L'editorial més personal (i més llarga) del 17 de novembre

Tot i que amb endarreriment, publico l'Editorial més personal que vaig pensar, redactar i llegir durant el programa de Gintònic de Tarda. Ho vaig exposar al programa del 17 de novembre. 
Publicat a KaosenlaRed.org: http://kaosenlared.net/carta-als-critics-historics-amb-proces-i-processisme-i-programa-electoral-del-psc-units-per-avancar.

El titulo, havent-lo matisat i reescrit, així: Carta als crítics històrics amb el Procés i el Processisme (i lectura ràpida del programa electoral no federalista del PSC).

Assistint a una xerrada a l'exterior del Kursaal
de Manresa, en un dels primers actes polítics
com a candidat a presidenciable per ERC
del professor, expresentador i historiador
Oriol Junqueras; ple a gom a gom.

Al final, el referèndum unilateral sobre la independència es va fer. Aquest és un exemple, de com analistes polítics fiables del Procés com Alfons López Tena i Guillem Martinez no són infalibles en les seves anàlisis polítiques, o periodístiques. I encara menys fiabilitat analítica política i politològica tenen les meves anàlisis politològiques, que tenen menys contactes directes amb els protagonistes del Procés que els referents personals en termes d'anàlisi del Procés sobiranista anteriorment esmentats.

Els crítics amb el processisme doncs, hem de ser més autocrítics. Jo ho intento. Sobretot, per no caure en els elements gregaris, sectaris i d'adul·lació al líder que es produeix bastants cops entre molts dels processistes.
Aquests elements característics del caràcter que forja el relat processista, després els fa estar sorpresos i tenir incomprensió per l'encadenament de fets polítics que troben estranys i il·lògics, com per exemple, la suspensió de la no DUI o el fet que durant una setmana després de la declaració simbòlica aprovada pel Parlament, el govern català no donés cap instrucció política i social al moviment popular independentista per defensar les institucions suposadament naixents i republicanes. O el fet que es presentéssin a unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy sense gaire resistència institucional i política.

Tot i que no en Tena no va encertar en el fet que es produïria l'organització, convocatòria i celebració del referèndum unilateral sobre la independència amb molt èxit electoral, d'imatge internacional i d'efectivitat en el control de l'operativitat per part de molts activistes polítics proRUI. De fet, va dir que seria com un nou9N, i va diferir força en els termes anteriorment exposats (tot i que tenen la importància jurídica que tenen).  L'efectivat del referèndum de l'1 d'octubre pel que fa a la seva vinculació jurídico-política fou la que els crítics amb el processisme (i amb el lideratge social i polític del Procés) ja preveiem. L'independentisme crític ja havíem avisat que cap fet polític i institucional anterior ens havia de fer confiar políticament en que el govern aplicaria els resultats del referèndum unilateral. Per tant, l'anàlisi polític (i judicial posterior) de l'Alfons López Tena no va fallar tan en termes pràctics. Ell coneix prou bé el PDECAT, fou militant de CDC. De fet, també coneix molt bé l'Administració General de l'Estat (AGE), ja que fou conseller vocal escollit per CiU pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Allà es on es va fer independentista. Com Raül Romeva anant de diputat d'ICV-EUiA al Parlament europeu.

En Guillem Martínez, que és més prudent en les seves conclusions, no recordo que escrivís que no es faria un referèndum, però n'era escèptic. De fet, en un article-crònica d'aquests que redacta per CTXT sobre el Procés, va ser prou honest per dir que durant una setmana no sabia què carai estava passant. I això que se'l considera un "processòleg".

