Matisos a "Les noves (...)"

Les noves generacions del Capital

Sobre aquesta columna d'opinió digital caldria exposar vàries coses. I ho farem per ordre cronològic d'escriptura seguint el text. La primera sobre el segon paràgraf que he escrit:

L'arribada a qualsevol "èxit" o "meta" és aconseguida a base de favors, silencis i complicitats desagradables. Feina, estudis, relacions socials. Ningú pot negar que la majoria de feines són assignades per "endoll".

És un aspecte prou conegut però que té un munt de dades que el recolzen. Quan busqueu feina, o els que  ja ho heu fet, sab(r)eu de que parlo. El primer contacte amb una feina remunerada és per ajuda d'un amic, familiar -que té una botiga de tradició familiar, o conegut.

Cal recordar que la principal via d'inserció laboral "continua sent els contactes personals (39%). Aquesta via ha repuntat de nou com a via més eficient a l'hora d'aconseguir la primer feina després que en edicions anteriors havia anat de baixa". Tal i com recorda l'Agència de Qualitat Universitària-AQU (enllaç).

Per a més informació sobre ocupabilitat podeu consultar el web de l'AQU: http://www.aqu.cat/doc/doc_14857668_1.pdf (per cert, recordar que l'AQU no té gaires compete competències degut a no fer cas de les ències per culpa de no fer cas als antibolonya dels quals perta).

Continuant amb els següents paràgrafs:

Alguns diran que no es pot parlar ("insultar") de noves fornades de joves del capitalisme. Fals. Són les seves marionetes. Tant els fills dels rics com els dels pobres.

Les generacions del capitalisme són tant els fills dels capitalistes com dels pobres. El sistema genera treballadors per construir riqueses, enfortir privilegis i reeducar les noves generacions en l'absència de crítica sistèmica. Ho fan tots els sistemes.

A l'espera de la realitat colpidora d'aquest mantra, els nens buscaran un espai per la transgressió (real, no d'espectacle funest i irrellevant). Buscaran espais per a la creativitat. Quin goig quan el nen que juga amb la caixa que li han portat als Reis on hi havia una joguina caríssima que rau al costat!. Això és un plaer immesurable. Buscaran espais per ajudar-nos a retrobar les ganes de rebel·lia i canvi. Ens recordaran vells somnis d'infantesa o d'adolescència, velles aspiracions i vells somriures a les portes d'una joventut plena d'egoismes i superficialitat.

Els nens juguen des de ben d'hora ja en consoles, amb mòbils (alguns tenen 8 anys!). Pocs pares s'atreveixen a aturar tal absurditat. Els nens d'abans jugaven amb el poc que tenien i actualment se'ls pot maleducar. Ai, perdó, cuidar. Aquests xiquets pressumptuosos, tenen molts capritxos quan el que els nens i les nenes volen és companyia. De fet, els nens és el que necessiten. Referents bons. Simplement perquè en poden tenir d'altres que seran pitjors. A més cal atreviment i els nens el que necessiten és estima. I no mirar la televisió, que no ajuda a la creativitat originalitat, tot i que pot complementar-la, i que els aliena del pare i la mare a qui voldrien tenir al costat.

Abans de que hi hagués tanta "ornamentació" digital, tanta connexió desconnectada, tanta unitat en les xarxes socials i tan poca humanitat com diria Bauhman. Abans hi havia creativitat. Es diu ona ornamentació a tot allò que no és necessari tot i que sigui modern. La modernitat ens aporta quelcom nou, però no ep per això íutil o agradable. De fet no hi ha res més desagradable en la sociabilitat que un grup d'imbècils llegint el mòbil després  d'un llarg temps sense retrobar-se. Això, emperò, també és modernitat. Modernitat imebc e imbècila. Que tots cometem.

L'exitologia com a dogma d'estrès representa la solitud desesperada de l'èxit sense resultat, de la gratificació en la marginació, de la soledat del títol aconseguit (acadèmic, càrrec, premi) que pot no ben bé significar cap canvi profund en l'experiència de qui el rep i menys d'un entorn que se'n sent llunyà. 

