Article d'opinió a Kaosenlared sobre les rodes de premsa

Escrit per mi a Kaosenlared (enllaç). Versió pel bloc de l'article publicat, amb la ortografia i la gramàtica millorada (i amb alguna frase d'afegitó a l'assaig inicial).

Les rodes de premsa comporten massa problemes socials i polítics. Aquest és el missatge polític (de fons) de l’article d’opinió.

Havia acabat el judici a l’ex president Artur Mas, a la ex vice presidenta Joana Ortega i a la ex Consellera d’Ensenyament Irene Rigau per diferents delictes (desobediència institucional…), i per la via penal. Llavors es produeix un fet bastant insòlit: una roda de premsa d'una jutge. El debat sobre el fet penal, el judici, no és raó d’aquest article d’opinió. Però faig un breu esment d’alguns trets clau per entendre el context polític i social en el qual es produeix la posterior "conferència" o roda de premsa.

Context polític

Aquest judici és polític segons les forces polítiques autoanomenades independentistes i molts dels mitjans de comunicació internacionals que ja no s’informen només amb les editorials i capçaleres madrilenyes. És la resposta político-judicial -i ho enllaço perquè a l’estat no existeix una veritable separació de poders, dels que volen reprimir nacionalment als “catalans desobedients”, però no ho poden fer per les vies repressives habituals i històriques. Hi ha un ex membre de l’Exèrcit que va avisar que dintre d’aquest fonament de l’estat hi ha franquistes que voldrien usar els tancs. És en Vicente Segura, que va denunciar la corrupció en aquest sector i per això ja no en forma part (típic de l’estat postfranquista que menysté i margina totes les dissidències polítiques). El marc comunitari europeu emperò, no deixa gaires opcions de repressió típica de dictadures polítiques. Però la via judicial, “la tercera cambra” pel PP, és la que està sent utilitzada pel govern central.

Però aquest “judici polític” també és producte del “processisme”. No n’és ni el responsable polític, ni el culpable moral. Dir això seria injust. Però el judici és conseqüència, i cal ser-ne conscients i fer-ne anàlisi racional, d’una “jugada mestra del president Mas” segons la periodista “masista” Pilar Rahola -al referir-se al "procés participatiu" com a "alternativa política a la consulta".

El processisme és una ideologia política (per definir-ho d’alguna forma) que confia en l’anomenat “Procés”, que suposadament ens hauria de conduïr a la independència de l’estat espanyol. Un dels “episodis” clau fou l’acte de vacilar a tot un entremat estatal hereu del franquisme amb urnes de cartró, fent quelcom semblant a les consultes populars sobre la independència que es van iniciar a Arenys de Munt. La desobediència civil es va produïr en el benentés que els ciutadans que anàvem a votar no sabíem si incompliem la llei, si ens trobaríem els col·legis electorals custiodats. Fins al migdia, quan ja vam notar la plena normalitat del procés de votació. De fet, amb menys incidents que ens les convocatòries electorals ordinàries.

Mas i Ortega van fer una roda de premsa posterior. Milions de ciutadans, també joves de 16-18 anys i nouvinguts (tot i que pocs), van votar, van “teòricament” desobeïr el Tribunal Constitucional espanyol i van demostrar la fortalesa del moviment popular pel dret a decidir i per la independència. Ells, aquests dos polítics, que són alts representants democràtics dels catalans, van voler capitalitzar aquest èxit, de forma descaradament política i electoral(ista). No hi va haver cap representació dels voluntaris, aquells a qui l’advocat i el propi Mas culpen “de l’execució del procés participatiu”. Tampoc de la CUP, que els va donar suport en gairebé tot moment a fer “algun gest de votar”, encara que fos simbòlicament, en aquella data assenyalada.

Aquest fet fou l’error polític: quedar-se amb les medalles no estava previst. I és que la reunió entre representants del PP (govern central), del PSOE i del govern català (Joan Rigol), segons havien informat diversos mitjans de comunicació, comportava un acord tàcit però no físic, i validable, de forma opaca i secreta de no fer una “consulta alternativa” realitzada per la Generalitat -si no organitzada per les entitats civils. I que seria “tolerada” pel govern espanyol que no volia tampoc una imatge de la policia entrant a recollir urnes. Tampoc li interessava al govern català, perquè els Mossos, la policia catalana, són també policia judicial.

La roda de premsa emperò, no estava prevista. I això va fer enfadar Rajoy i el seu entorn. Entrem aquí en les suposicions i teories polítiques. Ja no només faig anàlisi polític dels fets consumats. La “caverna mediàtica”, els grans mitjans de comunicació espanyols, van pressionar al govern central a través de dures editorials per augmentar la “duresa” enfront el que ells anomenen “desafío catalán”. Tants ciutadans deslegitimant al TC havia de tenir una resposta política més contundent. I d’aquí sorgeix la pressió política i mediàtica.

