Exposició d'arguments polítics pel debat d'SpaceTwitter: Els límits dels partits polítics en democràcia

Conversa a SpaceTwitter: Els límits dels partits polítics en democràcia

Redactat per Joan Gil i Oliveras

Voldria avançar-vos alguns dels límits dels partits polítics en democràcia:

• El seu finançament, la seva dependència dels bancs

• La professionalització de la política representativa

• La manca de democràcia interna

• L'Estat de Dret

• El discurs políticament correcte del progressisme (la política “Woke”)

• El propi sistema capitalista

Qüestions prèvies

Els partits polítics són com tota estructura humana, com tota organització política: un marc de possibilitats i alhora de limitacions. La democràcia com a sistema d'organització de la societat, o sigui, com a sistema polític, també genera possibilitats i es basa en un seguit de limitacions. La pregunta que ens podem fer doncs, és: de totes les possibilitats plausibles, que poden existir, quantes es garanteixen en aquesta estructura humana i en aquest sistema polític, i quantes no? Aquesta hauria de ser la nostra preocupació analítica per poder-ne opinar al respecte.

I per altra banda, quan parlem de possibilitats molt sovint també parlem de llibertat, de llibertats. Amb aquest terme, tant usat per tothom, i amb tants significats diferents segons la persona que ho verbalitzi, hi ha molta bibliografia al respecte. Però el que poc sovint es diu és que el que més existeix és la llibertat condicionada o la llibertat limitada -que no confondre amb llibertat condicional. I també cal recordar que per tenir llibertats has de tenir drets, i aquests drets molts cops també emanen de deures. Però tornant a la llibertat limitada... Per exemple, en el cas d'un vol d'un ocell, els fluxes aeris són les que li possibiliten volar però són els mateixos que no li deixen anar cap a tot arreu ni amb la velocitat que ell voldria. Per tant, aquí veiem com limitació i llibertat van de la mà. De fet, l'ésser humà està possibilitat i limitat per les coordenades espai-temps, que són les que li possibiliten la seva experiència terrenal.

Amb tot plegat el que vull introduir és que el fet que hi hagi límits no ha de ser pres com quelcom negatiu. Com a mínim d'entrada. De fet, a l'educar un fill o una filla, el primer que cal fer és posar límits, i els límits el construeixen com una persona responsable amb ell mateix, els altres i l'entorn.

Pel que fa a la democràcia, primerament haurem de posar-li algun adjectiu per poder acostar-nos al concepte i a les seves limitacions. La més estesa és la democràcia burgesa o democràcia liberal, que en règims com els occidentals, a cops es defineix com a democràcia social pel fet que disposa d'un fort Estat del Benestar, o sigui, que es basa en un sistema d'economia mixta entre pública i privada (i també caldria afegir-li el tercer sector). Pel marxisme, aquesta democràcia és adjectivada com a formal, en el sentit de que no és real, de que no té profunditat, de que està buida de coherència, tot i que a nivell teòric ho sembli. L'adjectiu doncs, és el que possibilita el sentit democràtic.

El pilar per a la consecusió del present i futur de cada individu en societat: la llibertat d'expressió

Si som generosos amb el liberalisme, aquesta és una ideologia que garanteix les llibertats individuals. També ho fa, de fet sobretot, la lluita social. Aquestes llibertats individuals eren privilegis d'uns pocs (de fet, sovint ho són) fins que els obrers van tenir dret a vot i a la participació política en el sistema parlamentari burgès a través dels partits socialistes i socialdemòcrates. En tot cas, aquestes llibertats individuals (ampliades a tota la societat gràcies al marxisme) són aquells elements bàsics d'un règim democràtic. Per mi, el més important de tots no és el sufragi universal, el vot lliure, periòdic i secret, ni tampoc la llibertat d'associació, sinó la llibertat d'expressió. D'altres diran que la llibertat de pensament, que és pretèrita. Però això seria un debat molt més profund i el terme té molt de suc com per entrar-hi avui. Tot i això voldria esmentar que és un dret recollit per la Declaració Universal de Drets Humans, que a la web TermCat es defineix com a “llibertat fonamental de les persones de jutjar sense la imposició de creences i doctrines intel·lectuals, morals, polítiques o religioses i de formar les seves pròpies opinions”. A mi, m'agrada més la definició de la Viquipèdia que es relaciona (com a base) amb la llibertat de càtedra, la llibertat de culte, la llibertat religiosa, la llibertat de premsa, etc. Més que res, perquè la primera definició deixa poc espai per a creure cap dogma ideològic o religiós. Tot i això no ens ha d'espantar als dogmàtics de la llibertat de consciència perquè la lliure creença, l'única veritable, es produeix des de la llibertat de consciència.

En tot cas, en la meva opinió, es pot dir que sense llibertat d'expressió no hi ha democràcia política real. Si un té llibertat de pensament però no ho pot expressar, no es viu en una societat plural, en una societat democràtica. I parlo de democràcia política per salvaguardar-me del debat ideològic sobre si democràcia liberal, democràcia social, etc.

Les limitacions de la democràcia liberal, segons Norberto Bobbio

En el llibre “Les promeses incomplides de la democràcia” del filòsof de la política Norberto Bobbio indica la llista de promeses incomplertes per la democràcia liberal, algunes de les quals són aquestes:

• Els grups i no els individus s'han convertit en els actors principals de la política

• La representació política no deixa al representant la capacitat de decidir conforme el seu propi lliure judici (mandat representatiu) sinó que el converteix en un autòmata a les instruccions del partit (mandat imperatiu)

• La democràcia no ha assolit la identificació governants-governats i ha reconstruït una elit de professionals de la política (millor dit, de polítics professionals)

• La democràcia no ha eliminat completament l'opacitat del poder, “el secret d'estat”

• La democràcia -en la seva versió actual- no ha aconseguit estendre la virtut cívica (…): ha crescut l'apatia política i la dependència clientelar basada en l'interès individual

De fet, massa sovint es parla de democràcies (liberals) quan més aviat són repúbliques, o sigui règims d'on el poder emana del poble i no del Rei però no on el poble té poder decisió política més enllà de la delegació dels seus interessos en altres persones. Sí, sé que no he de confondre democràcia directa amb democràcia representativa, però potser és que la primera s'escau més a l'ideal de govern del poble. En tot cas, un pensador molt potent (i molt espanyolista alhora) era el professor Trevijano. Un antifranquista que es va oposar als consensos del règim del '78 perquè el sistema partitocràtic tractava d'infants als votants adults. Els feia escollir entre llistes prèviament cuinades en comptes d'elegir de forma directa els seus representants, com passa amb els diputats al Regne Unit on han de retre comptes al territori on han sortit escollits. En resum, indicava que delegar la decisió d'aquesta tria a un secretari d'organització d'un partit (en aquell moment no existien ni les eleccions primàries) no era prou democràtic.

Actualment s'entén la democràcia com el poder que deriva del poble, que al seu cop delega als representants electes. Però hi ha molt camp per recórrer i per sort s'està recorrent: democràcia participativa, democràcia electrònica, democràcia deliberativa, etc.

Les limitacions dels partits polítics: qui és democràtic i qui no, i qui es pot presentar

La Llei de Partits (la llei 6/2002) que per cert, fou votada per la CiU de Pujol i Mas, és la que limita la existència de certs partits polítics a l'Estat espanyol amb l'excusa de la lluita contra el terrorisme, en aquell moment centrada en el terrorisme d'ETA. Aquesta llei ha servit per il·legalitzar partits independentistes bascos com Batasuna.

Pel que respecta als partits polítics que sí es poden presentar, tots aquells que participen d'eleccions democràtiques són considerats partits polítics democràtics? No. Els partits d'extrema dreta, per exemple, no, ja que com bé ens ha mostrat la història i l'estudi de les seves bases ideològiques, són contraris, no només a l'expansió del caràcter democràtic d'un règim polític, sinó tot el contrari. Tot i això, es poden presentar, com Vox.

