Reflexions sobre les acampades i la qüestió nacional
1) Els #indignats no són un moviment independentista. I què? A ningú li hauria de sorprendre l'existència de moviments socials no independentistes als Països Catalans. N'hi ha hagut sempre. No era independentista la Plataforma Aturem la Guerra. O la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Al sí d'aquests moviments hi havia independentistes, i també gent que no ho era. Hem treballat junts, hem crescut i hem après els uns dels altres. I això ens ha enriquit i ens ha fet més millors persones. I a més, els 'indepes' hem convençut a molta gent. Ara n'haurem de convéncer de nova. Paciència!
2) Estem pagant la factura del monopoli ideològic de la dreta independentista. Alguns es pregunten com pot ser que, després de l'eufòria independentista dels darrers temps, aquest nou moviment social sigui tant reticent a incorporar la qüestió nacional. L'explicació cal buscar-la en l'eclosió del que hauriem de començar a qualificar, sense por, de dreta independentista. Un sobiranisme que ha aparcat l'agenda social i que, a més a més, ha tingut un ressò enorme en els mitjans de comunicació i ha eclipsat el discurs de l'independentisme d'esquerres, que no ha estat prou hàbil a l'hora d'elaborar relat i introduïr-lo en la societat. I ara en paguem la factura. O la fractura. Com plantejar alternatives a aquest discurs és una cosa que no farem en aquest apunt, però l'independentisme progressista de totes les tendències faria bé d'abordar aquesta qüestió de forma seriosa ben aviat.
3) Ubicar l'autodeterminació a l'ideari dels indignats ja és una victòria. Gastar hores i hores mirant de convéncer una assemblea perquè s'aprovi una cosa tan bàsica com el dret d'autodeterminació pot semblar un desgast absurd, però no ho és. No hem de perdre de vista que la majoria de la població no és independentista. Som una minoria que treballa per convéncer i arribar a ser majoritària. Per tant, que l'assemblea indignada hagi inclòs la qüestió nacional a l'agenda, encara que hagi estat a empentes i rodolons, és una victòria. L'independentisme ha demostrat que un moviment social que demani democràcia no pot deixar de banda la qüestió del dret a l'autodeterminació. Fa uns quants anys de ben segur que no hauria estat tan fàcil.
4) Els indignats catalans marquen la seva pròpia agenda. Els indignats de Plaça Catalunya van començar a caminar sent la corretja de transmissió de la protesta de la Plaza del Sol. Ara, els dos moviments són més autònoms i es miren més de tu a tu. Per començar, a diferència de l'Acampada Sol, la gent de Barcelona ja ha decidit que abandona la plaça de Catalunya. La proposta passa per aprofitar l'embrenzida i enfortir lluites sectorials i locals. El proper 14 i 15 de juny acamparan davant del Parlament de Catalunya per protestar contra la política de retallades del Govern de la Generalitat. Agenda nacional, doncs. I gairebé sense voler-ho. L'aigua sempre torna al molí.
5) Més enllà de Barcelona també passen coses. El cantautor Feliu Ventura feia esment en un tweet de la necessitat de treure's les ulleres de "vista metropolitana" per abordar la realitat del moviment dels indignats. El caràcter de les lluites és molt diferent lluny de la centralista i sempre difícil Barcelona, on sempre ha estat més difícil arribar a consensos sobre la qüestió nacional en el sí d'uns moviments socials. A comarques hi ha molts menys dubtes.
6) De nou, la feblesa de l'espai català de comunicació. Si percebem el moviment dels indignats com un moviment de matriu espanyola, en gran part és conseqüència que els mitjans del país no han estat capaços d'explicar-lo en clau catalana. Som allò que ens expliquem. A més, si tenim en compte que han estat mitjans com El Pais els que, per raons cojunturals, han donat més espai a la protesta, entendrem que el moviment s'hagi explicat, fins ara, des d'una prespectiva molt estatal.
7) Twitter, una eina d'intoxicació massiva. Les xarxes socials són una arma de doble tall, molt útils per difondre informació al marge dels grans mitjans, però també un niu de rumors, mitges veritats i comentaris desestabiltizadors. Els contraris i els crítics amb les acampades les han emprat de forma nociva, intoxicadora i en alguns casos insultant. I quan Twitter es converteix en un abocador de brossa digital, una mena d'e-notícies col·lectiu, el millor que podem fer és apagar-lo. La realitat és al carrer, i no al nostre time line. Relativitzem tot allò que hi llegim, o prendrem mal.
8) Sense indignats, l'independentisme fracassarà. Hi ha qui ha titllat el moviment dels indignats de minoritari i marginal. Aquesta visió és esbiaixada i curta de mires. Ningú sap exactament què és i què serà això que està passant. Gran part de la població hi simpatitza, malgrat no en comparteixi les formes, l'estètica o determinats plantejaments. Si volem que l'independentisme sigui majoritari en tots els àmbits de la societat algun dia, això passa per treballar també en moviments com aquest. Hi hem de ser, vaja. A totes.
