L'Estat modern és un estat policial. L'editorial més personal del 25 de novembre

L'editorial més personal més breu que he escrit pel programa Gintònic de Tarda.

El 8 de novembre hi va haver batusses entre
manifestants espanyolistes. Aquesta fotografia reflecteix
una escena de violència de carrer que es va produïr.

L'editorial (més breu) més personal

[Avui és el Dia Mundial contra les Violències de gènere o contra la violència masclista, com li vulgueu dir. Un dia per recordar que els drets humans tan universals i universalitzables com diuen ser, encara no arriben a la meitat de la població, que ha nascut dona. Des del programa recordem doncs la feina que cal fer perquè les dones siguin tractades com els homes.]

I per altra banda, recomanar l'article periodístic que ens recorda que hi ha una onada repressiva contra la dissidència política a les xarxes; tal i com explica el diari La Directa. I és que hi ha els “altres presos polítics”, aquells que, empresonats, detinguts, multats econòmicament i/o torturats poca gent se'n recorda; dels quals pocs mitjans de comunicació en parlen.

L'Estat espanyol és un dels estats europeus, com els de l'Est de la Unió Europea, amb més presos polítics de consciència (nacional, pacifista) o per idees polítiques (ideologies no normatives).

Fixeu-vos que ja fa més d'un mes que estan tancats els presos polítics catalans sobiranistes, i més d'un any els joves abertzales (violents però no terroristes) d'Alsasua/Atlsasu.

Molt d’acord, com diu un arquitecte piulador, amb l’Andreu Barnils: "Si et fas dir gandhià diria que no pots tancar-te en banda a la violència brutal de l’enemic. No la pots defugir. Gandhi és precisament el que buscava. Fer-la evident als ulls del món." L'alternativa política de l'independentisme, de l'ecologisme i del cooperativisme-socialisme-autogestió econòmica és la desobediència civil. Sense formar políticament als habitants d'una Nació d'aquesta eina, de forma adequada i sincera; passarà el temps i per moltes concentracions que es facin, l'Estat continuarà mantenint tancats els presos polítics. Fixeu-vos sinó amb els abertzales. O no recordeu quan tot independentista basc era etarra per la política i la justícia espanyola majoritària? Otegi va estar a la presó molt temps, van tancar el diari Egunkaria, i en canvi, hi havia una tranquilitat sorollosa als carrers del País Basc. A Catalunya després del neguit abans de la noDUI també hi havia nerviosismes i estrès. Ha passat el temps i la dreta conservadora ha complert amb el seu programa electoral: ha dut seguretat, ha dut pau, ha dut serenor. És així. L'estatus quo si es manté, no es posa violent, només s'endureix i es torna agressiu quan veu perillar els seus privilegis. Però molta gent no podrà passar el Nadal amb la seva família per tenir unes idees rupturistes amb el règim polític espanyol. Una vergonya nacional, humanitària. Però que fins que no ens ha tocat als nostres, als més propers, als polítics processistes, no hem vist de prop la cara del llop. Hem après una lliçó dels anarquistes: l'Estat, qualsevol estat, ens hauria de fer por.