Per altra banda, ja estan publicats alguns programes electorals per a les eleccions del 21 de desembre.
M'encanta el moment de sinceritat màxima: “Com a federalistes defensem la integració dels pobles i les nacions d’Espanya en un projecte compartit de ciutadania que reconegui el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe de l’Estat.” O sigui, que de facto, reconeixen que tot i els governs de majoria absoluta del PSOE al govern central, a nivell polític, institucional, de l'Estat; això no és així. Espanya com bé sabem, és plural, però no el seu Estat. Doncs, això és el que ens hauria d'importar. Qualsevol líder independentista ha reconegut que hi ha espanyols de tot, que Espanya és plural; és l'Estat espanyol, el poder polític, el que no ho és. Per això hi ha hagut un petit enfrontament institucional, i no pas civil.

I ja que parlem de tots els partits polítics amb representació parlamentària actual que es presenten a les eleccions, pel que fa al PP i Ciutadans, doncs a remar junts per suspendre l'autonomia política catalana i intentar guanyar les eleccions i convertir-se en el partit opositor espanyolista de referència. Ciutadans ja els va guanyar de carrer a les anteriors. De fet, podria empetitir l'espai electoral i social del PP. Qui els voti, vota postfranquisme, autoritarisme polític, presos polítics, limitació de drets civils, atacs a la llibertat d'expressió, regressions socials, reformes laborals contra els drets dels treballadors, molt menys que autonomisme polític i genocidi lingüístic. Cadascú que voti el que li sembli però sabent què vota.

Estic d'acord amb la part final de la frase, però un govern que diu (que no ho fa) que compleix amb el seu programa electoral -que és declarar la independència tot i que no ho hàgin fet realment, no abandonaria la ciutadania sinó que la respectaria.
Desenganyem-nos, al PSC no li preocupa això, sinó la independència.

I encara més propostes de mínims o directament falses del seu programa electoral: “Impulsar el desenvolupament normatiu de l’Estatut d’Autonomia, a partir de la resolució dels conflictes competencials pendents i la recuperació dels articles que van ser declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional (derogació de la LRSAL, reconeixement de les vegueries, descentralització del TSJC i el Consell de Justícia de Catalunya, represa dels treballs de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i de la Comissió Mixta, culminació dels traspassos pendents i dels recursos necessaris, etc.).” O sigui, volen saltar-se les sentències del TC pel que fa a aquests aspectes, la defensa de la legalitat on queda? Això no té cap lògica o és una enganyifa més als ciutadans catalans. Com la frase que diu que és necessari “Promoure el diàleg i l’acord per abordar el llistat de reivindicacions que el Govern català va presentar al Govern espanyol l’abril del 2016, a excepció de la demanda relativa al referèndum de secessió (finançament de la Llei de Dependència, descentralització de lagestió del 0,7% de l'IRPF per a finalitats socials i de les beques universitàries, respecte a l'autonomia local i al model d’escola catalana, etc.)”. Insistir en allò que t'han dit que no. I a sobre impedint votar als catalans sobre una qüestió fonamental? Clar, el PSC del dret a l'autodeterminació dels pobles com la defensa de l'autogovern i l'idioma català de Pallach, o del dret a decidir i la pluralitat social catalana de la saga Maragall, o d'una reforma constitucional per garantir-lo legalment de Pere Navarro, ja no és aquest PSC de Miquel Iceta de quedem-nos a l'Estat espanyol perquè així ho diu la llei que van votar molts dels que ja han mort. I que ho van votar de forma responsable civilment, davant els continus assassinats de gent d'esquerres als carrers de tot l'Estat... Quins pebrots.

Parlen molt poc de lleialtat institucional i cogovern en un Estat federal. O d'institucions comunes, o de govern compartit de l'Estat entre diferents representants de les diferents nacions que hi ha i que no són reconegudes per l'actual Constitució espanyola, més enllà del terme "nacionalitat". També parlen de la "retirada del FLA i l'alleujament del deute". La majoria de punts són doncs, per tirar enrere i no anar endavant. És un programa electoral a nivell nacional català pensat perquè allò que ha fet el govern del PP es suavitzi; però no converteix l'Estat espanyol en un estat federal. El PSC només promet aturar el procés de recentralització político-administrativa que ha estat implementat via LOAPA, via TC, via deslleialtat competencial, via 155, del PP (i del PSOE; encara que això no especifiqui, clar). Es tracta d'aturar durant un temps aquest seguit de mesures governamentals, però el FLA es pot reactivar, per exemple, quan vulgui un nou govern del PP en un futur no tan llunyà. No es tracta de canviar l'Estat sinó de dissimular com és intrínsicament.