9) Sense independentistes, els indignats fracassaran. L'independentisme és un moviment molt transversal. L'esclat d'indignació el pot haver agafat amb el peu canviat, però el temps posarà les coses a lloc. És de calaix que un moviment que qüestiona l'estatus quo haurà de comptar amb la força, el bagatge i la capacitat mobilitzadora de l'independentisme d'esquerres si vol reeixir. No integrar-lo seria una actitud poc intel·ligent.
10) Siguem crítics, però des del respecte i amb voluntat constructiva. Simpatitzar amb els indignats no vol dir callar davant d'allò que considerem impropi d'un moviment que diu defensar la democràcia real. Cal denunciar la burocràcia impròpia de l'assemblearisme, les infiltracions de l'espanyolisme ranci o del racisme, i l'apoliticisme d'alguns que diuen que no són ni de dretes ni d'esquerres. Cal desmuntar també el cosmopolitisme tronat d'aquells que reconeixerien el dret d'autodeterminació arreu, menys als Països Catalans. Però cal fer-ho amb intel·ligència. Rellegint una i altra vegada cada tweet i cada post. Mossegant-nos la llengua si cal. Amb il·lusió, vaja. I amb la voluntat de construïr alguna cosa nova, que transformi aquest esclat d'indignació en quelcom que vagi més enllà. Indignar-se, sí. I què més? La clau és que aquest "i què més" no podrà ser sense nosaltres, els indepes de sempre. Els bons, els que tenim raó.
De [ cat ] Fi del cicle independentista: les CUP i les derives després del 15M
La CUP de Barcelona i el 15M: “Què NO fer?” de Lenin
La tempestuosa relació entre les xarxes d'activisme de l'esquerra independentista i el 15M va començar tan malament com que a la candidatura de la CUP de Barcelona (espai de convergència d'independentistes, troskistes i altres famílies de l'extrema esquerra clàssica de la ciutat) la convocatòria de la manifestació del 15 de Maig els va pillar a la manteixa hora, però en diferents llocs, que el seu acte central de campanya. Mentre la política de partit portava a terme una de les pràctiques institucionalitzades més habituals (la campanya electoral), el moviment es desenvolupava de forma autònoma als carrers. Res greu si un és d'Esquerra o d'Iniciativa, partits que de moment no s'han plantejat, seriosament, construir una interfície representativa del moviment. Però si per una plataforma electoral que es considera i vol ser del municipalisme alternatiu, portaveu del moviment a les institucions del govern representatiu. Un error majúscul, sense pal·liatius, inexcusable. Però simptomàtic. (...)
Les crítiques hem rebut (les constructives, raonades i intel·ligents; que d'insults i agressions també n'hem rebut) sempre han apuntat en una mateixa direcció: l'absència d'una praxis real que contrastar a la vella i coneguda gramàtica moderna (i més particularment a la seva pobre conjugació neoleninista utilitzada en les organitzacions de partit). Doncs bé, el 15M està brindant l'oportunitat de contrastar dues praxis alternatives en el terreny empíric. Ja no val la vella excusa de “com a mínim tenim un model que ha funcionat històricament”. Deixem la Història al seu lloc.
Per una banda, tenim la praxis fonamentada en la gramàtica moderna, que ens deixa com a resultats que: el catalanisme conservador i partidari de l'Estat autonòmic que no només aconsegueix arrossegar cap a les posicions polítiques de CiU a Esquerra, Solidaritat i altres (entre elles a alguna petita CUP, amb les subsegüents contradiccions i costos a mig termini), sinó que aconsegueix que, encara que disposant de l'estat d'opinió més favorable de la seva història, l'independentisme obtingui els pitjors resultats (potser no directament, però si correlativament respecte al punt de partida). Entregades als jocs de notables i partits, alienes per complet a la política de moviment, les xarxes independentistes van donar un trist espectacle de cobdícia, narcisisme i elitisme classista, difícilment digerible per la multitud (fins i tot des de les retòriques leninistes reciclades en programàtiques socialdemòcrates, a la manera de la CUP de Barcelona, o social-liberals lliurades a la competició neoliberal amb CiU a la manera d'Esquerra). La convicció de que amb la vella gramàtica es podrien obtenir grans redits electorals és avui un autèntic fracàs. Tot i això, coses més sorprenents hem vist (dit això també com a pronòstic del que queda per venir). (...)
I llavors va arribar... el 15M
Certament, que l'èxit de les altres CUP és una de les poques bona (excel·lents) notícies en el desolador panorama polític post-electoral. Però, malament farien les CUP de creure's que les seves victòries es poden deslligar d'altres fenòmens municipalistes (per exemple, les CAV). Les CUP no són EL fenomen, sinó UNA expressió del fenomen: el municipalisme alternatiu.
