Gràcies per ser el meu amic

Aquest és un escrit que no voldria haver escrit mai. Però necessito escriure'l. Donar-te les gràcies per ser el meu amic. T'ho dec. I em recorda que potser poc sovint ens diem els uns als altres els que ens apreciem, sobretot en vida, que és quan més fa falta. Mal fet que fem. Sembla que en algunes coses, només aprenem a cops.

I és que no m'hagués imaginat mai que marxaries tant aviat. Sabíem que tenies una malaltia neurodegenerativa -que fins fa molt poc, vam posar-li nom. Però mai pensàvem que te n'aniries als 35. (Als 35! Amb tot el que tenies per viure). Com és una malaltia d'aquelles que anomenen "rares", rep pocs fons per a la investigació, tot i la honrosa tasca de la Fundación Noelia. Just, ara que hi he tornat a entrar, m'he adonat que col·laboraves en la part del grafisme. I ara és quan a un li dona ràbia saber-ho ara, no haver col·laborat més amb la fundació (més enllà del que alguns mal anomenen SPAM), no haver fet alguna cosa més en contra d'aquesta maleïda malaltia. I tot i això, em queda el record de la teva fortalesa, de la teva valentia, de la teva actitud, de la teva resiliència. Una lliçó de vida. 

Jo creia que moments importants de la meva vida i dels nostres amics els podríem passar, gaudir, al teu costat Pedro. De debò. No potser tots, però la majoria. Tot i que sempre poden passar coses, mai se sap. Un dia, puc creuar malament un semàfor i em pot atropellar un cotxe. Ja saps que sempre uso aquest exemple per recordar la fragilitat de l'ésser humà. Però com a mínim, desitjava prosseguir aquest camí junts. Però no podrà ser. I això em dol profundament. Perquè erets dels meus millors amics sinó el millor. Bé, ara me n'adono, que de fet, eres el millor. Ho sabies pràcticament tot de mi i jo de tu el munt que em deixaves conèixer. Em feies somriure, com a tothom, amb el teu humor, que a més, de fi, no anava contra ningú, no ridiculitzava, no feria. Tu mateix relativitzaves la teva situació de salut amb aquest humor. I sabies que això, en canvi, a mi no em feia gaire gràcia. I com et preocupaves per la gent!!! Havies desenvolupat una gran memòria, i jo diria una memòria molt empàtica. Recordaves tots els aniversaris, tots els fets clau de tots els que t'envoltaven. De fet, jo a cops recorria a tu perquè em recordessis si alguna cosa la meva memòria no tant aguda l'havia tergiversat o era com ho recordava, o directament, tu em feies recordar-la. I aquesta memòria mostrava la teva predilecció pels altres, per ajudar als teus propers, per estar al costat de tothom. Sempre tenies una bonica frase per tothom, una broma per trencar el gel, un "Y entonces le dije al Joan" per trencar una situació incòmoda, un record, un detall. Tenies una manera de sentir, de tractar a la gent, d'estimar-la... Erets molt especial, únic, autèntic, inimitable. La teva petjada en tots nosaltres és inesborrable. No he conegut ningú com tu. I tothom ho sap, perquè els hi passa el mateix. Al tanatori he pogut veure a molta gent que t'estimava, i per xarxes socials a moltíssima d'altre també. Alguns m'han obert, que no van poder assistir al teu velatori, però que et tenien ben present. I parlo de tot tipus de gent. Persones que us havíeu conegut durant un temps concret. Perquè, a tothom, tinguéssiu una relació d'amistat, de companyonia, de coneixença, curta, mitjana o llarga, et recordava molt bé, com erets: una persona noble, solidària, capaç, simpàtica, agradable, gentil, lleial.

Ja saps que a mi m'agrada escriure, perquè encara em guardo una mica les emocions. Potser pensaràs des del Cel que soc un pesat. "Deixa d'escriure Joan". Però què faig? Què faig davant la teva pèrdua? I aquelles quedades i aquells Skype's amb la Marta? Què faig amb tot això? He d'acceptar que no es repetiran? He de dir allò tant típic (i no dic que incert) de "queda en el nostre record"? Això és cert, però més cert és que em doldrà no repetir-les, més cert és que trobo que la vida no ha estat prou justa amb tu, més cert és que no entenc res del que ha passat. D'un dia per l'altre, sense avisar. Seré un egoista, però et volia al meu costat, com jo, intentant estar al teu. Fer-nos costat, com sempre hem fet. I això no vol dir que no li doni gràcies a Déu per la teva existència, per haver-te conegut i per haver-nos regalat aquest temps junts. Però el dolor no es reconforta sabent el que hem viscut, com a mínim, ara, i per això, necessito escriure i també perquè t'ho dec. M'havia fet expectatives de futur? Que tot seguiria mitjanament igual (amb certa estabilitat en la teva salut)? Sí, ja ho saps, soc optimista de mena, o ingenu -prou bé que ho saps i sort n'he tingut de tu perquè a vegades em donessis un cop d'atenció a la realitat tal com era. Sí, és així com ho pensava, com ho visualitzava, com ho entenia. Que no era realista? Que sé jo. Has deixat un buit enorme. M'hagués agradat abraçar-te per últim cop. Dir-te tot el que sentia per tu. Donar-te les gràcies per ser com erets. Dir-te que t'estimava. Que sempre et tindré al meu cor. Erets el millor. Descansa en pau, amic meu. Al Cel siguis. T'estimo. I tots els nostres amics comuns també. Mai t'oblidaré.