Després exposen, en el seu llistat catalanista (això no ho nego) de propostes electorals conservadores, que hi hagi "un reconeixement de les singularitats pròpies de les nacions històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents". Però si l'article 5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (de Pasqual Maragall) no es respecta. Això és avançar? Units per avançar?

Continues llegint el programa electoral i et trobes amb més absurditats: "La delimitació clara dels espais competencials entre l’Estat Federal i les CCAA o ens federats". Tornen a confondre estructures de descentralització política i administrativa amb Nacions. Això és continuar l'agonía nacional/ista catalana i el debat estèril Catalunya-Espanya. I allà on no hi ha nacions sinó CCAA no tenen cap ganes d'Estat federal. 
A més, sobre el tema democràtic-territorial expressen que defensen “una doble votació: primer, la reforma constitucional acordada haurà de ser votada per tots els ciutadans i les ciutadanes d’Espanya. I després, els catalans i les catalanes hauran de votar sobre el nou estatut derivat d’aquest nou marc constitucional”. Un nou Estatut? Aquesta vegada sorgit d'un marc federal que suposem que respectaria el fet de ser Nació? D'acord imagine'm que es vota que No, i després què? Independència. Potser que no perdem el temps. Si és que volen fer un llarg viatge per tornar al referèndum sobre la independència. Això també hauria de ser considerat processisme.

Sobre el referèndum unilateral, cal reconèixer que van sorprendre a l'Estat, al govern central i a la Guàrdia Civil. I sí, s'assembla molt al procés participatiu, com diria en Tena. Fou, una altre vegada, la gent qui va tirar-lo endavant. Però potser ja és hora que els que en som crítics, expliquem quina és la nostra forma de veure com es fa una independència d'una regió autonòma d'un Estat opressor, repressor i autoritari com és l'Estat espanyol. Sense proposta política constructiva (o no), no hi ha contrast polític i els independentistes entre Arrimadas o ERC, ho tenen clar electoralment.

I sí, el Procés és, ha estat i pel que diuen els pincells dels programes electorals del PDECAT i ERC, una de les grans estafes polítiques del país. Que hi hagi presos polítics és lleig i injust; i cal lluitar perquè es faci justícia neta i no política. La decisió judicial d'empresonar polítics democràticament elegits per fer la independència és només la reacció d'un Estat que no ha volgut ni negociar políticament la rendició del processisme. En cap cas, és un exemple de que anàven de debò; en tot cas han estat valents políticament; i determinats en generar una crisi institucional. Això també és cert.

Els CDRs són un bon lloc per mobilitzar-se políticament pel que m'he adonat.cef dia ienalforte Mesos després de la suposada declaració d'independència parlamentària, van realitzar un assaig -no de control efectiu del territori però sí de paral·lització fronterera- genial. Però, més enllà de queixar-nos, de fer anàlisis polítics mínimament seriosos i acurats; els crítics hauríem de poder començar a plantejar quelcom constructiu i alternatiu políticament.