I que té a veure la situació de les CUP amb el 15M?, em van preguntar l'altre dia. “Tot”, vaig respondre. El més sorprenent és precisament el nivell d'autisme polític amb que les xarxes independentistes estan observant les mobilitzacions sorgides del 15M. Només aquests últims dies, quan el progrés del cicle ha aconseguit ja derrotar als mossos i plantejar-se el bloqueig del Parlament (cosa que ni en les més exaltades fantasies borrokes d'alguns s'hauria pogut arribar a succeir), apareixen algunes primeres reflexions demanant un canvi de línia. En bona hora! [...]
El debat de l'autodeterminació a l'Assemblea de la Plaça Catalunya
Encara està per aclarir del tot que es el que va passar en el terreny del concret (entre altres coses esperpèntiques, l'al·locució a l'àgora d'un neoliberal com en López Tena: l'enemic a casa! Així de gran és la democràcia de la multitud...), però a jutjar pel que expliquen fonts ben informades, el problema del debat sobre l'autodeterminació va començar amb el mateix mal peu que el 15M. Sembla que saltant-se “a la torera” l'assemblea i generant una comissió, tan paral·lela que fins i tot es reunia durant els plenaris de l'assemblea. Els problemes de procedimentalitat, una volta més, són els problemes de l'estratègia.
Del web Racó Català (notícia): Finalment l'Acampadabcn admet el dret d'autodeterminació també pel cas catalàPer variar els obsolets tacticismes de certes xarxes independentistes van fer el pitjor dany a la seva causa, intentant fer passar per conflictiu un debat que no ho era per a ningú tret d'ells mateixos. Massa atents a les agitacions dretanes d'alguns mitjans sobiranistes (els mateixos que tant han alimentat els narcisismes que han sabut posar a CiU i l'independentisme en l'actual situació), massa pendents dels deliris identitaris sobre els atacs sacrílegs al monument a Francesc Macià (com si aquesta, d'haver-ho viscut, s'hagués oposat al triomf democràtic del 15M) o massa cegats per la paranoia etnicista sobre els drets lingüístics. Algunes xarxes independentistes han estat un parell de setmanes donant la nota de la pitjor de les formes possibles: la més antidemocràtica, la més irreflexiva, la més identitària. Això no invalida la bona feina que, sens dubte, han realitzat molts activistes en molts fronts durant molt de temps, però tampoc això últim (molts cops l'argument contraposat a la seva absència el 15M) justifica l'espectacle dantesc exhibit. [...]
S'acaba així el procés surrealista sobre la inclusió de la frase literal que havia aprovat l'assemblea · A la versió inicial del document 'Primeres mesures per a una vida digna' se n'havien eliminat les referències al cas català
A la tercera va la vençuda. Finalment al nou document "Primeres mesures per a una vida digna" de l'Acampadabcn que substitueix el conegut "document de mínims" ja hi consta el text literal que va ser aprovat diverses vegades per l'assemblea: "Reconeixement del dret a l'autodeterminació de tots els pobles del món, tal com reconeix la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català". Finalitza així un procés surrealista digne de serial per a incloure al document dels "indignats" de Barcelona el text aprovat inicialment. El mateix procés d'aprovació assambleari va estar farcit de traves, entrebancs i irregularitats, tal com va explicar un membre de la comissió d'autodeterminació a Racó Català. I no ha estat fins dues setmanes després, aquest dijous, que l'autodeterminació no ha aparegut de forma oficial al document, però ho ha fet inicialment mutilant la fórmula que s'havia aprovat per eliminar-ne les referències al cas català.
I és que en la primera versió d'aquest nou document que substitueix el de mínims, només s'hi reconeixia el dret a l'autodeterminació de forma genèrica. Les denúncies de la subcomissió d'autodeterminació (abans comissió) a la premsa han fet que l'Acampadabcn modifiqués i pugés al seu servidor una segona versió del document, on es recollia el text literal aprovat per l'assemblea, citant el cas del poble català; però això sí, només ho feia en la versió catalana, ja que la castellana continuava estant mutilada en aquest punt.
No ha estat fins a darrera hora d'aquest divendres quan s'ha penjat una tercera versió del document on, ara sí, hi apareix el dret a l'autodeterminació citant el cas català tal com va ser votat i aprovat diverses vegades per la mateixa assemblea dels "indignats.
Recopilació dels 6 documents en qüestió:
- 1a versió en català "Reconeixement del dret d'autodeterminació de tots els pobles"
- 1a versió en castellà "Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todos los pueblos"
- 2a versió en català "Reconeixement del dret d'autodeterminació de tots els pobles del món, tal com recull la carta de les Nacions Unides, i per tant el del poble català"
- 2a versió en castellà "Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todos los pueblos"
- 3a versió en castellà "Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todos los pueblos del mundo, tal y como recoge la carta de las Naciones Unidas, y por tanto del pueblo catalán"
Comentaris