Què és Espanya, com a Nació? L'editorial més personal del 4 novembre
Què és Espanya, com a Nació?
 Manifestació post suspensió de la suposada DUI. |
Què és Espanya? Vull dir, com a Nació? Algú me la podria definir? I evidentment en positiu, o fent un anàlisi racional dels seus trets distintius nacionals. No insultant als espanyols o al que pugui representar Espanya per a cadascú. De fet, el terme Nació és un concepte molt abstracte i teòric que permet resignificacions, diferents significats i diverses conseqüències polítiques. [Pregunteu-vos-ho].
Ho saben els que són espanyolistes? Els que s’identifiquen amb la Nació espanyola, saben què és? La podrien definir cultural, lingüística i/o políticament? És evident que per molts ciutadans de l’Estat espanyol tal Nació existeix, com a mínim com a símbol, com a constructe mental, com a idea abstracte o teòrica. Però què és exactament Espanya?
Per això necessitem recordar que les nacions són construccions socials dels vells nacionalismes contra els sobirans que usurpaven el poder polític al poble. És doncs, la nació, el poble? No té connotacions populistes el concepte poble, i menys nacionalistes, que el terme nació? És una nació un poble? Tot poble, és una nació? Bé, ens podríem allargar molt fent preguntes i hauríem de recordar tots els fets històrics i les ideologies i marcs mentals compartits que han resignificat les paraules que serveixen útilment a moviments socials i polítics per construir projectes polítics de futur.
En canvi, Catalunya com a Nació és fàcilment definible, per a molta gent. Agafem l’arrel i parlem de catalans, català (o llengua catalana) i de Països catalans (o de parla catalana). O sigui, només usant l’arrel del concepte, definim una població, un tret identitari i un territori. També és força fàcil pels gallecs o pels bascos. Els nacionalismes perifèrics, les nacions oprimides per l’Estat espanyol, s’identifiquen fàcilment, i també se saben ràpidament definir. I Espanya? Espanya deuen ser els espanyols -per tant, un català deu ser un espanyol, tan com ho és un murcià, sense cap diferència substancial. Espanya deu ser un territori: però aquest ha anat variant al llarg del temps. La història ens demostra els canvis, Portugal, les colònies, Gibraltar, Ceuta i Melilla, Canàries i un garbuix d’estira-i-arronsa per definir un territori concret. De fet, s’havia parlat de les Espanyes, per la dificultat de parlar d’una. I si Galícia, la nació menys probable de crear un Estat independent, s’independitzés? Espanya continuaria sent Espanya? O sigui Espanya depèn de Galícia per a constituïr-se com a Nació? Sense Galícia, Espanya no és Espanya? Espanya no és Nació? I sense els Països Catalans? Però com és que Espanya darrerament i en base a la Constitució, és el que des de Catalunya coneixem com a Estat espanyol? També per recordar-nos que és un Estat dels espanyols i no pas dels espanyols, dels catalans i de la resta de nacions. I és que Espanya, l’Espanya nacional, l’Espanya-Nació s’ha basat en definir el seu territori segons els seus darrers límits territorials de la dictadura franquista (sense el Sàhara Occidental), i els que es defineixen a la Constitució plena d’articles per garantir la unitat territorial -deu ser que deu estar perillosament poc garantida per si sola? Deu ser que hi ha algun grup humà prou important per redactar tals lleis? Els bascos, els gallecs? És per això que parlen, cada vegada més i per insultar també, de separatistes, i no d’independentistes o nacionalistes?
El problema doncs, és espanyol. No saben definir l’Espanya-Nació; els espanyols. No és culpa dels catalans -encara que de vegades l’elit política espanyola ens vulgui donar la culpa de tots els seus problemes, com l’elit catalana ha fet amb el govern central, amb Madrid. Amb la diferència substancial que Espanya i els espanyols s’autogovernen i els catalans s’administren. L’autogovern català no té cap mena de diferència de poder polític amb la resta de Comunitats Autonòmes més enllà dels trets lingüístics que cal competenciar. No hi ha autogovern perquè no hi ha govern propi. Si tenim competència en llengua i cultura és perquè en tenim de pròpia, si Andalusia parlés una llengua diferent al castellà, també tindrà tal competència. Hi ha concessió constitucional que en base a l’article 155 ja sabem que pot ser suspesa o eliminada. Fins que votem bé, o sigui, a PPSOECS.
Espanya-Nació no s’entèn o no es vol entendre sense diluïr les nacions perifèriques i convertir-les en una part d’una Nació espanyola -difícilment definible i profundament canviable. I és que ja n’hi ha prou de parlar del problema català -com l’anomena l’espai mediàtic espanyol, no és un problema dels catalans sinó dels espanyols. Sobretot d’aquells que són nacionalistes espanyols. No hi ha un problema dels catalans, no som un problema. El problema és l’Estat que no el compartim, que ens va a la contra, que no ens reconeix tal com som i ens definim (com a Nació). El problema és doncs, Espanya.
