Coscubiela, el reglament i una campanya electoral decadent. L'editorial més personal del 9 de desembre

Us recordo que és una versió corretgida de l'editorial a títol personal que llegeixo durant el programa radiofònic Gintònic de Tarda.

Durant la sessió parlamentària que es van
aprovar les anomenades Lleis de Desconnexió,
els diputats del PPSOECS es van absentar.

Començo la secció l'Editorial més personal, agraïnt en la setmana del Dia Mundial dels Voluntaris que va ser dimarts, a tots i a totes aquelles que feu tan per l'alegria dels altres, des de l'anonimat més inmens, útil i fantàstic. Gràcies.

Ha començat oficialment la campanya electoral aquesta setmana, i com a politòleg que li encanta l'anàlisi política però li avorreix una mica la comunicació i el màrqueting polític actual, aquests dies són fatigosos, cansats, pesats. Els candidats fan el paperet, el teatre, exageren els discursos amb arengues de pa sucat amb oli que només es creuen els seus militants més autocomplaents.

"Hi ha més odi que mai" -com ja va dir Gemma Ubasart sobre la línia de campanya dels Comuns contra CDC/PDECAT en els anteriors comicis. Més mentides, més enganys, més estafes polítiques que mai. Més barbaritats, més acudits de mal gust, més menyspreus cap als adversaris polítics i electorals; que quan es produeixen les sessions del Parlament i els diputats es reuneixen al bar d'aquest bonic edifici públic.

Mentrestant, ens arriben els pitjors fulletons informatius dels partits polítics que es presenten a les eleccions autonòmiques; a l'espera de llegir els seus programes electorals per trobar alguna proposta política concreta de debò -que com bé sabem, la majoria dels polítics, no tenen pas cap intenció de complir.

Aquestes eleccions autonòmiques em fan molta llàstima. Són el preludi d'una etapa política autonomista.

Amb la continuació del processisme (PDECAT-ERC, i suport d'estabilitat parlamentària de la CUP), amb l'evolució del processisme independentista al processisme netament autonomista (PDECAT-ERC-CUP, i suport parlamentari puntual dels Comuns) o bé amb un nou tripartit d'esquerres que comportaria un retorn al passat autonomista progressista (ERC-Comuns-CUP, i suport d'investidura del PSC). En tot cas, Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia i poca cosa més.

La República catalana haurà d'esperar -digui el que digui la CUP-CC. 

I la batalla electoral tots sabem que no és de gestió política ni d'un relat processista o antiprocessista convincent, sinó entre votar qualsevol opció mínimament decent (a nivell democràtic, social i polític) -PACMA, Junts per Catalunya, ERC-CatalunyaSí, Catalunya en Comú-Podem, CUP-Crida Constituent (aquesta vegada amb Pirates), etc.- o la candidata de l'Estat, la postfranquista i neoliberal Inès Arrimadas. Arrimadas i tots els candidats de Ciutadans que fa poc que viuen al nostre país, i queos nclatans no saben què és Catalunya i la seva gent, i fins i tot s'atreveixen a usar un català incorrecte en els seus cartells electorals; no tenen cap vergonya social i política envers els seus ciutadans. I certament votar Arrimadas és equivalent a posar la papereta d'algun dels seus companys de viatge (PSC-PSOE, PPC) que li fan de comparssa -tot mantenint el règim monàrquic espanyol (PPSOECS).

De fet, hi ha moltes més raons polítiques per boicotejar les eleccions que per fer sufragi passiu o actiu. I no parlo d'abstenció electoral, d'abstenció activa, de no anar a votar o de fer campanya electoral per no legitimar aquesta convocatòria, sinó d'agafar les urnes i posar-les al contenidor groc. Si és que això no està prohibit; encara.

I sí, ja sé que no quedaria estètic, però les formes i el fons han de ser profunds i no d'aparença i aquestes eleccions no són de plena normalitat democràtica com per respondre com uns xaiets educats.

I pel que fa al processisme federalista; aquest haurà d'esperar. Al PP que governa, el processisme independentista li serveix per tapar la seva corrupció política i mala gestió tributària i financera; i alhora per justificar la suspensió del règim autonòmic arreu ccaa on el molestin. I de fet, el federalisme sempre ha estat més un esquer electoral que un relat governamental.

Moltes ganes de desobediència civil i d'anar a la presó.

Ah i després del discurs vehement de Joan Coscubiela (CSQEP) sobre el dret de les minories polítiques i de l'oposició parlamentària a tenir tots els elements per poder fer esmenes i debatre les Lleis de Desconnexió; que tants aplaudiments van aconseguir a ICV, el PP, el PSC i Ciutadans. El Tribunal Constitucional dona la raó política als independentistes-processistes.

De fet, cal recordar que el debat sobre com implementar un procés cap a la independència per la via parlamentària, pacífica i bilateral o unilateral dialogada amb una altre formula ja l'havien dut al TC el PPSOECS per aturar el seu tràmit parlamentari, per censurar, per impedir el debat polític. No es van poder debatre al Parlament les lleis de desconnexió fins aquell ús d'un article del reglament del Parlament que va suspendre el Tribunal Constitucional aquest agost i que en Joan Tardà va fer autocrítica per dir que se n'havia abusat i estirat per benefici de la majoria parlamentària. Tantmateix, el mateix tribunal diu (i per tant dictamina), aquesta setmana, que fer ús de l'article 135.2 del reglament del Parlament català no fou inconstitucional . Debats estèrils com aquest, que no parlen dels problemes reals de la gent, que són un escàndol públic i mediàtic i que es converteixen en tema central de moltes discussions socials i televisives; quan no n'hi havia per tant com ja vàrem dir molts, són una pantomima, una vergonya nacional. En tot cas, "el gran discurs" de Coscubiela, ja podem concloure políticament i jurídicament, que no va ser "tan".