Abans de continuar amb les limitacions, voldria indicar que hi ha quelcom que es diu molt sovint en Ciència Política i és que la UE si vulgues integrar-se a l'estructura política de la mateixa UE no podria perquè no compliria els estàndards democràtics que la mateixa UE obliga a qualsevol estat per formar-ne part. Doncs amb els partits polítics que es presenten a les eleccions succeeix el mateix: operen en sistemes democràtics però no tenen aquest funcionament democràtic en el seu si.

El poble mana, el govern obeeix?

En cap cas parlo de poliarquia (terme grec que indica govern de molts) sinó de democràcia (terme grec que indica govern del poble). Un concepte que sabem del cert que no s'escau del tot amb la realitat. Per què és el poble el que mana i el govern el que obeeix? Un crit que vam poder escoltar als carrers quan bullien de lluita independentista catalana. Un crit que no va rebre l'aplicació immediata del mandat democràtic sorgit del referèndum unilateral sobre la independència del 1r d'octubre del 2017. Un dels grans fraus de la història de Catalunya perpetrat per partits que no tenen ni la més mínima intenció de demanar disculpes per tal engany. Haver acceptat el processisme va ser un error. Ja ens va avisar en Xirinacs a “La traïció dels líders” que no podíem confiar en la majoria de dirigents polítics.

Tornant al títol d'aquesta conversa, algunes de les preguntes que m'ha suscitat són: La democràcia té límits? Cal posar-ne? Els partits democràtics realment ho són al seu interior? Cal que ho siguin? S'ha de ser intolerant amb els intolerants? O per contra, s'ha de tolerar a tothom a tot hora? Els partits polítics tindrien dret a canviar tot el sistema democràtic, de dalt a baix? Amb quina legitimitat? Realment ens podem permetre el luxe de possibilitar que partits antidemocràtics (no en el seu interior sinó en la seva base ideològica) participin de la democràcia per què la destrueixin? No tinc respostes a totes les preguntes però si algunes idees a expressar. Tinc més preguntes que respostes però intentaré estar a l'alçada del que se m'ha emplaçat.

La democràcia política es pot autodestruir?

Per començar, voldria indicar que en una classe de Pensament polític el professor Joan Botella ens va fer una pregunta a tot l'alumnat que deia: “La democràcia s'ha de poder autoliquidar per tolerar partits no democràtics que hi participin i que puguin arribar al govern i convertir el sistema en una dictadura?” Jo vaig ser dels pocs que va dir que sí, producte del meu idealisme i de la meva creença en la bondat intrínseca de l'ésser humà. Per què per mi hi ha un altre perill: qui posa els límits a la participació política? Jutges que tenen ideologia? Qui diu qui no és democràtic o que s'ha de tolerar? Si la democràcia té por de si mateixa, intrínsecament ens indica que és feble, i que per tant, no és un sistema fort.

La tolerància

Tot i que no sóc un expert en el filòsof Karl Popper, un dels grans filòsofs i sociòlegs del segle passat, he fet una ullada al que va dir sobre la tolerància perquè és un dels límits de la democràcia. De fet a Catalunya també tenim bons sociòlegs, alguns com Salvador Cardús i Joan Estruch. Tornant a la tolerància, segurament molts de vosaltres haureu vist un mem sobre la paradoxa de la tolerància. En resum, el que diu el dilema és que no es pot ser tolerant amb els intolerants perquè així es perden llibertats, es danya la dignitat humana i cauen els règims democràtics.

En la seva obra “La societat oberta i els seus enemics” Popper explica per què les ideologies totalitàries s'imposen, i sovint en base a idees utòpiques i en base a una confiança cega amb la bondat de la humanitat.

Això és el que en diu la Viquipèdia (ca.wikipedia.org/wiki/Paradoxa_de_la_toler%C3%A0ncia):

“És una paradoxa emmarcada dins de la teoria de la decisió. La paradoxa declara que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va concloure que, encara que sembla paradoxal, per mantenir una societat tolerant, la societat ha de ser intolerant amb la intolerància.

Si estenem la tolerància il·limitada fins i tot a aquells que són intolerants; si no ens trobem preparats per defensar una societat tolerant contra les presses dels intolerants, el resultat serà la destrucció dels tolerants i, juntament com ells, de la tolerància.

Amb aquest plantejament no volem significar, per exemple, que sempre hàgim d'impedir l'expressió de concepcions filosòfiques intolerants; mentre puguem contrarestar -mitjançant arguments racionals i mantenir-les en escac davant l'opinió pública, la seva prohibició seria, per cert, poc prudent. Però hem de reclamar el dret de prohibir-les, si cal per la força, doncs bé pot succeir que no estiguin destinades a imposar-se en el pla dels arguments racionals, sinó que, per contra, comencin per acusar tot raonament; així, poden prohibir als seus adeptes, per exemple, que escoltin els raonaments racionals, acusant-los d'enganyosos, i que els ensenyin a respondre als arguments mitjançant l'ús dels punys o les armes. Haurem de reclamar llavors, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar als intolerants. Haurem d'exigir que tot moviment que prediqui la intolerància quedi al marge de la llei i que es consideri criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució, de la mateixa manera que en el cas de la incitació a l'homicidi, al segrest o al tràfic d'esclaus.”

El mateix Tomas Jefferson, el tercer president EUA, deia: “Deixem que les seves opinions siguin monuments a la seguretat (…), aquestes mateixes opinions errònies poden ser tolerades, així la raó és lliure de combatre-les”.

En 1971, el filòsof John Rawls conclou en la seva “Teoria de la justícia” que una societat justa ha de tolerar l'intolerant, o si no, la societat podria tornar-se intolerant, i per això injusta. Així i tot, Rawls també insisteix, com Popper, que la societat té dret raonable a la supervivència, que precedeix el principi de tolerància:

“Mentre una secta intolerant no sigui assenyalada com intolerant, gaudeix de llibertat, la qual ha de ser restringida només quan els tolerants, sincerament i amb raó, creen que la seva pròpia seguretat i la de les institucions que garanteixen la llibertat estan en perill.”

Per mi, el fet de prohibir accions contra els drets humans em sembla pròpia del principi de supervivència, un dret/tendència natural, però no el fet de pensar-ho, expressar el desig de fer-ho o fins i tot planificar-ho. No podem convertir tot en “pecats de pensament”.

Tornant a Popper, en un article d'una colombiana cercat per Internet (per desgràcia no recordo l'enllaç) vaig trobar aquesta explicació detallada de com l'autor entén la tolerància:

“Karl Popper fue uno de los filósofos más importantes del siglo XX. En el año 1945 mediante su libro La sociedad abierta y sus enemigos, expuso la paradoja de la tolerancia, en la cual se explica que una sociedad no puede ser ilimitadamente tolerante, ya que al tolerar lo intolerable, este último terminará reduciendo o eliminando a la tolerancia, concluyendo que, para que una sociedad sea tolerante hay que ser intolerante con la intolerancia (parece un trabalenguas, pero es fácil de entender).

El intolerante es aquel que recurre a la violencia para “defender” sus opiniones. La única manera de poder ser intolerante a la intolerancia es mediante el diálogo, la argumentación y lo más importante EL RESPETO por las diferencias; de esta manera es que se establece una sociedad libre y abierta.

La teoría de Popper ha sido utilizada en los ámbitos políticos, por los partidos de izquierda y de derecha. De hecho, ha sido utilizado según la conveniencia de cada uno, por lo cual ha sido mal interpretado, creyendo que se debe suprimir a lo otro de cualquier forma, cuando Popper aclara que: ¡Únicamente se ataca lo intolerable con argumentos que pongan en jaque ante la opinión pública!