M'agradaria emperò, comentar el programa electoral del PSC i les seves mentides als ciutadans. En aquest programa electoral es poden llegir bestieses com aquesta: “Avui, Espanya és un país modern -plurilingüe i pluricultural- que es fonamenta en la igualtat de drets i la garantia del dret d’autonomia dels pobles que la integren”. Diuen això, quan s'acaba d'aplicar la suspensió de l'autonomia per una no DUI i amb els seus vots al Senat. També diuen que “La història de Catalunya no es pot entendre sense la d’Espanya en el seu conjunt i viceversa”. En part és cert, però això no significa que sigui una història d'èxits i entesa. No és una història comuna basada en la pau i el compliment dels drets humans, precisament. I a més, la història comuna té molts segles, però la història paral·lela i independent en té molts més, i no la tenen pas en compte. 
I alhora, expressen que “no creiem en un referèndum de secessió unilateral perquè obvia els mecanismes de reforma de la Llei - tant la Constitució com l’Estatut -, no ofereix cap garantia democràtica real i és una imposició a la meitat de la ciutadania de Catalunya. A més, un resultat ajustat en qualsevol direcció no desbloquejaria la situació i consagraria definitivament una Catalunya dividida en dos.” Però si ja s'ha fet el referèndum unilateral, no s'entèn. Es nota que és el programa electoral de les anteriors eleccions una mica canviat, l'han tornat a penjar al web amb alguns retocs i llestos, total, no se'l llegirà massa gent. És que sembla realment una còpia d'un anterior programa electoral del PSC. 

La única proposta electoral federal és la "territorialització del sistema de govern del poder judicial". Això sí, que és federal/ista.

La resta és màrqueting polític deshonest.

També exposen que “des del 2010, el Govern de la Generalitat ha abandonat la ciutadania i ha dedicat tots els seus esforços, les seves energies i les seves accions a un procés que no ha produït cap benefici concret”. Enlloc recorda que el PSC havia reclamat el dret a decidir i que això no ho van considerar inútil pels catalans i catalanes. Com tampoc que el Procés si quelcom ha comportat de positiu és ensenyar la veritable cara antidemocràtica i antisobiranista de molts partits catalanistes com PSC i UDC que actualment van junts a les eleccions. Però clar, això últim em sembla més lògic que no ho diguin. 

Després continuen amb la cantarella del federalisme i l'autogovern: “Volem una Catalunya amb el màxim nivell d’autogovern en el si d’una Espanya Federal; volem continuar progressant dins d’Espanya i amb Espanya; volem recollir el reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya, més autogovern i un finançament més just. Reivindiquem el projecte polític del socialisme català i la defensa de la identitat i de l’autogovern de Catalunya”. S'obliden de recordar que el projecte nacional espanyol del PPSOECS, no només a Catalunya, és anar aplicant l'article 155 que va suspenen les autonomies polítiques (CCAA), en la seva segona LOAPA. En els nous Decrets de Nova Planta.

Tornant al referèndum unilateral, i la seva efectivitat: la vinculació política i jurídica i conseqüència legal-coercitiva fou al llindar de nul·la. Tan que el govern estava dividit entre no fer cas dels resultats i convocar eleccions autonòmiques i quedar com uns traïdors, o bé, proclamar la República, simbòlicament o no, i deixar que els manifestants ocupéssin els carrers i la defenséssin i quedar com uns màrtirs quan els vinguéssin a detenir les forces d'ocupació de l'Estat. Al final, fou un entremig, no hi va haver pols a l'Estat però sí major internacionalització del Procés mitjançant el president i consellers exiliant-se a Brusel·les com a govern legítim.

I no continuo més, però si esmento als altres processistes federalistes, a Catalunya en Comú. Parlen de ni DUI, ni 155. Això és una  forma molt lletja de criminalitzar l'adversari polític, no definir-se per cap projecte nacional i estatal clar i situar el bàndol repressor i l'oprimit enel mateix nivell de responsabilitat social i política. Si és que hi ha bàndols, que amb la seva frase només pretenen situar-se en un centre còmode (a nivell nacional, no pas a nivell social o econòmic -o això espero). A part, la gent dels Comuns és gent intel·ligent. Com és que parlen de DUI: però és que la van fer? No enganyeu a la gent, defenseu la vostra posició política només, sense centrar-vos tan amb els altres. Per estafadors polítics ja tenim els processistes independentistes. 

