Article a Kaosenlared.net (encara no publicat): El liberalisme i els seus límits


Un compte de la xarxa social twitter.com, anomenat @AzoteLiberal, em va fer pensar en la llibertat. La qual cosa ja és positiva. I generava una preocupació nova: per què a hores d'ara, la gent que defensem la llibertat, la igualtat i la fraternitat, els comuns, la gent d'esquerres, ens hem d'explicar millor.

Comencem pel principi: en un debat al canal de televisi Cuatro sobre l'abolició o no de la prostitució, un dels ponents de la taula va publicar el títol “Se debe abolir” que era la pregunta del debat.

A això va rebre la resposta d'aquest piulador, que s'afegeix a continuació.



Per mi em sembla lògic demanar primer que farem i després com. Per exemple, primer decidim que no s'ha d'abolir i després potser no cal parlar de com abolir perquè s'ha decidit que no s'ha d'abolir, sembla lògic. No té gaire sentit començar per una llista (que pot ser llarga) d'opcions del com sense saber el què ni les ganes que hi ha per fer una cosa o altre.

Doncs aquest compte que és molt interessant, va generar un debat amb uns quants. Al ponent que va recordar la pregunta a twitter.com li va exposar que caldria substituïr-ho per la pregunta “se puede abolir”, com es pot llegir. Aquí em vaig quadrar pel que comporta contra la llibertat.

De fet, la idea de la prostitució, la majoritària, la dels burdells plens de “xulos” i dones en situació de risc de pobresa o “sense papers” va en contra del que ells consideren “la llibertat” de la dona. Tot i que alguns l'adjectivarem diferent (dignitat, autonomia). Però, vaja, en el fons parlarem dels drets de la dona que ja se suposa que té l'home.

Ja sé que hi ha dones que creuen que la prostitució és la seva professió. Ja sé que existeixen “les meuques de luxe”, però també hi havia esclaus que creien que l'esclavitut era un regal o era “natural”. El Sindrome d'estocolom no és una bona forma de debatre amb algú.

Tornant a allò que grinyola de la teoria liberal. Aquest fou el comentari que li vaig contestar.



Em va semblar curiós que un liberal parlés de “possibilitat” i no de “llibertat”, d'opinió, de decisió. No m'estranyava. De fet són els liberals els que promouen la tecnocràcia. Un tipus de règim poc democràtic és la versió de la democràcia tecnocràtica. Aquesta, que ja fa temps que s'avisa de que serà l'evolució perillosa de les democràcies securalitzades occidentals, comporta alguns elements a tenir en compte. Per als tecnòcrates, no hi ha debat polític i social. No hi ha alternatives igualment legítimes, vàlides, per donar resposta a problemes socials. Per tant, fa difícil possibilitar democratitzar la decisió. I promou que la major part d'aquests debats són tècnics. I en la decisió, el tècnic és qui escull el que s'ha de fer. Però com ja se sap: no tot és el com, de fet abans hi ha la pregunta prèvia del per què, de l'objectiu social (o no social) a assolir, davant hauria d'anar el debat ètic i moral.

D'aquí la meva por. Allò tècnic substitueix els altres arguments (empatia, objectiu social).

El liberalisme realment existent, el capitalisme, és així. Dintre dels seus límits hi ha llibertat. Per tant, en general, per als no liberals i la resta de ciutadania, no n'hi ha. Llibertat és el que ells entenen per llibertat. De fet és lògic, però comporta “poques possibilitats”.

Com sempre he dit: no crec massa en el terme “llibertat”, crec més en possibilitats, oportunitats, eines, drets, camins. És molt abstracte, el racional i “natural” (que es pot trobar a la natura) és el de "llibertat condicionada". El vol de l'ocell, la llibertat de volar tal i com expliquen alguns filòsofs, està limitada. El vent i l'ala possibilita aquest vol però també el limita, el condiciona, el frena. El vol és vol i no "passeig".

Tornant al tema de la llibertat i la possibilitat pel que respecte la teoria liberal. Azote Liberal és minarquista segons han explicat, o sigui, liberalisme iusnaturalista poc  o gens legalista, positivista.

La llibertat dels oprimits del sistema capitalista no es contempla perquè surt dels marges del que és possible. Si no és possible, “no hi ha alternativa”, perquè dubtar i ser crítics (per tant, llibertat de pensament) és un problema per a la pràctica capitalista. Els obrers, el proletariat, precariat o classes populars, diga-li com vulguis, s'adona de les contradiccions i errors del sistema i de com són marginats dels seus beneficis socials.

M'explico perquè és complicat. Amb el comentari em demostraven que no obrien la possibilitat de saber i descobrir quina o quines, i quantes possibilitats d'abolir la prostitució hi havia. Es tancava també a allò que es deia, i no a allò per investigar.

O sigui, no deixava opció al debat. Amb la qual cosa, neguem la major. La llibertat de decidir sobre el tema, individual o col·lectivament, d'opinar i de pensar.

Alguns diran que això és més senzill: que un compte de twitter exposa que l'important del debat televisiu hauria de ser la possibilitat per anar al gra. Alguns diran al llegir-ho que és lògic. Jo diré que és perillós. Un diran que primer cal saber si es pot fer. I d'altres, sobretot els científics, exposaran que la possibilitat potser no ha estat investigada adequadament.

Però si deixem que algú ens convenci de que no es pot, segur que no es podrà. Llavors no caldrà debat, política. Hi haurà tècnics que et solucionaran els problemes socials, democràtics, ecològics. Tot serà més fàcil. O no.

La idea no és plantejar les coses de forma negativa (serà impossible) abans de començar a pensar-hi. El pensament liberal sempre ha estat així: negar la possibilitat de canvi, negar el creixement personal i la lluita de classes.

Cal obrir la porta al debat. Sinó no n'hi ha. “No es pot”. Doncs vinga, tothom cap a casa.

Ja se sap: el liberalisme pur, clàssic, ateu dogmàtic de la Ciència i la Religió de la Raó, és un sistema tancat. Tot és possible, dintre dels marges del liberalisme. O a Espanya, de la legalitat, “legalitat franquista” via Llei de Reforma Política.

Això de l'Estat espanyol no té relació amb el liberalisme, bé en part en té  ja que el govern tecnocràtic de l'OPUS DEI, era això franquisme de postguerra matisat pel liberalisme econòmic. Com molts economistes “de la llibertat” que participaven de governs dictatorials com els de Pinochet: així ho va fer un dels que va expandir el neoliberalisme Milton Friedman. Però no cal generalitzar. Seria impossibilitar la possibilitat de que trobar liberals en contra de la dictadura política, de la dictadura econòmica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Article "Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia?"

Gràcies per ser el meu amic