En razón de lo anterior, es preocupante observar que cada vez se practica menos el arte de saber escuchar, saber hablar y saber dialogar con el otro. No se piensa antes de hablar, sino que se habla y se actúa antes de pensar, de cuestionarse, de indagar, y de buscar las dos partes de una historia.”

Voldria esmentar que un altre llibre que parla sobre la tolerància és el “Tractat sobre la tolerància” de Voltaire a favor de la llibertat intel·lectual i en contra de l'integrisme religiós de l'època. És doncs, una matèria de debat molt antiga.

Una definició de tolerància indica que és “la disposició a respectar les conviccions d'altri en matèria religiosa, ètica, política, etc.”. Vol dir “suportar en els altres alguna cosa que desaprovem: deixar-ho passar sense consentir-ho expressament”, tal i com explica bé el llibre “Políticament incorrecte” de Daniel Vivern -que tot just ara m'estic llegint.

Segons el mateix llibre “qui no estigui d'acord amb que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, serà democràticament considerat un antidemòcrata. Hi ha, però, maneres de qüestionar la democràcia des de dins i sense, per això, haver de passar per feixista, reaccionari i antisistema” (aquí el llibre confón antisistema amb antidemòcrata també). També el llibre exposa que “segons indicava Aristòtil la democràcia és feble i tendeix a la descomposició si no se'n té cura”. Segons l'autor, “el gran culpable de la debilitat no és que la justícia talla el que aproven els parlaments o que governen les empreses de l'IBEX-35 (les que després agraeixen als polítics amb portes giratòries els seus serveis), sinó la idea estúpida que les coses funcionaran com una seda pel sol fet que estem en democràcia i que tenim diàleg.

Democràcia política amb partitocràcia?

Un dels grans pensadors sobre el que representa el règim partitocràtic com a sistema polític que segresta l'ideal democràtic és Robert Michels.

Molt sovint contextualitzem els grans autors però també penso que no fem bé d'etiquetar les persones i sobrepre-jutjar-les, i amb els grans teòrics, ens passa el mateix. Ja diem de quin peu calcen, i ja tenim uns quants lectors/oients que desconnecten en base als seus prejudicis. És per això que no el presentaré al principi i ho faré al final.

Robert Michels descriu a “La llei de ferro de l'oligarquia” una de les grans limitacions perquè les democràcies actuals siguin veritablement democràtiques. L'influent piulador Xavier F. Domènech ens en fa un bon resum:

“3) Quin era el raonament de Michels? Doncs q l'evolució de l'estructura del partit (tant se val q sigui de dreta o d'esquerra) comporta que acabi sent dirigit i dominat per un grup reduït de càrrecs i un aparell de caràcter funcionarial, especialitzat i professionalitzat.

4) Aquesta elit es va allunyant cada cop més de les bases i dels objectius de les bases, mentre dedica tot l'esforç a perpetuar-se en la direcció. Poc a poc es va convertint en intransigent i reaccionari, perquè el seu interés principal és mantenir l'status quo, no pas canviar-lo.

5) L'evolució no s'atura aquí; els dirigents no trigaran a defensar els interessos dels poderosos, atés que formen part dels seus cercles. D'aquesta manera, el rol del poble, q es qui ha de governar en una democràcia, queda reduït a elegir-los cada uns quants anys...

6) ...sense capacitat de fer avançar o simplement defensar els seus interessos. En cas de lideratges carismàtics aquesta "llei de ferro" es veu notablement reforçada, pq la condició de líder esdevé indiscutible. Es situa més enllà de qualsevol consideració democràtica.

7) Robert Michels apunta que aquest procés comporta que, al final, el poder sempre estarà en mans d'una oligarquia, com en les tiranies, encara que l'estructura exterior i les aparences d'aquest poder siguin les d'una democràcia impecable.

8) No sé si trobareu similitut entre prediccions de Michels i la situació actual, això depén del criteri de cadascú. En tot cas "Sociologia del partit polític..." és molt recomanable, tot i q el seu autor en obres posteriors va defensar aferrissadament el feixisme mussolinià”. (@xavidomenech99)

En altres paràgrafs trobats a Internet (sobretot al Viquipèdia), entre els quals hi ha un article crític amb el PSOE que no li va fer una moció de censura a Rajoy, es detalla millor el que Robert Michels descriu en el seu llibre, amb una primera frase extreta del mateix autor i molt coneguda:

“La organización és lo que da origen a la dominación de los elegidos sobre los electores, de los mandatarios sobre los mandantes, de los delegados sobre los delegadores. Quien dice organización dice oligarquía”.

“(....) El hombre moderno, según Michels, se enfrenta con un dilema sin solución: no puede tener grandes instituciones, tales como estados nacionales, gremios, partidos politicos ni iglesias, sin ceder el poder efectivo a los pocos que ocupan los cargos superiores de esas instituciones.

Que los lideres de las organizaciones de masas sean parte de la ≪clase política≫ dominante, no significa necesariamente que no vayan a continuar oponiéndose a otros sectores de la élite política. Para mantener y extender su influencia deben exigir el apoyo de la masa que los sigue.

Por eso continuaran oponiéndose a otros elementos de los estratos gobernantes, tales como las finanzas y la aristocracia. Sin embargo, el objetivo de la élite con base en la masa és reemplazar el poder de una minoria por el de otra: ellos mismos”.

“(....) La <<Llei de ferro de l'oligarquia>> és una teoria política desenvolupada inicialment pel sociòleg alemany Robert Michels en el seu llibre de 1911 <<Els Partits Polítics>>. Afirma que tota forma d'organització, independentment del grau de democràcia o autocràcia al seu inici, finalment i inevitable esdevenen oligarquies.

Robert Michels s'inquietà al descobrir que, paradoxalment, els partits socialistes europeus, malgrat la seva ideologia democràtica i les seves disposicions tendents a promoure la participació, semblaven estar dominats pels seus líders, tant com els partits tradicionalment conservadors.

En estudiar els partits polítics, determinà que el problema rau en la naturalesa pròpia de les organitzacions. La democràcia moderna permet la formació d'organitzacions com els partits polítics, però a mesura que creixen en complexitat, paradoxalment esdevenen cada vegada menys democràtiques. Michels formulà la "Llei de ferro de l'oligarquia": "Qui diu organització, diu oligarquia."

(...) En el moment de formular la seva llei, Michels era anarcosindicalista. Més tard, però, esdevingué un ideòleg important del règim feixista italià de Mussolini.

Llavors, el líder sempre buscarà incrementar o mantenir el seu poder, a qualsevol preu, fins i tot oblidant els seus vells ideals. Per això, les organitzacions polítiques aviat deixen de ser un mitjà per assolir determinats objectius socioeconòmics, i s'acaben transformant en un fi en si mateix (desplaçament d'objectius).

Segons Michels, la Llei de ferro de l'oligarquia es basava en tres factors subjacents principals.

1. Tota gran organització, a mesura que creix s'enfronta amb diversos problemes de coordinació fruit de l'especialització en les tasques i de la necessitat de prendre decisions cada vegada més complexes i amb més rapidesa. Aquests problemes només es poden resoldre creant una burocràcia. Així, els individus que saben tractar les qüestions més complexes es tornen imprescindibles i de seguida esdevenen una elit.

2. Es genera una dicotomia entre eficiència i democràcia interna que s'acaba resolent en favor de l'eficiència. Per tant, l'organització es jerarquitza prioritzant un lideratge fort.

3. Finalment, la mateixa psicologia de les masses fa desitjable el lideratge, ja que cada dia s'han de prendre moltes decisions i això no es pot fer de manera eficient amb grans grups de persones posat que sovint són apàtiques, incapaces de resoldre els problemes per si mateixes i agraïdes amb el líder. La seva única funció seria, doncs, escollir de tant en tant als seus líder.”