El judici polític no els és prou útil

El que queda clar, més enllà de la distància política entre els milers de voluntaris que a més de fer la major part de la feina fins a l’actualitat no havíem tingut gaire ressò mediàtic ni reconeixement social, sobretot pels nostres polítics. Mas ha guanyat la partida mediàtica i política, altre vegada, amb astúcia dialèctica i ajuda dels mitjans de comunicació catalans, per ensortir-se’n de la incoherencia discursiva de la defensa i la èpica. Per part de la defensa, dels seu advocat, la seva “no culpabilitat, innocència política” per organitzar quelcom amb tota la legalitat espanyola fins que ho va deixar “en mans dels voluntaris”. Per part emperò, de la èpica cal un gest de “dignititat nacional, de superioritat moral ja que la intel·lectual no s’ha demostrat al tenir algunes excuses per poder-lo jutjar”. Rahola va dir que el procés participatiu era “una jugada mestra del president Mas”. Bé, en tot cas, l’argument polític que usa Puigdemont de “quina desobediència voleu més que el que ens ha portat a judici?” s’ha rebaixat.

El judici és polític pel consens social, polític i mediàtic català(nista). El PSC se’n despenja d’aquest acord sobre el relat de que és un judici polititzat, perquè ja fa temps que és el satèl·lit del PSOE a Catalunya, amb ben poca sobirania organitzativa i política. “A Madrid” no han aconseguit que la idea de que “és un procés judicial penal just i legítim, no polititzat i net” generés pessimisme i dubte racional a la societat catalana “processista”.

Calia doncs, quelcom per poder taxar el moviment independentista d’algun adjectiu negatiu. I la jutge Magalí es va fer “el Pere Navarro” -ex secretari general del PSC que es va inventar la intencionalitat política d’un atac “per raons independentistes” d’una senyora gran amb una bossa. Tothom havia de saber que aquest procés “és violent”, tot i que a Europa els mitjans de comunicació informen tot el contrari. El moviment independentista català és cívic, pacífic, inclusiu, europeïsta, obert al món, festiu, molt ben organitzat, constant, obedient, ordenat, alegre.

I això els fa molta ràbia. Sobretot és preocupant que aquest caràcter civil, plural i de base, molesti tan a un sector dels “Comuns” que intenta mostrar (i demostrar) un sector processista intolerant com una expressió significativa dels adherits a l’ANC.

Magalí va sortir del TSJC amb cara desafiant als manifestants que esperaven a Mas, Ortega i Rigau. Amb una fatxenderia (“xulesca”) i un posat de seguretat altiva i de cert menyspreu va esperar que l’acabéssin d’insultar per acabar amb un somriure amb el qual devia pensar: “ja tinc l’excusa per llençar merda”. I d’aquí que convoqui una roda de premsa per- usant la seva figura institucional i d’autoritat pública, queixar-se d’un “ambient violent”, d’una “agressió” (i això és literal), engreixant uns insults vergonyosos i vergonyantss com un “atac a les altes institucions de l’estat”. No, això no va anar així: menys hipocresia i mentides. Va ser un cas puntual. Lleig, però puntual.

En resum: el pitjor que pot passar per la pau i la convivència ciutadana és investar-se, o millor dit, engreixar (mentint, i exagerant) “violències” com fa la fiscal en cap de Catalunya, la fiscal Magalí. Amb les seves declaracions públiques, només fa que crear més “bombo” i és desproporcionat. Amb això no nego el seu dret a criticar aquests fets als mitjans de comunicació però organitzar una roda de premsa expressament per quatre insults, que són lletjos i que hem de lamentar, és completament absurd.

I és més incomprensible pel que diuen els Mossos d’Esquadra, i és que mentrestant feia una roda de premsa, encara no havia denunciat els fets, i tampoc ho ha fet en l’actualitat. A algú que això realment li preocupa, ho va a “solucionar judicialment” -i més ella que “confia i s’estima el Dret”. És una estafa als ciutadans, dir que et sap molt greu el que ha passat, i alhora no preocupar-te de denunciar-ho pels canals que ella mateixa com a fiscal hauria de recomanar als seus ciutadans.

I també faré uns altres supòsits polítics perquè em semblen interessants, potser injustos, però que no tenen aquesta intenció.

Hi ha una carrera professional, la carrera judicial, que en matèria de fiscals, com sabem per les escoltes de Método, i de la “Operació Catalunya”, es juga en termes d’amistats i aliances entre jutges i polítics. La politització de la justícia i la judicialitació de la política s’estan posant en solfa amb el procés català. Les relacions fàctiques entre justícia espanyola i política espanyola, la converteixen en un sector no independent de pressions polítiques i mediàtiques (que fan de grup de pressió política). I això passa des de l’Audiència Nacional juntament amb el Tribunal Suprem, passant pel Tribunal Constitucional -que aquest constitucionalment no es troba en l’articulat pròpiament judicial, i amb major claredat en la Fiscalia General de l’Estat com a element bàsic dels instruments de l’Administració General de l’Estat (AGE) per a ús de fruit de l’executiu espanyol, fins al Consell General del Poder Judicial, on un ex membre com el notari López Tena ens en podria explicar moltes anècdotes explicatives.

I cal que els impresentables que la van insultar s'adonin que fan un flac favor a l’independentisme civil que és essencialment pacífic.

https://twitter.com/JoanGilOliveras/status/836523994425802752 i https://t.co/tXlBYgW173 (Homs admet que sense roda de premsa no hi hagués hagut querelles).