El procés per arribar (mai s'hi arriba) d'exitologoia és un procés d'agonia que no produeix major satisfacció, producte d'un inversemblant revestiment de cultura de l'esforç que el legitima provocat alhora per un perfeccionisme desdesmesurat. De fet, la majoria de perfeccionismes són desmesurats i inhumanitzats i deshumanitzadors. 

Ah, afegint-hi el totalitarisme de la "titulitis" i la tecnocratització social, que alhora s'ha consolidat també. Les solucions mèdiques i tècniques no tenen perquè passar per l'estima de ningú, segons els esquemes establerts. Una abraçada a temps, un perdó en el moment concret, ajuden molt més que cap prescripció mèdica. Però no interessa al sistema recordar això. Necessiten alienació. Com ja van dir els resistents francesos en el seu llibre (pamflet) "Els dies feliços" s'haurà de lluitar contra "la dictadura professional" que té relació "amb el feixisme". .

En el llibre esmentat es creu que el feixisme també es basava en una mena de govern de "tècnics o dels millors, o dels elegits per raons de sang, casta oficialista o ètnia" i que no per això havia de ser positiu.

Intentar acabar amb el dogma del tecnicisme és una missió central.

Altre cosa que també cal exposar és que el títol no ens defineix el que som sinó la sensibilitat social o cultural que hi havia al darrere de triar aquesta titulació o una altre. Entre molts aspectes.

Un amic de la universitat que encara està acabant la carrera (va fer algun any viatjant i es dedica a d'altres coses) em va dir que els estudiants ja no es passen els apunts. Que els politòlegs que han d'arribar ja no fan debats als passadissos ni sorgeixen discussions ètiques a les classes. Que no es va al despatx del professor perquè han quedat interrogants sinó que hi van només per parlar de les notes. Que el teixit associatiu universitari està desert. O sigui, que un edifici d'estudiants que fou una despesa per l'Autònoma, a l'actualitat no hi ha moviment.

Això és molt greu però clarament els pares no voldran que els fills facin altre cosa allà que estudiar, altres ja "salvaran el món", no cal "enmerdar als seus" fills i filles. Hi ha de tot en el món dels pares. Però vaja, s'entèn que no són majoria els rebels.

Però no ens descuidem un altre tipus d'estudiant que hi és i hi ha sigut sempre: el que ha vingut a estudiar, no vol que el molestis, es traurà les assignatures amb suficients i només té l'objectiu d'exercir el títol que ha aconseguit.

Amb aquest tipus de gent no hi ha massa a fer. Més enllà de qui no pot dedicar més temps a altres activitats que a l'estudi, per raons familiars o laborals, hi ha un grapat d'egoistes que volen transformar el món el dia que tinguin poder o el dia que el director els digui i els dicti la feina que han de fer, El dia del desengany. El dia de triar entre ideals o menjar. El dia de la no desobediència. I cada cas és diferent. Però d'aquesta gent n'hi ha molta... Això és així. Fer calers i després fer la revolta. Imagino que sense tocar-los massa. Aquell dia s'haurà oblidat de les utopies.

No cal que l'empresa -la gran, evidentment- posi més la mà a la universitat, com sembla que passarà a la madrilenya on ja en el seus butlletins oficials es pot llegir com els patrocinadors podran crear nous plans d'estudi. Llegiu-ho pel google, us sorprendrà. Bolonya era una broma. El que vindrà és pitjor. Els alumnes es convertiran més en robots, en números, en vomitades i, potser, amb una mica de sort, n'hi haurà algun que farà alguna reflexió, tot i que amb poc sentit crític.

D'això en parlaré en un escrit posterior. Al bloc.

De compromís per canviar el món no n’hi ha gens.

Matís necessari. N'hi ha, però no és suficient. Suficient no per avançar o per anar bé sinó per la supervivència de la espècie. de la Terra i de la resta d'animals. Miau (és broma).