“(...) Hay una respuesta frente a esta ley de hierro? .La democracia es un ideal utópico? .Los esfuerzos por crear sociedades socialistas libres desembocaran inevitablemente en una nueva tiranía? Los partidos políticos tiene toda la traza de un libro pesimista, pero en realidad no hace sino marcar, indispensablemente, la presencia de un mal que ha de desterrarse aunque sea con dolor para crear instituciones mas nobles. Por eso conviene subrayar algo que el autor inserto al final de su trabajo: ≪Solo un examen sereno y franco de los peligros oligárquicos de la democracia nos permitirá reducirlos al mínimo, aun cuando jamás puedan ser del todo eliminados≫”.

“(...) l’evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s’especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d’aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l’ambient en què es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la. Aquesta evolució condueix els dirigents del partit a defensar els interessos dels poderosos, atès que formen part del seus cercles. De manera que el paper del poble, que és qui ha de governar en una democràcia, queda reduït a elegir-los cada uns quants anys, sense poder fer avançar realment els seus interessos. I quan hi ha líders carismàtics encara s’accentua aquesta llei de ferro, perquè el líder esdevé indiscutible. Aquest procés comporta que al final el poder sempre està en mans d’una oligarquia, com en les dictadures, encara que la forma d’aquest poder sigui la d’una democràcia”.

“(…) Per entendre el que passa al PSOE, en canvi, la llei de Michels segueix sent molt útil. El PSOE era, fa un segle, el partit dels treballadors, que lluitava contra l’oligarquia i per les conquestes socials. En els primers anys de la democràcia va ser el partit que va desenvolupar l’estat del benestar, les pensions, l’educació, la sanitat, els barris. No es va enfrontar clarament a l’oligarquia, però va saber arrencar-li poder i recursos. Com s’explica que ara hagi arribat on és, que hagi preferit obrir-se en canal abans que bastir un govern d’esquerres que intentés resoldre alguns dels grans problemes que ha deixat plantejats el govern Rajoy en els darrers anys?

(…) Per a mi, el procés seguit és evident. Hi ha molts elements, també l’atzucac polític en què es troba la socialdemocràcia europea. Però la causa més immediata és una altra. A la base del PSOE, entre els seus votants, entre els seus càrrecs locals, hi ha gent magnífica, que creu realment en la democràcia, en la necessitat d’un govern d’esquerres. Però a la cúpula, no. Els dirigents han mostrat qui són: un grup que viu molt bé, que ha obtingut molts privilegis i pensa que són seus, que li toquen i no els vol perdre. I fa el que sigui per evitar perdre’ls. Encara recordo el moment en què, en plena crisi econòmica, els diputats del PSOE a Europa van dir que ni parlar-ne de renunciar a anar en primera classe a Brussel·les. Tracte d’oligarquia, és el mínim, no, per a mi? Em va semblar d’una notable impudícia, però és evident que només era un petit detall, prou revelador, això sí. Imagino que almenys són conscients que els vots no avalaran per gaire temps la seva bona vida, en la majoria dels casos. Molts cauran, certament. Però per als més poderosos queda el sistema de les portes giratòries, per arribar a les quals, evidentment, cal fer uns quants mèrits. Està resultant patètic veure com líders que van tenir prestigi, que podrien haver tingut un lloc destacat en la història, acaben malbaratant el seu llegat polític per enriquir-se personalment, ensorrant alhora el capital de confiança en el seu partit.

Avís per als nous partits: si seguiu aquest camí, acabareu igual, perquè hi ha una lògica interna que fins ara ho ha fet inevitable, i que us devorarà com ha fet amb els altres. És lleig haver-ne de parlar, ja ho sé que a un nou partit s’hi arriba amb generositat i altruisme. Però no hi valen excuses ni explicacions tècniques, ni allò d’elegir els millors: cal renovar els representants polítics amb una periodicitat raonable, però implacable. Alguns ho han començat a fer; segurament té desavantatges, però crec que és l’única manera de sortir de la llei de ferro de l’oligarquia”. (mcrcalicante.files.wordpress.com/2014/06/los-partidos-politicos-robert-michels.pdf)

“(...) Michels era un sociòleg alemany q va alertar que tot i que els partits eren element clau per crear societats lliures, la seva conducta ens portaria inevitablement cap a la tirania. I així ho va expresar en el llibre "Sociologia del partit polític a la democràcia moderna."

De fet, la burocràcia també va ser el gran problema de la URSS. No fou el socialisme com a tal sinó la gran màquina burocràtica que s'havia generat.

Una altre problemàtica és que la majoria de les bases dels partits no poden aturar aquestes dinàmiques perquè en depenen (emocional i/o salarialment, etc.).

I ara sí: Michels va passar de ser un pensador influent anarquista (la qual cosa cuadra amb les seves primeres obres) a socialdemòcrata (a l'SPD alemany) fins a militar al partit feixista de Benito Mussolini. En aquella etapa històrica, el partit socialdemòcrata alemany era el partit de masses amb més militància d'Europa.

Finançament: la limitació dels partits polítics

Una de les grans limitacions dels partits polítics en democràcia és “qui paga la festa”. Sobretot quan els seus candidats i candidates no obtenen representació política, i per tant no reben finançament públic (ni tampoc ho reben les seves escoles de formació i pensament; en anglès “think tanks”). Aleshores, el finançament privat és clau per entendre les limitacions que té un partit per poder funcionar. Com tota empresa, necessita de diners per rodar. I el finançament privat, habitualment no es regala, força sovint es demana quelcom a canvi, sobretot si parlem de grans xifres.

Per exemple, no es pot entendre la victòria electoral del 1982 de Felipe González del PSOE que el va portar a la presidència del govern espanyol sense la participació, formació i sobretot, el finançament del SPD alemany. L'estudi (Working Paper) “L'Europe des partis: paradoxes, contradictions et antinomies” de Daniel-Louis Seiler per l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, així ho explica.

Una de les condicions de l'SPD era que el PSOE deixés enrere el marxisme. Després no ens estranyi que sigui un partit “obrer” i “socialista” que no sigui coherent amb les seves sigles.

Finançament: la limitació dels partits polítics

Arribats a la conclusió que sense diners, poca cosa pots fer, la qüestió que ens hem de fer és: qui paga la campanya electoral?

Alguns partits tenen guardat una partida per sufragar la campanya que prové del pressupost públic assolit per obtenir representació política. Per la gestió quotidiana, per la logística, per la comunicació; per aquelles despeses fixes constants. Però en l'època de “la campanya permanent”, on a part de la pre-campanya sempre s'està en campanya, només amb aquesta partida no n'hi ha prou. I qui té diners? Qui els hi pot donar, o millor dit, deixar? Perquè en aquest món capitalista les donacions econòmiques són a canvi de quelcom, no són un regal. I on es guarda la major part de diners? Als bancs; efectivament.

Com bé sabem la majoria de la població, qui depén dels bancs no farà polítiques públiques que els perjudiquin. Llavors podríem arribar a dir que qui realment mana són els bancs i per tant que la premisa del poble mana, el govern obeeix, de tota idea democràtica, quedarà, com a mínim, en entredit.

Qui pot governar amb llibertat amb aquest deute? Segons una notícia del NacióDigital del 2018 (naciodigital.cat/noticia/146081/deute-dels-partits-amb-bancs-supera-234-milions) a partir de les dades del Tribunal de Comptes titulaven: El deute dels partits amb els bancs supera els 234 milions, i subtitulaven: El PSOE i el PSC acumulen el 39% de l'endeutament total de les formacions polítiques de l'Estat, segons el Tribunal de Comptes. Els partits van cobrar 263,5 milions el 2015 en concepte d'ajudes i subvencions públiques i, tot i això, Unió, CiU i ICV estaven en fallida tècnica.

Imagineu-vos com ens manen els grans creditors, si tot i els préstecs als partits, aquests acaben en la bancarrota. De tant en tant, escoltem notícies de deutes amb els bancs per part dels diferents grans (i no tant grans) partits que obtenen representació parlamentària. És evident, que “el govern del poble” (la democràcia) no es pot dur a terme amb aquesta limitació econòmica, de liquiditat, que tenen els partits polítics amb els bancs.

