Nou article
Les noves generacions del Capital
«L'exitologia com a dogma d'estrès representa la solitud desesperada de l'èxit sense resultat, de la gratificació en la marginació»
La tempesta perfecta del "no hi ha res a fer", "no hi ha alternativa" o del "no t'hi posis" s'ha instal·lat en l'esfera quotidiana. La cienciologia neoliberal tecnocràtica s'està imposant. L'arribada a qualsevol "èxit" o "meta" és aconseguida a base de favors, silencis i complicitats desagradables. Feina, estudis, relacions socials. Hipocresia institucionalitzada. La gent ja no diu el que pensa, però realment la pregunta a fer-se és si recorda una part significativa del que pensa(va). Perquè ja fa generacions que es pensa el que el poder vol i el que el poder diu que es pensi. I és que començar un discurs amb les frases abans esmentades és simptomàtic.
Alguns diran que no es pot parlar ("insultar") de noves fornades de joves del capitalisme. Fals. Són les seves marionetes. Tant els fills dels rics com els dels pobres. Però a la joventut ja se li comença a fer pesat el discurs pessimista.
A l'espera de la realitat colpidora d'aquest mantra, els nens buscaran un espai per la transgressió (real, no d'espectacle funest i irrellevant). Buscaran espais per a la creativitat. Quin goig quan el nen que juga amb la caixa que li han portat als Reis on hi havia una joguina caríssima que rau al costat!. Això és un plaer immesurable. Buscaran espais per ajudar-nos a retrobar les ganes de rebel·lia i canvi. Ens recordaran vells somnis d'infantesa o d'adolescència, velles aspiracions i vells somriures a les portes d'una joventut plena d'egoismes i superficialitat.
L'exitologia com a dogma d'estrès representa la solitud desesperada de l'èxit sense resultat, de la gratificació en la marginació, de la soledat del títol aconseguit (acadèmic, càrrec, premi) que pot no ben bé significar cap canvi profund en l'experiència de qui el rep i menys d'un entorn que se'n sent llunyà. Rols i èxits que no fan nosa, però que no creen ponts en un seguit de companys i comandes per fer-se el més "important", "ric", "famós" o directament estúpid. Una cadena de muntatge de show publicat a les xarxes socials per democratizar el televisat, perquè qui tingui ganes de ser protagonista per un dia, ho sigui. A costa de la seva privacitat, dels seus objectius incomplets i de les seves esperances de canvi de mentir sobre la seva alegria i del seu èxit personal.
Ah, afegint-hi el totalitarisme de la "titulitis" i la tecnocratització social, que alhora s'ha consolidat també. Les solucions mèdiques i tècniques no tenen perquè passar per l'estima de ningú, segons els esquemes establerts. Una abraçada a temps, un perdó en el moment concret, ajuden molt més que cap prescripció mèdica. Però no interessa al sistema recordar això. Necessiten alienació. Com ja van dir els resistents francesos en el seu llibre (pamflet) "Els dies feliços" s'haurà de lluitar contra "la dictadura professional" que té relació "amb el feixisme". Fins que no hi hagi un crit sobre aquest perill, s'estarà fent l'orni.
Un amic de la universitat que encara està acabant la carrera (va fer algun any viatjant i es dedica a d'altres coses) em va dir que els estudiants ja no es passen els apunts. Que els politòlegs que han d'arribar ja no fan debats als passadissos ni sorgeixen discussions ètiques a les classes. Que no es va al despatx del professor perquè han quedat interrogants sinó que hi van només per parlar de les notes. Que el teixit associatiu universitari està desert. O sigui, que un edifici d'estudiants que fou una despesa per l'Autònoma, a l'actualitat no hi ha moviment.
I és que no és d'estranyar: el moviment estudiantil, amb grans excepcionscom el moviment contra el 3+2 o la creació del sindicat Front d'estudiants, està desaparegut. No mediàticament, sinó a les aules (ja se sap com funcionen els mitjans de comunicació i quins interessos tenen).
En resum, la joventut que hi passa -perquè això és "passar" de passeig-funciona com a la Privada. O sigui, egoisme i punt. Competència per ser el que treu la millor nota. Algú pensarà que això és un valor i el que és, és una merda. Abans treure un 7 i lluitar pel futur dels companys, que ser un coneixedor de tot el que es podria fer i no faràs. I aconseguir les millors valoracions. Els alts reconeixements.
Però no ens descuidem un altre tipus d'estudiant que hi és i hi ha sigut sempre: el que ha vingut a estudiar, no vol que el molestis, es traurà les assignatures amb suficients i només té l'objectiu d'exercir el títol que ha aconseguit.
No cal que l'empresa -la gran, evidentment- posi més la mà a la universitat, com sembla que passarà a la madrilenya on ja en el seus butlletins oficials es pot llegir com els patrocinadors podran crear nous plans d'estudi. Llegiu-ho pel google, us sorprendrà. Bolonya era una broma. El que vindrà és pitjor. Els alumnes es convertiran més en robots, en números, en vomitades i, potser, amb una mica de sort, n'hi haurà algun que farà alguna reflexió, tot i que amb poc sentit crític.