L’espanyolisme, el nacionalisme espanyol, en la seva nova redefinició actual s’autodefineix constitucionalisme. Els constitucionalistes són els estudiosos de les Constitucions. Ells en comptes de ser experts són polítics i ideòlegs d’un nacionalisme espanyol modern i europeu que es vol centrar en la Constitució espanyola actual. M’imagino que parlen d’aquesta, ja que el terme constitucionalista en la història espanyola pot ser molt llarg, dens i ampli. Interpreto que es limiten a la Constitució sorgida de la Transició espanyola. Per què es defineixen com a tals? I per què en l’actualitat i no abans? Abans també hi havia constitucions espanyoles. Doncs perquè necessiten elements per definir-se, diferenciar-se, comprendre’s. Què és Espanya com a Nació? El que digui la Constitució. De fet, a la majoria de preguntes polítiques contesten el mateix. En aquell text constitucional se’ns nega el dret a l’autodeterminació dels pobles, el reconeixement com a Nació -amb un terme que no entèn ningú, inventat, com és el de nacionalitats, no per referir-se a orígens i procedències sinó a nacions minoritàries. Espanya com a Nació es defineix pel que diu la llei. Això és absurd: abans de la Constitució no existia Espanya? I tan, ja era Nació. Per què doncs limiten la seva definició a un paper, a un text legal, a una Constitució? Perquè estan més preocupats per marginar, tapar i rebutjarel fet de que hi ha altres nacions a l’Estat espanyol, i d’incloure aquesta visió en la llei; deixant-ho per escrit o com a omissió, . Volen uniformitzar, nacionalitzar -d’aquí la frase “hay que españolizar a los niños catalanes” de l’ex Ministre d’Educació del PP Ignacio Wert. Això volia dir i reconeixia que hi havia espanyols que eren poc espanyols, o millor dit, que hi havia ciutadans espanyols que no se sentien o no eren espanyols. Si no, a que ve aquesta frase d’un nacionalista espanyol? És evident. Ho saben. No hi ha una única nació espanyola. El Parlament de Catalunya ho ha deixat clar en vàries ocasions. Les manifestacions independentistes els hi ho han recordat. Ells ens recorden la llei i nosaltres la voluntat popular, la voluntat nacional: però “en la indisoluble unidad de España” és la frase que copsa tot aquesta dèria espanyolista. Saben que no són una Nació unitària, única, a l’Estat espanyol i han de reforçar la idea d’unitat en el text constitucional, creient-se que les lleis canvien les realitats nacionals i socials quan aquestes són històriques i profundament arrelades ssa la seva societat.
Precisament perquè el problema no és Catalunya, ens volem independitzar de l’Estat espanyol, de la suposada Nació espanyola, d’aquest Estat-Nació fallit, d’aquells que no es tracten com a iguals. I és Espanya sense Catalunya la que haurà de valorar políticament si cal redefinir-se nacionalment o redescobrir-se, en comptes de continuar amb la seva voluntat aniquiladora, anul·ladora o opressora de les nacions preexistents a l’Estat espanyol -que, tot i que el text constitucional ho negui, i és que ja sabem que les nacions són preexistents a les Constitucions, de fet són el poder constituent i preconstituent, són els sobirans que s’autolimiten.
Diuen que els debats sobre la construcció d’Estats-Nació és molt antic, cert, però no és antiquat. Les nacions que ja disposen d’Estat no volen sentir a parlar-ne perquè moltes saben que en el seu si, hi ha nacions oprimides i silenciades que tenen dret a disposar del seu Estat independent. Les nacions fortes, els Estats poderosos, doncs, per això van limitar el dret a l’autodeterminació en casos de descolonització, de desintegració soviètica, de genocidi cultural. No volien perdre poder polític: i la història l’escriuen els vencedors, no els vençuts, les majories, i no les minories. Caldria, si realment som internacionalistes, oberts al món i tolerants a la diferència, un Estat per a cada Nació. Els conflictes intranacionals s’acabarien. Però clar, no es tracta d’això, no és una qüestió de dret històric, de democràcia política, de drets humans col·lectius i individuals: es tracta com habitualment, de poder polític, d’opressió, d’explotació.
I recordem, l’Espanya-Nació de la que us he parlat, no té perquè ser la seva gent, els espanyols. Certament, hi ha un sector dur que vota el PP, el PSOE i Ciutadans i que, com el lema del PP fa uns anys sobre Catalunya, entenen Catalunya com la seva terra (ocupada al meu entendre) i Espanya com la seva (única) nació.
Comentaris