De fet, el llibre “Els Rothschild i les altres famílies” de Pietro Ratto explica com l'endeutament, no dels partits, sinó de les nacions, és la forma amb que el govern del món a l'ombra controla tots els governs, democràtics o no.

Democràcia política sense democràcia econòmica?

Un dels grans debats teòrics des dels temps dels grans filòsofs grecoromans és la compatibilitat (o la incompatibilitat) entre l'ideal de llibertat (i sobretot la seva pràctica) i l'ideal d'equitat, d'igualtat (i sobretot la seva posada en pràctica). Si capitalisme “és” desigualtat i opressió i democràcia “és” llibertat i igualtat, tenim un problema de coexistència.

Quelcom que sempre m'he preguntat és això: com pot existir democràcia sense democràcia econòmica? Per exemple, els EUA és considerada una democràcia, però jo diria una democràcia política com a molt, i en tot cas no una democràcia econòmica. I al final me n'adono que sense democràcia econòmica no hi ha democràcia real, la democràcia política és un frau. Als EUA si no ets multimillonari et pots presentar a les eleccions amb garanties d'èxit? No. Només pel que s'ha de gastar per poder fer arribar qualsevol missatge polític electoral a tota la població, ja es descarten milions de persones, la majoria de fet. Si a la pràctica doncs, no ens podem presentar, perquè és una pèrdua de temps, quin sentit té parlar de democràcia? La democràcia nord americana es basa en el sufragi universal, en el dret de tothom a votar, però en canvi hi ha un sistema de registre que el complica. Fixeu-vos en l'abstenció electoral als EUA. No és poca cosa. Però al sistema polític, això no li preocupa massa. Voti qui voti, el sistema parlamentari segueix funcionant. Pel que fa al sufragi universal, al vot secret i lliure, doncs això més o menys, podem dir que s'aplica, tot i les complicacions administratives esmentades i que sobretot el Partit Republicà però també el Partit Demòcrata en aquells estats on no és fort, imposen. Pel que fa al sufragi passiu, o sigui, al dret a presentar-se, ja he explicat que no s'aplica a la pràctica.

De fet, qui té temps per seguir els debats parlamentaris? Qui entén sobre la legislació que s'aprova i la que no? Qui té influència per arribar als diputats electes? Doncs qui té recursos, sobretot econòmics i culturals. O sigui, no tothom. En societats del benestar les classes mitjanes tenen alguns d'aquests recursos, però si analitzem el món en general, parlem d'una minoria.

Òbviament no hi ha sistemes infalibles, perfectes, sense fissures, però cal indicar-ne les fallades, incoherències, i sobretot els enganys, les mentides, el que ens fan creure.

En el llibre “Una estranya dictadura” de l'assagista Viviane Forrester s'assenyala la incompatibilitat entre una democràcia política i una dictadura econòmica, com en la que vivim. De fet és un xoc entre el liberalisme econòmic i el liberalisme polític. Aquest últim es resum amb un drets fonamentals comuns a un grup d'humans (en un principi no tots els éssers humans, fins a l'arribada del socialisme) que són protegits per un Estat. I el primer, s'ha vist aplicat en el capitalisme. Un sistema que es basa en el dret a la propietat privada (o marxistament parlant, la propietat burgesa) i en el mite de que si cadascú busca el seu guany individual, la suma d'aquests ens condueix al bé comú, al benestar general.

De fet la incompatibilitat entre el capitalisme i la democràcia és evident perquè no parteixen de les mateixes premises. En l'Atles de les desigualtats de Courier Internacional hi ha diferents exemples interessants d'això. Per una altra banda, el llibre “Capital i ideologia” de Thomas Pikkety, s'exposa la concentració de la propietat privada a Europa i a EUA i les dades fan esgarrifar. El mite de la igualtat d'oportunitats en el capitalisme es fa evident. En un món on només el 4% de la recaudació fiscal mundial procedeix dels impostos sobre la riquesa, es pot parlar de democràcia? Qui la paga la democràcia? Perquè un sistema polític costa diners, un Estat se sosté pels ingressos que rep, etc.

El relat dominant fa que es justifiqui la desigualtat perquè suposadament deriva d'un procés lliurement elegit en que tots tenim les mateixes possibilitats. La meritocràcia és un frau. L'1% de la població mundial es va apropiar del 27% del creixement econòmic dels últims 40 anys mentrestant que el 50% més pobre va capturar només el 13%. Està clar que el sistema només beneficia a uns pocs: als països “rics” governa la democràcia, el suposat govern del poble, el poble permet això? És ximple? O és que la democràcia política cada cop està més limitada perquè l'Estat cada cop pot intervenir menys en temes importants com l'economia?

L'apartat “Dinero y política: una persona ¿un voto?” (pàg. 44) del llibre “Política, Dinero y Poder” explica com els principis democràtics estan basats en una persona un vot. I com aquests principis es limiten a la coexistència de les desigualtats econòmiques i la influència del Capital en els processos legislatius (oas.org/es/sap/docs/oea_poliit_dinero_poder_s.pdf).

A part, hem de tenir en consideració la possibilitat d'inventar un sistema millor: es.wikipedia.org/wiki/Demarqu%C3%ADa.

El capitalisme és un mur a la democratització

Faré servir un article de l'ex conseller Toni Comín en que explica que amb el capitalisme “hi ha una dictadura del Capital” i en el cas del socialisme d'estat “es cau fàcilment en la dictadura d'Estat”. La conclusió a la que arriba Comín és que “el capitalisme, en la mesura que es tracta d'un sistema de mercat que garanteix cert pluralisme econòmic [això mateix explica el llibre “El futur del capitalisme” de Salvador Giner], ha permès el sorgiment de la democràcia; tantmateix, en la mesura que es tracta d'un sistema que fomenta la desigualtat econòmica i la concentració de la propietat del capital, no permet que la democràcia respongui plenament als seus propis principis i als seus propis ideals”.

En el llibre editat entre d'altres per l'exdiputada Ángels Martínez Castells “Ciutadania i participació política” es recorda com des de les polítiques neoliberals europees “es van retirar als estats el poder decisió soberana [sobre certes qüestions] traslladant-les a organismes supranacionals i institucions independents com el G-7, el FMI o institucions europees [també de vinculació amb el poble, ja que el vot no els hi influeix en gairebé res]. (…) Els estats apliquen les seves mesures però els ciutadans els és innaccesible arribar als seus veritables decisors”.

Tot i que cal ser prudents amb els informes de les ONG, l'organització Freedom House va indicar que “35 democràcies van sufrir greus retrocessos en el 2020”, entre els quals hi ha Portugal, França i Israel. La debilitat i les limitacions del sistema democràtic doncs, estan a l'ordre del dia. No és només una tendència de l'Estat espanyol.

Democràcia política sense poder fer polítiques econòmiques?

Si un estat no pot fer política monetària, si no pot fer política financera (perquè ja no et pots endeutar) per l'euro i per les polítiques d'austeritat imposades des de la Comissió Europea (que fa i desfà digui el que digui el parlament europeu), de quina democràcia parlem si no decideix sobre allò que més afecta els ciutadans, l'economia? I si ho fes el parlament europeu, on hi ha electes decidits per tots els europeus, només seria un problema de llunyania geogràfica, de grandària, però és que l'europarlament no decideix sobre gairebé res important. Cal recordar que, tot i alguns canvis a millor, el Parlament Europeu quasi bé no legisla i no té poders efectius.

