L'eix ideològic com a gran farsa: article a OpinióNacional
L'eix ideològic com a gran farsa
Per culpa de l'ús que en fan forces enquestes de l'eix ideològic; confonem termes. Avui en dia, a tota Europa es diu que hi ha un partit de centre dreta i un partit de centre esquerra; en el cas espanyol, PP i PSOE. I com ho mesuren? Amb l'autoubicació ideològica dels electors. A les enquestes es pregunten als enquestats on es situarien en un eix 0-10 (extrema esquerra-extrema dreta) els partits amb representació parlamentària i a ells mateixos. Això condueix a crear un marc mental, en el qual, aquestes mesures serien certes ja que la majoria col·loquen els partits en una posició ideològica similar, que varia segons on cadascú contesti que se situa. Alguns voldrien demostrar amb això que segueix vigent l'esquema esquerra-dreta referint-se als posicionaments generals en política; però no és així. Almenys al meu entendre -i tot i reivindicar els valors de les esquerres-, això és bastant trampós. I fa un flac favor al debat sobre els valors, idees i projectes que cal renovar en el si de les esquerres al segle XXI.
On es formen les opinions dels ciutadans sobre els partits polítics? Als mitjans de comunicació de masses; principalment. I aquests com defineixen ideològicament als partits polítics? Segons la tradició històrica. Ho sigui, si al segle XIX, el PSOE era un partit d'esquerres; actualment també ho és. Aquest és el simple plantejament que dona base a tota la farsa. Els mateixos partits, per Estatuts i discurs, -tot i que molt curosament- s'autodenominen d'un color polític. Els mitjans simplement accepten aquestes definicions, sense cap esperit crític ni criteri periodístic que s'imposi, per sobre d'allò que diuen de si els mateixos partits. Actualment, és ben cert que alguns partits de dretes com el PP, intenten no parlar de l'eix ideològic, ja que encara està estigmatitzat el concepte “dreta” al recordar-lo amb el seu passat franquista. Això però no vol dir que no s'hagin canviat la majoria de postulats anteriors i que el PP ja no se l'hagi de considerar un partit franquista. El PSOE en la seva història, al passar de partit obrer a partit de masses i cath all, va fer el pas cap a uns postulats no tant ideologitzats. Per tant, tampoc l'interessa massa treure “les bases profundes” de la seva ideologia socialista democràtica -actualment ja social liberal- a lluir.
No obstant això, l'eix ideològic té una divisòria clara, el 5 (centre polític), i és per això, que funciona molt eficaçment; tot i que els grans partits no vulguin fer gaire ús del debat ideològic. En realitat sí que en fan ús, però d'una altra forma. Al PSOE li interessa seguir sent el “gran” partit “d'esquerres” perquè això significa que tots els que s'ubiquen a l'esquerra tindran un “gran” referent per anar a votar. D'aquesta manera -i també per equivocacions pròpies- IU ha anat desapareixent del mapa polític. El bipartidisme, tot i no ser a tota la Unió Europa igual, és similar. Es basa en aconseguir el màxim de vots d'una part de l'eix (dreta) per un partit, i de l'altre (esquerra) per una altre. Amb això es crea la il·lusió ideològica de que, efectivament, el PP és un partit de centre dreta i el PSOE és un partit de centre esquerra. Però això no em sembla un bon anàlisi politològic perquè les definicions no es duen a terme validant variables (característiques que els diferencien); sinó segons la subjectivitat de l'elector creada per un mass media que no usen els seus propis criteris objectius per anomenar cada partit polític, segons criteris mesurables.
És per aquesta raó, que si usem la comparació amb Europa, el PP no és un partit de centre dreta (liberal-conservador), sinó més aviat, és un partit profundament conservador -amb postulats del catolicisme més ortodox- amb algun tic liberal en política i sobretot neoliberal en economia.. A part de que agrupa l'extrema dreta al no tenir Espanya un partit important a la dreta del PP, però vaja, això també seria creure's l'eix ideològic, perquè aquest partit podria actuar de forma molt diferent a allò que podríem anomenar “extrema dreta”. Si, en canvi, ens fixem en les polítiques públiques que duen a terme des del govern socialista, la cosa està clara. Si un partit que governa, fa polítiques de dretes -en l'esquema tradicional “menys regulació estatal i intervenció en economia, i més mercat”-. Aquest partit (PSOE) hauria d'estar considerat un partit de dretes perquè els criteris objectibables són la seva acció política a la pràctica i no la seva teoria i discurs de cara a la galeria. Criteris racionals, doncs; per definir els partits polítics. Sino seguirem el joc dels partits i la Ciència Política quedarà relegada a les equivocacions dels periodistes. Sinó el PSOE podria definir-se com a “partit d'esquerres” pel que van fer els seus besavis -objectivament, defensors dels interessos dels més desafavorits i de la major intervenció estatal-; durant els anys que vulguessin. Viure del passat, sense contemplar que les sigles poden haver estat “segrestades” és una equivocació analítica que no podem passar per alt.