De compromís per canviar el món no n’hi ha gens. Ja és hora que algú digui prou. Ja és hora que algú recordi el nen que va ser per poder tibar d'allà tot el que el capitalisme ens està inoculant per seguir amb aquest joc dels disbarats. O s'amplia l'horitzó o l'alienació industrial no serà un malson, sinó la base del que es construirà.
Prou que l'esquema el posin ells. Aturem la tempesta.
Alguns diran que no es pot parlar ("insultar") de noves fornades de joves del capitalisme. Fals. Són les seves marionetes. Tant els fills dels rics com els dels pobres. Però a la joventut ja se li comença a fer pesat el discurs pessimista.
A l'espera de la realitat colpidora d'aquest mantra, els nens buscaran un espai per la transgressió (real, no d'espectacle funest i irrellevant). Buscaran espais per a la creativitat. Quin goig quan el nen que juga amb la caixa que li han portat als Reis on hi havia una joguina caríssima que rau al costat!. Això és un plaer immesurable. Buscaran espais per ajudar-nos a retrobar les ganes de rebel·lia i canvi. Ens recordaran vells somnis d'infantesa o d'adolescència, velles aspiracions i vells somriures a les portes d'una joventut plena d'egoismes i superficialitat.
L'exitologia com a dogma d'estrès representa la solitud desesperada de l'èxit sense resultat, de la gratificació en la marginació, de la soledat del títol aconseguit (acadèmic, càrrec, premi) que pot no ben bé significar cap canvi profund en l'experiència de qui el rep i menys d'un entorn que se'n sent llunyà. Rols i èxits que no fan nosa, però que no creen ponts en un seguit de companys i comandes per fer-se el més "important", "ric", "famós" o directament estúpid. Una cadena de muntatge de show publicat a les xarxes socials per democratizar el televisat, perquè qui tingui ganes de ser protagonista per un dia, ho sigui. A costa de la seva privacitat, dels seus objectius incomplets i de les seves esperances de canvi de mentir sobre la seva alegria i del seu èxit personal.
Ah, afegint-hi el totalitarisme de la "titulitis" i la tecnocratització social, que alhora s'ha consolidat també. Les solucions mèdiques i tècniques no tenen perquè passar per l'estima de ningú, segons els esquemes establerts. Una abraçada a temps, un perdó en el moment concret, ajuden molt més que cap prescripció mèdica. Però no interessa al sistema recordar això. Necessiten alienació. Com ja van dir els resistents francesos en el seu llibre (pamflet) "Els dies feliços" s'haurà de lluitar contra "la dictadura professional" que té relació "amb el feixisme". Fins que no hi hagi un crit sobre aquest perill, s'estarà fent l'orni.
Un amic de la universitat que encara està acabant la carrera (va fer algun any viatjant i es dedica a d'altres coses) em va dir que els estudiants ja no es passen els apunts. Que els politòlegs que han d'arribar ja no fan debats als passadissos ni sorgeixen discussions ètiques a les classes. Que no es va al despatx del professor perquè han quedat interrogants sinó que hi van només per parlar de les notes. Que el teixit associatiu universitari està desert. O sigui, que un edifici d'estudiants que fou una despesa per l'Autònoma, a l'actualitat no hi ha moviment.
I és que no és d'estranyar: el moviment estudiantil, amb grans excepcionscom el moviment contra el 3+2 o la creació del sindicat Front d'estudiants, està desaparegut. No mediàticament, sinó a les aules (ja se sap com funcionen els mitjans de comunicació i quins interessos tenen).
En resum, la joventut que hi passa -perquè això és "passar" de passeig-funciona com a la Privada. O sigui, egoisme i punt. Competència per ser el que treu la millor nota. Algú pensarà que això és un valor i el que és, és una merda. Abans treure un 7 i lluitar pel futur dels companys, que ser un coneixedor de tot el que es podria fer i no faràs. I aconseguir les millors valoracions. Els alts reconeixements.
Però no ens descuidem un altre tipus d'estudiant que hi és i hi ha sigut sempre: el que ha vingut a estudiar, no vol que el molestis, es traurà les assignatures amb suficients i només té l'objectiu d'exercir el títol que ha aconseguit.
No cal que l'empresa -la gran, evidentment- posi més la mà a la universitat, com sembla que passarà a la madrilenya on ja en el seus butlletins oficials es pot llegir com els patrocinadors podran crear nous plans d'estudi. Llegiu-ho pel google, us sorprendrà. Bolonya era una broma. El que vindrà és pitjor. Els alumnes es convertiran més en robots, en números, en vomitades i, potser, amb una mica de sort, n'hi haurà algun que farà alguna reflexió, tot i que amb poc sentit crític.
De compromís per canviar el món no n’hi ha gens. Ja és hora que algú digui prou. Ja és hora que algú recordi el nen que va ser per poder tibar d'allà tot el que el capitalisme ens està inoculant per seguir amb aquest joc dels disbarats. O s'amplia l'horitzó o l'alienació industrial no serà un malson, sinó la base del que es construirà.
Prou que l'esquema el posin ells. Aturem la tempesta.
Comentaris