És per això que adjunto alguns comentaris interessants que he trobat a Internet i que van en la mateixa línia:

“La integración europea se ha convertido en un desafío cada vez mayor para las democracias nacionales. A medida que más y más decisiones políticas se toman en el ámbito de la UE o se trasladan a órganos tecnocráticos, la política nacional ha ido vaciándose de contenido. La crisis de la eurozona ha hecho que los problemas empeoren no solo por las medidas económicas y políticas que se aplican, sino también porque los procesos y las políticas de gobierno se han vuelto menos “democráticas”. ¿Cómo imprimir un nuevo ímpetu a las democracias nacionales, al tiempo que se reequilibra la “democracia” de la UE, de una forma que permita que ambos niveles interaccionen de un modo productivo?” (bbvaopenmind.com/articulos/el-impacto-de-la-integracion-europea-en-las-democracias-nacionales-la-democracia-en-riesgo-ante-la-crisis-de-la-eurozona)

“El problema no es que las políticas de la UE hayan invadido terrenos nacionales, sino que los ciudadanos han tenido muy poco que decir”.

“Superar el alarmante déficit democrático. No es posible seguir acumulando poder en el Consejo o en la Comisión sin control democrático del Parlamento Europeo o de los Parlamentos nacionales. Exigir de los pueblos cesión de soberanía a poderes opacos y oligárquicos será cada vez más difícil, y la izquierda debe de estar al frente de ese movimiento” (Julio Anguita)

“En efecto, el Tratado de Maastricht supone una muy importante cesión de soberania que no se puede minimizar. ¿Qué mayor cesión de soberanía que renunciar al privilegio histórico de acuñar moneda propia?”

En els “Salaris de la Ira” de l'economista i regidor de Barcelona, Miquel Puig, aquest exposa que l'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots. Ens recorda com la primera posada en pràctica de l'escola neoliberal fou en una dictadura política, la de Pinochet de Chile. L'ideal de llibertat, i la democràcia burgesa, la democràcia liberal, van acabar sent substituits per la defensa a ultrança d'un sistema basat en el terrorisme d'estat impune. Aquestes polítiques neoliberals es van acabar imposant arreu i han conduïnt a que sortíssim de l'anterior crisi econòmica més pobres i no més enfortits. La precarietat laboral s'ha consolidat més enllà de les primeres etapes laborals per a moltíssima població europea.

Els temes tabús per la política “Woke”

Com he dit abans, hi ha una altre limitació de les democràcies: l'autocensura. Pel que fa a la gestió política de les migracions, un dels grans pensadors contemporanis, Zyghmun Bauhman, indica que “les possibilitats d'acolliment no són il·limitades” i que cal establir el punt en què acaben el respecte als drets dels refugiats i la solidaritat envers els habitants dels països pobres i comencen els drets dels treballadors autòctons. Jo sóc molt idealista, i fins i tot un xic ingenu; ho reconec; i sí crec que és possible acollir a tothom, i fent respectar els drets nacionals, les cultures de la nació acollidora, i els interessos del país d'acollida. Però el debat s'ha de produïr. Els problemes no es poden amagar, perquè amagant-los només es fan més grans. Per exemple, és evident que Catalunya, al ser un país tant acollidor (i em sembla molt bé) ha portat al límit la supervivència del català perquè bona part de la immigració no espanyola no ha integrat el català com a llengua comuna, i menys l'arribada dels anys '60 i '70 que es va establir en guetos a l'AMB. Dir aquesta obvietat comporta restringir drets als estrangers i a les estrangeres? No. Però com a mínim es coneix la situació i es pot gestionar amb major certesa i fiabilitat una resposta acollidora i democràtica.

Altres limitacions: els acords i els programes electorals

Massa sovint la ciutadania creu que s'ha de complir tot el programa electoral i una cosa és no ser incoherent amb aquest i fer el contrari del que allà s'hi deia, i l'altre és la possibilitat de cedir, matisar o abandonar la defensa d'alguns punts per tal d'arribar a acords amb d'altres grups parlamentaris d'altres partits. A l'Estat espanyol es va establir un sistema parlamentari, i la recerca del consens en base al diàleg i a la recerca d'acords comporta que els programes electorals i el que facin els partits en el parlament pugui diferir. Aquesta limitació no s'ha d'entendre com quelcom negatiu ja que així s'acaben trobant solucions polítiques més imaginatives i que representen a major població.

El sistema partitocràtic com a segrest del sistema democràtic

Un dels opositors antifranquistes que va criticar el sistema de partits espanyol que es basa en una legislació que promou la partitocràcia, el senyor Trevijano, va explicar ja durant la transició política espanyola, com s'haurien de votar persones (que retin comptes al territori) i no partits ja que al final no votem representants sinó que deleguem l'elecció d'aquests a una maquinària de partit.

Ara bé, aquest model que ell defensava té un problema: qui votaria la gent si votéssim a la persona? A aquelles persones que es puguin donar a conèixer. I per tant, les que tenen més recursos. Això podria comportar que una dona de la neteja que té tot el dret a representar el seu sector o una bona part de la població, mai arribés a ser escollida perquè l'àmplia majoria de la població no en sabés res de la seva candidatura. És per això que cal un sistema d'igualtat d'oportunitats entre tots els candidats escollits de forma territorial, com hauria també de passar en totes les primàries que es duen a terme en associacions, partits, etc.

Els interessos personals per sobre de tot

A la transició política espanyola, hi va haver molts líders veïnals, socials, sindicals i empresarials que es van posar al capdavant de llistes electorals. Això va buidar els carrers de líders de diferents moviments socials, però va nutrir la política de persones de gran nivell intel·lectual, moralitat i vagatge en el món professional. Ho van fer des de la seguretat (més o menys) econòmica d'un lloc de treball, d'una professió. Mica en mica, aquesta tendència va desaparèixer i va ser substituïda per l'arribada en escena dels coneguts com a “polítics professionals”. Persones que des de ben joves es posaven a participar en partits amb representació i que, fos intencionadament o no volgudament, acabaven atrapats en les dinàmiques perverses d'aquests. Un jove avui dia, pot tenir molt bones intencions a l'inici de la seva militància però si el seu sou, la seva estabilitat financera i emocional depèn d'un lloc a la llista electoral, els ideals del principi s'acabaran substituïnt per l'obediència al secretari d'organització que decideix qui va i qui no a llistes, o que influeix en que això passi (si es fan unes “semi-primàries”). Per aquest motiu, el meu professor d'Economia Mundial, n'Arcadi Oliveres, proposava la supressió de les joventuts polítiques. Com no hi ha temps per tot, molts militants (nobles al principi) dels partits, deixaven les seves feines i es dedicaven exclusivament a la política professional. Amb els anys, les grans intencions de forces d'ells es perden pel camí, ja que sense una carrera professional, l'única forma de portar un plat a taula era la política institucional. I això s'ha d'entendre des de l'empatia.

Els interessos personals doncs són els que en política professional prevalen. Tothom, en el marc dels partits polítics, depèn d'un sou polític (per ser càrrec orgànic, electe o de confiança, o per dependre de les subvencions públiques). Entre els càrrecs dels partits polítics els interessos de partit s'acaben convertint en la suma dels interessos personals, i són els que es defensen, quasi d'igual forma que els interessos personals. Els interessos de país, doncs, queden relegats en un tercer terme. No dic que no existeixin, però jo recordo com una persona de partit em va dir un dia: “això no cal que ho treballis, només serveix per atraure votants”. I em vaig adonar de quanta comèdia es fa, i com es prioritzen els interessos de partit. Una altre anècdota que m'agrada explicar és el cas d'una persona Els que hem treballat com a professionals de la política, que no confondre amb polítics professionals, hem vist de dins com funcionen aquestes maquinàries partidistes.

Una altre limitació dels partits polítics doncs és haver convertit en una professió l'exercici voluntari, desinteressat i puntual de la política representativa, de la representació pública.

I si entra algú a militar el partit amb “la vida resolta” a nivell laboral, i vol canviar tot plegat? Llavors es topa amb la manca de democràcia interna dels partits polítics, una altre limitació. És per tot plegat que els interessos de país no es posen endavant.