És per aquest motiu que penso que cal fer un anàlisi seriós de les polítiques dutes a terme, marcant-les com a “dretes” i “esquerres” segons criteris racionals (quin sector social en surt beneficiat, etc.) i deixar aquest eix obsolet que no és gens explicatiu.
On es formen les opinions dels ciutadans sobre els partits polítics? Als mitjans de comunicació de masses; principalment. I aquests com defineixen ideològicament als partits polítics? Segons la tradició històrica. Ho sigui, si al segle XIX, el PSOE era un partit d'esquerres; actualment també ho és. Aquest és el simple plantejament que dona base a tota la farsa. Els mateixos partits, per Estatuts i discurs, -tot i que molt curosament- s'autodenominen d'un color polític. Els mitjans simplement accepten aquestes definicions, sense cap esperit crític ni criteri periodístic que s'imposi, per sobre d'allò que diuen de si els mateixos partits. Actualment, és ben cert que alguns partits de dretes com el PP, intenten no parlar de l'eix ideològic, ja que encara està estigmatitzat el concepte “dreta” al recordar-lo amb el seu passat franquista. Això però no vol dir que no s'hagin canviat la majoria de postulats anteriors i que el PP ja no se l'hagi de considerar un partit franquista. El PSOE en la seva història, al passar de partit obrer a partit de masses i cath all, va fer el pas cap a uns postulats no tant ideologitzats. Per tant, tampoc l'interessa massa treure “les bases profundes” de la seva ideologia socialista democràtica -actualment ja social liberal- a lluir.
No obstant això, l'eix ideològic té una divisòria clara, el 5 (centre polític), i és per això, que funciona molt eficaçment; tot i que els grans partits no vulguin fer gaire ús del debat ideològic. En realitat sí que en fan ús, però d'una altra forma. Al PSOE li interessa seguir sent el “gran” partit “d'esquerres” perquè això significa que tots els que s'ubiquen a l'esquerra tindran un “gran” referent per anar a votar. D'aquesta manera -i també per equivocacions pròpies- IU ha anat desapareixent del mapa polític. El bipartidisme, tot i no ser a tota la Unió Europa igual, és similar. Es basa en aconseguir el màxim de vots d'una part de l'eix (dreta) per un partit, i de l'altre (esquerra) per una altre. Amb això es crea la il·lusió ideològica de que, efectivament, el PP és un partit de centre dreta i el PSOE és un partit de centre esquerra. Però això no em sembla un bon anàlisi politològic perquè les definicions no es duen a terme validant variables (característiques que els diferencien); sinó segons la subjectivitat de l'elector creada per un mass media que no usen els seus propis criteris objectius per anomenar cada partit polític, segons criteris mesurables.
És per aquesta raó, que si usem la comparació amb Europa, el PP no és un partit de centre dreta (liberal-conservador), sinó més aviat, és un partit profundament conservador -amb postulats del catolicisme més ortodox- amb algun tic liberal en política i sobretot neoliberal en economia.. A part de que agrupa l'extrema dreta al no tenir Espanya un partit important a la dreta del PP, però vaja, això també seria creure's l'eix ideològic, perquè aquest partit podria actuar de forma molt diferent a allò que podríem anomenar “extrema dreta”. Si, en canvi, ens fixem en les polítiques públiques que duen a terme des del govern socialista, la cosa està clara. Si un partit que governa, fa polítiques de dretes -en l'esquema tradicional “menys regulació estatal i intervenció en economia, i més mercat”-. Aquest partit (PSOE) hauria d'estar considerat un partit de dretes perquè els criteris objectibables són la seva acció política a la pràctica i no la seva teoria i discurs de cara a la galeria. Criteris racionals, doncs; per definir els partits polítics. Sino seguirem el joc dels partits i la Ciència Política quedarà relegada a les equivocacions dels periodistes. Sinó el PSOE podria definir-se com a “partit d'esquerres” pel que van fer els seus besavis -objectivament, defensors dels interessos dels més desafavorits i de la major intervenció estatal-; durant els anys que vulguessin. Viure del passat, sense contemplar que les sigles poden haver estat “segrestades” és una equivocació analítica que no podem passar per alt.
És per aquest motiu que penso que cal fer un anàlisi seriós de les polítiques dutes a terme, marcant-les com a “dretes” i “esquerres” segons criteris racionals (quin sector social en surt beneficiat, etc.) i deixar aquest eix obsolet que no és gens explicatiu.
Comentaris
Tant mateix, les seves polítiques són neoliberals en allò econòmic i progressistes en l'àmbit cívic. Per resumir-ho podríem dir que serien típiques d'un partit liberal europeu.
Fa uns 15-20 anys des de certs àmbits de l'esquerra es plantejava la Teoria de les dues "orillas", que afirma que les polítiques públiques de PSOE i PP són tant semblants que formen part d'una mateixa "orilla". Per mi prou encertada, però complicada de compaginar en la política institucional quan l'alternativa de govern és el PP.
Bones reflexions, company.