) ni tampoc de cap moral. No és que sigui només un mètode (el suposat “lliure” mercat) sinó que té una ideologia que sustenta l'estructura econòmica i social que se'n deriva i que es basa en idees semblants a aquestes: “a través dels interessos privats s'arriba al benestar general” (Smith) (15), “la justícia social és un camí a la servitud” (Hayec), “la responsabilitat social de l'empresa és generar beneficis” (Friedman) (16). Amb aquest marc en que la prioritat és la taxa de guanys i això es contradiu amb la priorització dels drets humans i la resta de drets col·lectius (Quality Rights, drets dels pobles...) l'ús del comerç de drogues per generar beneficis insensibilitza a masses persones que en fan negoci, des de la venda ambulant als grans traficants. Segons un informe de l'OMS (17) al voltant de 284 milions de persones d'entre 15 i 64 anys van consumir drogues a tot el món el 2020, fet que suposa un augment del 26% respecte a la dècada anterior. Això significa que el sistema actual és un bon marc perquè proliferin les drogues, sigui per la seva legalització que n'universalitza l'accés, sigui perquè qualsevol negoci en negre comporta majors guanys econòmics. I parlem de molts guanys:
L'ingrés anual mundial per tràfic de drogues era avaluat per nombrosos experts al començament de la dècada passada [1990] en uns 500 mil milions de dòlars (Beinstein, Jorge (1999) La crisis de la economía global. Ed. Corregidor, Buenos Aires; citat a Colectivo Diáspora (2002) Los dueños del mundo y los cuarenta ladrones. El Viejo Topo)
La relació entre (l'augment de) les drogues i (l'increment d)els trastorns mentals està evidenciat científicament (18). Per tant, el sistema està ajudant a que els trastorns mentals vagin en increment.
La societat de la decepció
Anem al fons de la qüestió: és cert que aquesta és una època més propensa als trastorns mentals? Gilles Lipovetsky ha escrit el llibre “La societat de la decepció”, que posa en solfa que la decepció, pare de la depressió, ha augmentat durant les darreres dècades:
Però encara que la decepció forma part de la condició humana, cal observar que la civilització moderna, individualista i democràtica li ha donat un pes i un relleu excepcionals, una àrea psicològica i social sense precedents històrics (Lipovetsky, Gilles (2022) La societat de la decepció. Anagrama, pàg. 20)
Segons el mateix autor “tot indica, inclús més enllà del mirall de la literatura, que l'edat moderna ha contribuït a precipitar les desil·lusions de les classes mitjanes, a multiplicar el número de descontent i amargats per una realitat que no pot coincidir amb els ideals democràtics. (...) Mentrestant que les societats tradicionals, que emmarcaven estrictament els desitjos i aspiracions, van aconseguir limitar l'abast de la decepció, les societats hipermodernes apareixen com societats d'<<inflació decepcionant>>”. Tot plegat ho relaciona amb el fet que “els valors hedonistes, la superoferta, els ideals psicològics, els rius d'informació, [han donat] lloc a un individu més reflexiu, més exigent, però també més propens a sofrir decepcions. Després de les <<cultures de la vergonya>> i de les <<cultures de la culpa>>, com les que va analitzar Ruth Benedict, [hem arribat] a les cultures de l'ansietat, la frustració i el desengany”.
La societat hipermoderna i la creixent secularització
Lipovetsky recorda un altre fenomen vinculat a la “societat de la decepció”, a la “civilització decepcionant” és la “desregulació i debilitament dels dispositius de la socialització religiosa en les societats hiperindividualistes”. Tal i com creu l'autor, “la religió no ha impedit mai les angoixes de l'amargura, però ningú negarà que, en el seu moment de preponderància, va aconseguir crear un refugi, un port d'acollida, un suport sòlid per les penalitats de la existència. Encara que la fe en Déu no desapareixi, tot indica que la religió ja no té la mateixa capacitat consoladora. (...) Davant la decepció, els individus no disposen dels hàbits religiosos ni de creences <<claus a mà>> capaços d'alleugerir els seus dolors i ressentiments”. I és que “la societat hipermoderna és la que multiplica les ocasions d'experimentar la decepció sense oferir ja dispositius <<institucionalitzats>> per posar-hi remei”. No obstant tot el que diu, l'autor té esperança: “encara que abundin les frustracions, no estic suggerint una època de desmoralització infinita”. Pel sociòleg doncs, “les societats tradicionals tenien el consol religiós; les societats hipermodernes utilitzen de tallafocs la incitació incessant a consumir, a fruir, a canviar”. En aquesta nova societat, hem passat de les “tècniques regulades col·lectivament pel món de la religió, han arribat les <<medicacions>> diversificades i desregulades de l'univers individualista en règim d'autoservei”.