La necessitat de l'existència de partits polítics

A totes les facultats on s'estudia Ciència Política hi ha tendències, corrents de pensament i ideologies imperants. I amb això no vull dir que sigui un marc que s'imposi de forma intencionada, sinó que de forma natural, sorgeix així. Fins i tot en aquelles universitats més plurals, com la UAB, on pots trobar un professor comunista i un professor del PP, hi ha idees que no es posen tant en dubte com caldria. La democràcia liberal, per exemple. O la necessitat de l'existència de partits polítics per gestionar els grans conflictes socials.

Recordo a l'Astrid Barrio (sí, la que volia fundar un partit amb l'ultra que fou president de Societat Civil Catalana), el primer dia del meu curs de Ciències Polítiques i de l'Administració fent una conferència ignaugural del curs explicant els elements positius de la democràcia (no l'adjectivava com a liberal, tot i que es referia a aquesta). A mi em va semblar més propaganda, pel fet que no exposava elements a millorar o elements a criticar. Per sort durant el curs es van posar en dubte molts conceptes i aplicacions d'aquests, però la línia era no posar en solfa la democràcia com a “millor sistema”, o com deia el Degà Salvador Cardús, “el menys dolent dels coneguts”. Per mi, la universitat hauria de ser un espai per fer una crítica racional de tot sistema d'organització humana i on s'idein, s'inventin, i si cal s'idealitzin, nous sistemes, noves formes de societat, etc. Però potser hi ha persones, que havent viscut la dictadura franquista, es tornen prudents i defensen aquest sistema com a mur per no tornar a ser sotmesos per un sistema pitjor.

En tot cas, la majoria de vegades es dóna per descomptat la existència i participació de partits polítics, com a agents que vehinculen les demandes socials i les converteixen en lleis als diferents parlaments democràtics del món. S'oblida sovint que a part de coalicions i partits polítics, a les eleccions es pot presentar una altre fórmula electoral: les agrupacions d'electors, ciutadans anònims que organitzen una llista electoral i no funcionen com un partit.

La transició política espanyola (o millor dit, transacció o falsa transició) va comportar aprovar un seguit de lleis que afavorien la formació de partits polítics per tal de que llistes personalistes de “salvapàtries” no tinguéssin tanta sort electoral, i per promoure la unitat entre actors polítics en contra d'una atomització política que es preveia molt àmplia en aquella època. Ho feien per la por a que tornés un Franco o que la democràcia es convertís en un guirigall i es generés la idea que la dictadura era més ordenada i eficaç. Aquesta legislació era democràtica en molts aspectes, però tenia una línia molt clara: possibilitava i dificultava unes opcions concretes. O sigui, no era tant profundament plural, oberta i democràtica com podria ser. De fet, calen moltes signatures, a dia d'avui, per poder presentar-se com a agrupació d'electors, la qual cosa fa més fàcil, senzill i més comú el fet que es formin partits, per exemple, locals per agrupar a ciutadans anònims que volen (per primer cop) participar en la política institucional i representativa.

És molt humiliant que un grup sorgit de la ciutadania, sense polítics professionals, hagi de recollir signatures per tal de poder-se presentar, mentrestant els partits polítics amb representació no han de dur a terme aquesta ingent feina. No és molt igualitari, no sembla molt democràtic.

Hi podria haver un sistema democràtic en que o bé només es permetés presentar agrupacions d'electors o bé es dificultés a la resta de possibilitats? Per què no? No seria gaire diferent del que passa ara, pero al revés.

“És evident que la millor forma de govern és aquella en la que tots els homes, siguins els que siguin, puguin obrar millorar i viure feliçment”. Això deia Aristòtil al “Tractat sobre la política”.

L'Estat de Dret: l'única limitació legítima i realment útil

La diferència entre un sistema democràtic sa i “la tirania de la majoria” és l'Estat de Dret. Un Estat que funcioni en base a la igualtat, en aquest cas davant la llei. Aquesta llei preservarà els drets de les minories enfront les intencions de que una majoria política s'imposés. Per exemple, això condueix a que minories nacionals estiguin protegides El marc jurídic doncs serà el dels Drets Humans (i també dels DESC, drets dels pobles, valors UNESCO, ODS, etc.). Es protegirà la dignitat humana perquè la democràcia no es converteixi en un monstre que homegenitzi la societat. L'ús de la violència legítima (legítima segons la teoria democràtica del poder) es veurà limitada per la legislació en matèria policial, etc. El conegut com a “Imperi de la llei” és el que emana del govern del poble ja que el parlament ha estat elegit per aquest, i és el marc en el que la convivència social és suposadament garantida.

Però és que realment som en una democràcia?

Per altra banda, ens quedem molt sovint en la teoria, però realment estem gaudint d'un sistema democràtic?

Per exemple, en un vídeo de Cuellilargo basat en el llibre d'Umberto Ecco “Il fascismo eterno” i titulat ¿Es España, un régimen fascista? (youtube.com/watch?v=N72UZFFN5HE&t=457s), Cuellilargo, de forma molt provocadora, fa un llistat de les característiques d'un règim feixista que defineix Ecco. Algunes sembla que s'adeqüin molt bé a l'actual règim espanyol del 78.

Un element dels règims autoritaris és la censura, com el segrest d'un número del Jueves o la prohibició de l'exposició d'Arco (ctxt.es/es/20180214/Culturas/17962/censura-santiago-sierra-arco-ifema-ley-mordaza.htm) i la persecució d'artistes, que es converteixen com Pablo Hásel en presos polítics o com Valtònyc en exiliats polítics.

L'organització internacional Freemuse en el seu estudi del 2018 “The state of Artistic Freedmon 2017” indica que “Espanya és el primer estat del món amb músics empresonats o amb sentències condemnatòries per les lletres de les seves cançons” (elsaltodiario.com/libertad-expresion/espana-lidera-persecucion-a-los-musicos-por-ejercer-su-libertad-de-expresion-artistica). El primer. Un altre element és la cultura democràtica: els més reconeguts artistes espanyols, catalans, gallecs i bascos van tardar molt a fer un crit d'alerta contra l'empresonament de Hásel (elpais.com/cultura/2021-02-08/mas-de-200-personalidades-del-cine-la-television-el-teatro-y-la-musica-firman-un-manifiesto-en-favor-de-pablo-hasel.html). Un estat, no pitjor que molts d'altres (newtral.es/artistas-encarcelados-espana-libertad-artistica-freemuse/20210223) on la llibertat artística i d'expressió no està garantida es pot considerar una democràcia?

Però hi ha quelcom pitjor que la censura, l'autocensura.

Una censura social: l'autocensura del discurs políticament correcte

Pel que fa a l'autocensura, aquesta s'està estenent molt d'ençà que la correcció política s'ha anat imposant als mitjans de comunicació, i arreu. El llibre “Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política” del 2010 del britànic Anthony Browne avisa de que aquesta política pot ser igualment de perjudicial que les ideologies feixistes i el pensament únic soviètic. És evident que del pensament únic capitalista no en diu res perquè potser té una ideologia conservadora. Des del 1848, Richard Weaver, un altre conservador, s'inventava aquest concepte. (revistadelibros.com/lo-politicamente-correcto-empezo-en-franfort-y-hoy-se-puede-aplicar-a-todo)

"La intenció inicial de la correcció política era bona, lluitar contra la discriminació de les minories, però s’ha acabat convertint en un prejudici, en un tic ridícul del llenguatge, en una mena de doctrina que ho infecta tot: l’ensenyament, la sanitat, la vida política, els mitjans de comunicació..."

Jo, que intento ser una mena de cristianoanarquista, sempre he pensat com hi pot haver un sistema polític en que l'autoritat sigui la mínima expressió (i encara més l'autoritarisme). Per mi, una de les possibilitats i alhora limitacions més bones dels humans són les regles morals, quelcom que ens diferencia de la resta d'éssers vius. La moral doncs és una guia recta que limita les accions més deplorables dels éssers humans.