I ara que t'he escrit a tu, els hi escric als qui potser no van tenir la sort de conèixer-te:

El Pedro era el meu millor amic. Era un puntal. No m’imaginava ni m’imagino un futur sense ell. De fet, va ser el primer amic que vaig fer, la primera persona que vaig conèixer a l’escola quan vaig entrar-hi. Forma part indissociable de la meva biografia. Hi ha estat sempre. Des d’haver-me assegut al pupitre de l’escola al seu costat, ha estat una de les persones més importants per mi. Sempre hem estat junts. Sempre hi era quan el necessitaves. Els seus consells assenyats i empàtics valien or, sempre l’encertava en donar-te bones recomanacions de tots els temes; era un molt bon amic, un conseller, un confident, algú de la família. Amb ell parlaves dels secrets més ben guardats perquè li tenies tota la confiança que es pot tenir a qui se l’ha guanyat. Era un punyeter honor ser el seu amic. Amb ell, tot problema es relativitzava. I rèiem de tot: era una persona simpatiquíssima i amb un humor molt fi i agut. Hi havia dies que no podies parar de riure perquè sabia on donar-les per fer-te somriure. Era el millor. La millor persona que pots tenir al teu costat. Sempre obert a donar-se, a ajudar als altres, a fer nous amics com la Marta. Sempre atent a les necessitats dels altres. I és que del Pedro en podies aprendre moltes lliçons de vida: primer, com reaccionava a la malaltia, amb una fortalesa que pocs tenim, segon, com estimava tot el seu entorn, sense demanar res a canvi, amb una memòria brutal -també de les històries de vida dels altres. Sempre em feia gràcia que recordava millor ell coses que m’havien passat a mi que jo mateix. N’he aprés molt d’ell. Com a recordar-me de tots els aniversaris de la gent, que era una forma que tenia ell d’estar pels altres. I és que ens ha donat tanta vida el Pedro, tantes alegries, tant suport. No us ho arribeu a imaginar. Era espectacular la força que ens transmetia. Jo recordo sortir de la seva habitació amb molta més força, valentia i seguretat de com havia entrat. A cops, en broma, es posava a l’ordinador un diploma (fals) de llicenciat en Psicologia, quan li començàvem a explicar les nostres històries, problemes, cabòries.. I ell, els seus amics de l'Ave Maria, l’intentàvem extreure què necessitava de nosaltres, què li preocupava, què volia... però sovint no ens ho volia dir, per no preocupar-nos. Era molt generós. I és que en aquella casa sempre hi ha hagut molt bona acollida a tothom que hi entrava. L’amabilitat del Pedro era filla de l’amabilitat de la seva mare com ho és la de la seva germana. Allà s’hi han transmès molt bons valors, molt bona educació, molt proïsme, molt d’amor. I es notava quan hi entraves pel tracte que rebies de tothom. Estaves com a casa teva. Perquè el Pedro el podríem considerar de la família. Ho era, de la que la tries, però ho era.

No me’n sé a venir que hagi mort i ja han passat alguns dies. Sé de ben segur que estarà al Cel perquè tothom el vol al seu costat. I tinc present que la vida no s’ha portat gaire bé amb ell. I això fa que aquests dies tingui tanta tristesa com ràbia. És d’aquells amics d’infància amb que has mantingut l’amistat (i l’has reforçat) que no t’esperes que mori mai. I tots sabem que tenia una malaltia degenerativa, i com cada cop tenia més problemes a sobre per culpa d’aquesta merda, però un pensava i tenia fe amb la ciència i la investigació. I hi creia. Només et consolava això sabent que el teu amic cada cop tenia més impediments per viure com s’hauria merescut. I em fa ràbia que no pugui gaudir més temps de nosaltres, de la vida, de passar bones estones amb ell, de que estigui en moments importants de les nostres vides.

El Pedro era una grandíssima persona i un fabulós amic: no tenia mai cap mala paraula, no s’enfadava mai -ni quan tenia dret a fer-ho, no et prejutjava... era molt comprensiu, molt afable, molt bona persona. Era afectuós, bo, obert, senzill, amable... com ho és la seva família. La seva mare coratge, que tant bé l’ha cuidat, que s’ha desviscut per ell. La seva germana, tota amabilitat i personalitat.

Pedro, com et trobarem a faltar. No ens ho arribem ni a imaginar.

Només puc dir que jo vaig tenir la gran sort d’haver-lo conegut i haver forjat una magnífica amistat amb ell. Ara queda el buit, quedarà un buit gegant, que no el podrà omplir res. Només els records amb ell, la seva tendresa, la seva força, les seves bromes, les seves lliçons; que visquem estimant als altres, des de l’amor més desinteressat i honest, com ho feia ell i com ho vàrem fer amb ell.

Des de que em vaig assabentar estic en xoc. Sense creure-m’ho. Sabeu a qui li hagués explicat una desgràcia tant gran i dolorosa com aquesta? A ell. De fet, encara hi ha hagut algun dia que li volia passar una cosa d'Instagram a ell. Mica en mica, ho aniré entenent, per molta ràbia que em faci.

Pedro, gràcies per ser el meu amic.