El pensador francès recorda que “la desagradable experiència de la desil·lusió es difon sobre un teló de fons d'una cultura desbordant de projectes i plaers quotidians. Quan més es multipliquen les vivències decepcionants, més nombroses són les invitacions a no quedar-se quiets i les ocasions de distreure's i gaudir”. Però, què en pensen, per exemple, els seus coetanis?: “en 2004, el 60% dels francesos es mostrava optimista respecte del seu futur, però només el 34% tenia la mateixa confiança en el dels seus fills”. El sociòleg recorda que “aquest pessimisme no és irresistible: el 80% dels estatunidencs creu que els seus fills viuran com a mínim al mateix nivell que els seus pares”.
Lipovetsky, al llibre citat, exposa que “més de la tercera part dels europeus coneix la soledat <<de tant en tant>> o <<sovint>>. En la seva base estan la individuació dels estils de vida, la liberació dels vincles col·lectius, la desinstitucionalització de la família i la religió. Actualment, viuen sols sis milions de francesos”. Tot plegat, té relació amb la salut mental: “molts estudis assenyalen el drama de l'aïllament afectiu i social que sufreixen els aturats”, alhora que “la multiplicació dels llocs de contacte a Internet exemplifica la importància social de la soledat, així com el desig de posar-li fi”. I és que hi ha un elevat nombre “de suïcidis (últimament, 160.000 anuals a França), sobretot entre els joves, que posen al descobert la fragilitat de l'individu hipermodern davant una soledat interior a cops insoportable”. També hi ha exemples positius que ens recorden la preponderància de la soledat: “a França hi ha més de 56 milions i més d'una llar de cada dos poseeix almenys un animal de companyia”, i és que el sociòleg recorda que “a diferència dels humans, els animals no decepcionen mai. (...) L'animal és una assegurança contra les esperances defraudades i al mateix temps una compensació pels desenganys que viu l'individu en l'actualitat”. L'autor explica la manca de llaços socials, la soledat dels ancians, ... com a símbols d'una època. I aquesta època és “el període hipermodern”, que és, segons l'autor, “inseparable d'un augment impressionant de les depressions i el malestar en general”. “El percentatge de casos depressius a França s'ha multiplicat per set entre 1970 i 1996; el 11% dels francesos ha tingut fa poc un episodi depressiu i el 12% del percentatge anterior declara haver sofert ansietat general en el curs dels sis últims mesos”. Ara bé, també hi ha realitats per l'esperança: “Al mateix temps, al voltant de nou de cada deu europeus diuen que són feliços o molt feliços, tot i l'atur massiu i de la creixent sensació d'inseguretat”.
Què n'opina la Intel·ligència Artificial?
I ja, per curiositat, què en diu el ChatGPT de la relació entre salut mental i capitalisme: “La relació entre la salut mental i el capitalisme és un tema complex i multifacètic, amb diverses perspectives i interpretacions. Aquí tens algunes maneres com aquests dos elements poden estar interconnectats:
Pressions Econòmiques: El capitalisme sovint crea pressions econòmiques que poden impactar la salut mental de les persones. La inestabilitat financera, la competència en el mercat laboral i la recerca constant de l'èxit financer poden conduir a l'estrès i l'ansietat.
Cultura del Consum: El capitalisme moltes vegades promou una cultura de consum, en què les persones són incentivades a buscar la felicitat a través de l'adquisició de béns materials. Això pot contribuir als sentiments d'inadequació i insatisfacció, afectant negativament la salut mental.
Inseguretat en l'Ocupació: El capitalisme està associat a la flexibilització del mercat laboral, portant a una major inseguretat en l'ocupació. La por de perdre la feina pot contribuir a l'estrès crònic i problemes de salut mental.
Desigualtat Social: El capitalisme, si no està regulat adequadament, pot portar a disparitats econòmiques significatives. La desigualtat social pot impactar negativament la salut mental, causant tensions i conflictes dins de la societat.
Manca de Temps Lliure: En algunes configuracions capitalistes, la recerca incessant de productivitat pot portar a la manca de temps lliure per al descans i l'oci. Això pot resultar en esgotament i problemes de salut mental.
Estigma al Voltant de la Salut Mental: En certes cultures capitalistes, pot haver-hi un estigma al voltant dels problemes de salut mental, la qual cosa impedeix que les persones busquin ajuda. Això es pot veure exacerbant per la pressió de semblar exitós i resistent.
Focalitzar-se en el Benestar: D'altra banda, algunes aproximacions capitalistes també promouen la noció d'emprenedoria personal i benestar, incentivant les persones a buscar equilibri entre la feina i la vida personal, així com a cuidar de la salut mental”.
Conclusió
La conclusió és que el nostre context és clau per entendre l'evolució de la salut mental en la nostra societat, i el nostre context és el capitalisme neoliberal tardà.