"La “correcció política” és una necessitat bàsica de les societats liberals, d’aquelles que creuen possible i positiu mantenir una separació entre la llei i la moral. Que lluiten, per tant, per mantenir un àmbit on sigui possible la condemna moral sense que hi sigui present la condemna legal. En les societats liberals és obligada la tolerància amb l’ofensa. El discurs políticament correcte serveix per reconèixer l’ofensa com a tal i per delimitar, en conseqüència, els límits de la tolerància. Per tal que una societat així pugui mantenir la llei allunyada de la moral, per tal que pugui seguir-se dient tolerant, és imprescindible que la moral sigui capaç de reconèixer i condemnar l’ofensa" (elmati.cat/ridiculament-correcte-danthony-browne).

La cultura “Woke” és criticada per consolidar la superioritat moral de certa esquerra (vein.es/woke-o-cuando-se-te-enciende-la-bombilla-sobre-tus-privilegios

niusdiario.es/internacional/europa/judith-sevinc-basad-movimiento-woke-totalitarios_18_3194895648.html). El moviment “Woke” (“despert”), que pel seu terme anglès sabem que prové dels EUA, és una resposta al fracàs de les “Identity politics” (les polítiques identitàries: feminisme, antiracisme, ecologisme, etc.); el qual podria ser una bona notícia sinó fos pel seu nou puritanisme (elsaltodiario.com/laplaza/problematizar-lo-woke, aceprensa.com/politica/la-trampa-de-la-ideologia-woke, elagoradiario.com/sociologia/generacion-woke-fanaticos-de-un-nuevo-puritanismo i elconfidencial.com/mundo/2021-04-15/estados-unidos-doctrina-woke-campus-universitarios_3033540).

Unitat de les organitzacions polítiques no processistes

És ben cert que a les anteriors eleccions es van presentar masses opcions electorals. No pel fet de ser moltes, ja que és una bona notícia que hi hagi molta pluralitat. La política democràtica es basa en la diversitat d'opcions. Era una notícia negativa perquè molts dels programes electorals que es presentaven eren quasi calcats. I això només comporta que es perdi representació i en el cas dels no processistes, no se n'assoleixi. És ben cert que el mètode més unitari, transparent i igualitari per presentar-se a les eleccions són les primàries.

Tot i que s'ha dedicat molta tinta a criminalitzar la petita extrema dreta catalanista/independentista, la que obté representació, com sempre, és l'extrema dreta espanyola/ista. Ara bé, des del món independentista de debò, el no processista, no s'ha tractat com caldria.

A part d'informació de gent que hi ha participat, el secretari general del FNC va militar a UNC, un partit racista, d'extrema dreta, i catalanista. I alguns dels fundadors a les organitzacions d'ultra dreta CEDADE i Plataforma per Catalunya. CEDADE és una associació neonazi i PxC era un partit racista i espanyolista (tot i que en un principi això també ho van amagar, al presentar-se a Vic). Només cal seguir les investigacions de Jordi Borràs al respecte, per adonar-se de la quantitat de quadres que provenen de partits d'extrema dreta. (ara.cat/politica/pensa-extrema-dreta-independentista_1_1019912.html, racocatala.cat/forums/fil/235354/hipocresia-extrema-ultradreta-fnc-sigles-usurpades, elcritic.cat/opinio/roger-pala/ens-ha-de-preocupar-la-ultradreta-independentista-80305 i eltemps.cat/article/12784/el-pedigri-ultradreta-del-front-nacional-de-catalunya).

L'excés d'autoritat: quan l'Estat de Dret i el poder judicial sobrepassen les seves funcions

Howard Zinn va escriure fa més de 50 anys el llibre “Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre” on explicava com l'obediència cega a la llei i a l'autoritat porten a milers de joves a guerres absurdes. Una afirmació que discutia era el fet que l'Imperi de la Llei tingui un valor intrínsec. I en això estic molt d'acord. Quan era xic tenia certes idees de justícia, i la idea (ja prou coneguda) de que els mitjans no justifiquen els fins. Però ho confonia, en massa ocasions, amb el poder establert, amb la legislació vigent. Per això, mai em saltava un semàfor en vermell, com a peató. Tenia un gran respecte per la llei. Respecte que li vaig anar perdent quan em vaig adonar que la meva idea de justícia, els meus ideals i la meva moral no casaven tant com m'havia semblat amb les lleis que s'aplicaven. El fet de ser religiós em va ajudar a superar aquelles incoherències: l'obstacle era salvat posant per sobre la moral personal a la llei social. És per això que detesto moltes autoritats, moltes actituds autoritàries, moltes lleis. I això m'acosta al món llibertari. No sempre la legalitat comporta llibertat, no sempre el que diu la llei és just. Aspectes tant obvis caldria que fossin recordats sovint a les escoles, perquè mai apareixin tiranies enmig de discursos pretesament democràtics.

Com sabem a Catalunya, i al programa Polònia sovint n'han fet mofa, aquí manen més els jutges que els propis polítics: inhabilitant fins i tot a tot un president de la Generalitat per no retirar a temps una pancarta. S'extradien de les seves limitacions funcions perquè són fills i nets de franquistes, són hereus del franquisme que creuen que han de garantir “la unitat d'Espanya” i una idea sectària del que és (i ha de ser) Espanya, i ho posen garantir “a tota costa”. Aquesta darrera afirmació quadra molt poc amb l'ideal democràtic i el marc de la justícia democràtica. Per això són un perill per a la democràcia espanyola (o no sent tant generosos, a la semi-democràcia espanyola o democràcia de baixa qualitat). Alhora, fa afeblir molts indicadors internacionals de democràcia on apareix un Estat espanyol cada cop més demofòbic.

“Agenda setting” (agenda política)

Qui marca l'agenda mediàtica marca molts dels debats que es duran a terme a les llars i als bars i per tant, els que influiran als màxims interessos de la societat i alhora els debats polítics. A grans trets. I qui marca l'agenda mediàtica? Els mitjans de comunicació. I aquests d'on extreuen les notícies? De les grans agències d'informació? I aquestes per qui estan finançades: pels grans banquers, accionistes, etc. L'establiment de l'agenda doncs és una limitació dels partits polítics en democràcia, però en teoria és sa que els mitjans, el “Quart Poder” faci aquesta funció i controli el poder executiu i legislatiu.

Les pròpies limitacions

Hi ha limitacions pròpies que comporten que la democràcia no doni més de si. Per exemple, el lliure consum, el consum conscient, el consum responsable, és igual de clau que el dret a vot. Si no donem els nostres diners a empreses de l'IBEX-35 i paguem els serveis d'empreses catalanes, estarem més aprop (evidentment) de la independència. Si no comprem roba feta en base a l'explotació (com fa Zara) i comprem a empreses de proximitat, estem promovent que hi hagi bons llocs de treball en un futur i que les grans empreses redueixin la seva explotació per tal de rentar la seva imatge. A vegades esperar que la democràcia doni més de si és el problema.

Hem de disculpar d'aquesta actitud poc proactiva amb la política a persones que pateixen males condicions laborals. És per això de fet que hem de lluitar també per millorar les condicions laborals de molta gent. Per exemple, jo vaig treballar en atenció telefònica al client amb companys que fèien telemàrqueting. Aquests estaven tant cansats i farts dels horaris intempestius que l'únic en que pensaven era en no pensar (per la càrrega mental que comporta la seva feina). L'últim que volien és debatre sobre política. I la millor forma de no pensar era posar Telecinco. D'aquí també les grans audiències que tenen. Era molt complicat encetar un debat polític amb ells per això que comento.

Us deixo un vídeo per poder reflexionar sobre la tolerància: youtube.com/watch?v=4D6QSYjh5RE.