I continua dient que “La Constitució del 1978 és la primera de tota la història d’Espanya que es va elaborar des d’un ampli consens de les diferents forces polítiques, amb les catalanes al capdavant. Votada per una immensa majoria de catalans i catalanes va ser un punt de trobada en un moment polític excepcional, un acord que ens ha proporcionat el període democràtic més llarg i pròsper de la nostra història i l’etapa de més autogovern i de millor reconeixement de la singularitat de Catalunya”. El nivell d'autogovern català era nul, per tant, era fàcil que hi hagués una millora substancial; per tant, és innegable. Ara bé, recordem que és una Constitució signada, segons alguns dels seus principals redactors i ideòlegs, per l'amenaça de l'extrema dreta als carrers, la por a ETA i l'Exèrcit opinant-ne al despatx del costat. 

A sobre, al programa electoral s'atreveixen a dir que critiquen “la manca d’imparcialitat i neutralitat dels mitjans de comunicació públics, com TV3 i TVE; i per la instrumentalització política dels sentiments, les emocions i les expectatives de la ciutadania”. El nivell de manipulació antiperiodística, menyspreadora, progovernamental i anticatalanista de RTVE no és comparable a la tendència processista i a la influència governamental a TVC. I com és habitual, no s'explicita cap crítica als subvencionats (via publicitat institucional també) mitjans de comunicació internacionals o privats catalans i espanyols, que tot i estar pagats amb diners públics, i no rebre el control públic conseqüent per no ser públics. 

Catalunya com han dit, és plural i per tant ja està dividida, entre esquerres i dreta, catalanisme i espanyolisme, independentisme i unionisme, ecologisme i negacionisme, etc. De fet, jo conec més casos de violència verbal i física entre gent que segueix el FCB i el Real Madrid que per qüestions únicament polítiques. Si tants els preocupa, que prohibeixin el fútbol.

I continuen amb que cal “abordar la negociació de la revisió del sistema de finançament autonòmic, entre d’altres, reassignant els límits del dèficit públic imposats a les Comunitats, negociant una quitança del deute, introduint el principi d’ordinalitat i impulsant els consorcis tributaris.” En que cal “revisar la inversió estatal en infraestructures estratègiques de Catalunya (compliment de la DA3a de l’Estatut, construcció del Corredor Mediterrani, millores en la xarxa de ferrocarrils i rodalies, facilitar les connexions als ports i els aeroports catalans, etc.). Impulsar el reconeixement de la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona, perquè pugui exercir el seu lideratge com a gran capital catalana, espanyola i europea. Treballar per al reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya (derogació de la LOMCE, aprovació d’una llei de reconeixement de la pluralitat lingüística a Espanya, assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la UNESCO, resoldre les qüestions relatives a la memòria històrica com ara l’anul·lació radical i expressa del judici al president Lluís Companys, etc.)”

No ho volen ni Ciutadans ni el PP. Ni el PSOE.

“Un cop assolit aquest primer acord, el govern continuarà el diàleg per aconseguir dos altres objectius: un model de finançament més just i suficient per a Catalunya i la reforma federal de la Constitució espanyola.” Fixeu-vos que a cada programa electoral pinten la proposta falsa de federalisme, en terminis cada vegada més llunyans, més tard. El Pacte de Granada del 2013 només s'esmenta un cop, lògic, no és un acord federal i federalista, sinó un seguit de supresssions d'eelemtns del concepte federació política. Al pur estil Anthonny Giddens i la seva tercera via social liberal pel laborisme britànic que fou una llista de concessions al neoliberalisme polític.