Per fer camí cap a una millor salut mental, el que cal doncs és lluitar contra l'autoestigma, l'estigma (parlar de problemes de salut mental quan s'estigui preparat/es vulgui), demanar ajuda (a amistats, professionals i família), més autoconsciència i més respecte i estima (sempre va bé). I també, evidenciar que la salut mental és un problema (i ha de ser una prioritat) col·lectiva, com sembla que ho està sent a Catalunya, amb el Pacte Nacional per la Salut Mental. I també, recordar que la salut mental té molta relació amb el sistema (que cal substituir).
Aquí hem parlat de tots els efectes negatius de les dinàmiques capitalistes en la salut mental, però no de les relacions socials, l'estat del benestar i l'autoconfiança, que són claus per una bona salut mental. Per sort, hi ha molts moments de gaudi i de felicitat, més enllà dels problemes de salut mental i les altes expectatives prèvies a les frustracions que ens poden amargar puntualment. Visquem en el sistema socioeconòmic que visquem, la felicitat, l'alegria o una bona salut mental depèn sobretot de nosaltres i també del nostre entorn social: no externalitzem capacitats, fortaleses i responsabilitats; tenim les eines (els professionals de la Psicologia també hi tenen un paper) per experimentar la realitat terrenal des d'un prisma realista, optimista o idealista, i no només negatiu, perquè som humans.
Bibliografia
Nota de premsa: aeped.es/sites/default/files/20220407_np_salud_mental_infancia_y_adolescencia.pdf
Informe de l'OMS: who.int/news/item/02-03-2022-covid-19-pandemic-triggers-25-increase-in-prevalence-of-anxiety-and-depression-worldwide
Augment de suïcidis en pandèmia: https://www.cope.es/religion/hoy-en-dia/iglesia-espanola/noticias/los-trastornos-salud-mental-pandemia-del-siglo-xxi-20230116_2495579
Resum de l'informe de Save the Children: https://www.lavozdegalicia.es/noticia/lavozdelasalud/salud-mental/2022/12/17/inquietos-infelices-desanimados-aumentan-casos-depresion-adolescentes/00031671296847093269697.htm
Índex de Salut Mental: phmk.es/i-d/en-2030-los-trastornos-mentales-representaran-mas-de-la-mitad-de-la-carga-economica-mundial-debida-a-las-enfermedades-no-transmisibles
Augment d'ingressos psiquiàtrics a Madrid per part de joves: https://www.cope.es/religion/hoy-en-dia/iglesia-espanola/noticias/crece-demanda-ingresos-los-centros-psiquiatricos-san-juan-dios-sobre-todo-entre-los-jovenes-20230117_2497025
Augment del personal dedicat a la salut mental: https://www.who.int/es/news/item/08-10-2021-who-report-highlights-global-shortfall-in-investment-in-mental-health
Informe de l'OMS: https://www.who.int/es/news/item/17-06-2022-who-highlights-urgent-need-to-transform-mental-health-and-mental-health-care
Data del 1953: https://www.raco.cat/index.php/EducacioSocial/article/download/367856/466393/
Gràfic de morts: https://www.saludymedicina.org/post/el-numero-de-muertes-por-trastornos-mentales-en-espana-se-ha-casi-duplicado-en-los-ultimos-15-anos
Increment dels suïcidis (dades prepandèmiques): https://fundadeps.org/opinion/salud-mental-en-espana-2022/
Perspectiva de gènere: https://depresion.som360.org/es/monografico/mujer-salud-mental/articulo/mujeres-tienen-mas-trastornos-depresivos-hombres
Adam Smith i el mite del bé comú: https://editorialverbum.es/blog/2017/10/03/la-idealizacion-del-mercado-2
L'economista neoliberal Milton Friedman i la RSC/RSE: https://nadaesgratis.es/aleix-calveras/50-anos-de-la-doctrina-friedman-contra-la-responsabilidad-social-de-la-empresa
Informe de l'ONU sobre l'increment del comerç de drogues: https://www.unodc.org/unodc/es/press/releases/2022/June/unodc-world-drug-report-2022-highlights-trends-on-cannabis-post-legalization--environmental-impacts-of-illicit-drugs--and-drug-use-among-women-and-youth.html
Articles que evidencien la relació entre addiccions i trastorns mentals (siguin causa o efecte dels primers): https://nida.nih.gov/es/publicaciones/las-drogas-el-cerebro-y-la-conducta-la-ciencia-de-la-adiccion/la-adiccion-y-la-salud, https://www.topdoctors.es/articulos-medicos/las-adicciones-suelen-ser-dificiles-de-superar-y-pueden-requerir-tratamiento-medico-y-psicologico i https://clinicasamu.com/samu-wellness/la-compleja-relacion-entre-las-drogas-y-los-trastornos-mentales
Comentaris