Recordant escrits sobre el 15-M i MI

Això no és una flor de primavera.

per el Joan Gil Oliveras el dissabte, 4 / juny / 2011 a les 18:06

LA CONTINUÏTAT DEL MOVIMENT

Moltes i molts de vosaltres us preguntareu: i ara què, cap on anem? Aquest és el debat que es posa sobre la taula a les assemblees de les acampades del país, cada cop més madures, però també menys concorregudes a nivell d'activitat diària. I faig autocrítica aquí.

La politització de la societat i l'enriquiment del debat des de diferents perspectives, allunyant-ho de les velles ideologies o dels tòpics partidistes; està sent un èxit. Ara cal assolir algun objectiu viable; hi som a temps.

Com la lluita és glocal i hi ha acampades arreu del planeta: Tasa Tobin per les transaccions financeres especulatives. Pot ser l'objectiu comú a nivell internacional. I un. Per no desviar i confondre l'atenció i l'activisme mundial. Cada municipi tindrà les seves reivindicacions locals; evidentment. A nivell català, també en tenim algunes -des de la pluralitat i la concreció- de reivindicacions. Ara mateix, la majoria són a nivell estatal i europeu: llei electoral pròpia catalana, llei de transparència financera estatal i canvis en la legislació sobre l'exercici de la política. Sota quin paraigua ideològic? Jo crec que cal un nou llenguatge i una nova cultura. Com deia Gramsci: sense canvi de sistema de valors no canvies la totalitat sistèmica. Ara bé: “democràcia econòmica” seria un bon leitmotiv. Ja que sense aquesta, la democràcia política i la independència judicial estan a anys llum del que haurien d'esdevenir.

Hem passat de la resignació a la canalització del cabreig a través de la mobilització ciutadana. Un moviment popular, plural, pacífic, cívic, apartidista, interessat en la política i el futur de les noves generacions. Un autèntic moviment de base, sense personalismes ni interessos obscurs. Un exemple del que els nostres representants haurien de pendre nota. Per mi, un moviment que toca la perfecció. Sobretot en les formes: ara toca posar continguts. Sabem què no volem ser, fer o esdevenir. I si parlem més d'empoderament personal i reivindicacions de justícia social? 

És l'hora perquè o el moviment es mou, o s'estanca. Cal anar a la manifestació de Barcelona, tots i totes, amb uns eixos molt clars i concrets. Amb alternatives al sistema, amb reformes polítiques, amb autocrítica personal i social. Cooperatives, banques ètiques, consum agroecològic, consum responsable, comerç just, institucions internacionals democratitzades, considerar els delictes econòmics com a tals, democràcia participativa bidireccional -participada- com a equilibri entre representació i democràcia directe assembleària, etc. A llarg termini, la majoria d'acampades haurien d'acabar com a espais de trobada, com una associació que teixeixi xarxa. Entre models de consum sostenibles. Entre els nous moviments socials. I entre models d'empresa democràtica sense ànim de lucre. Sona utòpic, però és més reformista i social demòcrata del que sembla en realitat. I en definitiva, aquestes etiquetes són etiquetes del passat que no expliquen res ni interessen a ningú. El que és necessari és un canvi social, i ara. Més que mai. I el podem fer, hi ha un rerefons de les protestes, la indignació, amb milions de persones al darrere, i un moviment en marxa, d'alternatives, que prosperarà: som-hi!