"Amb la reforma constitucional que proposem volem assegurar el Reconeixement de la identitat nacional catalana, de la seva singularitat dintre d’Espanya, que té arrels històriques profundes; definir les Regles clares que delimitin amb precisió els espais competencials, permetent que la Generalitat pugui desenvolupar les polítiques públiques, procurant la màxima proximitat, eficàcia i eficiència, evitant duplicitats i interferències innecessàries del govern de l’Estat federal; reformar profundament la cambra de Representació territorial, amb la creació d’un Senat federal amb competència exclusiva sobre les lleis de cooperació horitzontal; i garantir els Recursos necessaris a partir d’un federalisme fiscal basat en els principis d’ordinalitat, suficiència, justícia i solidaritat." Això és com a molt, un procés federalitzant, un marc autonòmic competencialment clar, però no comporta un veritable esquema federalista a nivell estatal. Després, encara ho empitjoren dient que volen "la transformació de l’Estat de les Autonomies en un Estat federal integrat les Comunitats Autònomes (CCAA) com a ens federats". Altre vegada el cafè per a tots. El fet de ser nació no és el factor clau per esdevenir un ens federat. No són nacions polítiques amb un estat comú, compartit, federat. No és un estat plurinacional el que ens presenten, sinó un estat "pluriautonòmic". No té cap lògica política amb el context espanyol, aquest tipus de federació d'entitats regionals, algunes amb vindicació i caràcter nacional, i altres com a part d'una nació més gran. Això és allargar l'agonia del processisme, de l'autonomisme. No té cap lògica federal amb la realitat social ibèrica on els portuguesos podrien unir-s'hi; no hi ha cap projecte polític de futur. Per això ja no pensen en majors unitats estatals federals tots aquests unionistes.

Cada Comunitat Autònoma no és una Nació històrica i ho saben però no els importa realitzar propostes polítiques electorals extrevagants i il·lògiques. Pel PSC, el federalisme és un esquer electoral de vots catalanistes.  Si s'ho prenguéssin de debò, encara seria més perillós i absurd.

Ara bé, cal reconèixer que tenen les de perdre electoralment parlant amb un plesbicit no declarat per part del PPSOECS contra l'independentisme parlamentari i polític, encara que processista.
El federalisme encara és una estafa política més gran que el processisme clàssic. És un procés suposadament històric, el federalitzador/federalitzant, que no contempla totes les regressions en termes administratius, polítics, i sobretot, en termes d'un mínim autogovern català. Moltes competències, i pocs diners públics per finançar-les. Al final, la proposta processista federalista i la proposta processista independentista són autonomisme pur i dur. Catalanisme polític d'acord amb la voluntat de l'elit espanyola en termes nacionals i democràtics.

De fet, Joan Tardà, ja avala una altre vegada un referèndum legal i acordat, tal i com diuen els anteriorment citats, per poder tenir arguments polítics per un posterior acord de govern d'esquerres. Tot i que ja m'explicaran com es pot fer polítiques socials amb el repartiment del deute públic a l'esquena de les Comunitats Autònomes que són les baluards de l'Estat social. Sembla que ERC portarà el RUI a la paperera de la història? No ho sabem, perquè cada dia canvien d'opinió política.

Per altra banda, la històrica militant del partit, Carme Forcadell es defensa, i no ho critico políticament ni personal, com li diu el seu advocat, que digui que no han fet cap declaració d'independència, però la van fer? Ho dubto. En tot cas, ells sabien que podien anar a presó, per què fer-la si no la pots fer efectiva? Per no dir que tots aquests anys havien estat fent algun esborrany d'estructura d'estat i poca cosa més. La mentida no és destapada. Però entre traïció política i màrtir polític i pres polític, finalment i a darrera hora van triar la darrera. No tenen una proposta política per fer efectiva la independència en els seus programes electorals actuals, ni en els del 27S. Si algú els vota amb una mica de rigor polític ho farà perquè no governi Arrimadas. ERC sap que està entre ells i Ciutadans i per això no volen la llista unitària que el PDECAT necessita per no enfonsar-se més políticament. I el que dic a part del PDECAT i ERC, també responsabilitza políticament la CUP-CC.