Article d'opinió sobre la ManresaIndignada
No ens prendran més el pèl perquè ja el tenim prou tallat
La reassignació és cosa del passat. La indignació i la mobilització és el present. I les alternatives al sistema capitalista? El futur. El moviment dels indignats va arribar a Manresa fa dos divendres. Jo vaig ser un dels que vaig agafar el micròfon per expressar un clamor social: “ja n'hi ha prou!”. Centenars de ciutadans han agafat el relleu d'aquella concentració. Ara és un moviment plural.
La situació actual; social, econòmica, política, espiritual com de valors; és inaguantable i insostenible. La fam al món. La destrossa del medi natural. L'augment de la pobresa, tant als països en vies de desenvolupament, com sobretot als nostres. Les desigualtats socials. Les guerres. L'atur. La precarietat laboral. El desmantellament dels serveis públics i socials. La fi de l'Estat del Benestar. El naixement del nou ordre mundial sota tutela d'EUA i la nova Xina. Cal un canvi o varis canvis personals i socials.
Els països àrabs s'han organitzat i prenent consciència del seu poder a través del canal AlJazzira i les xarxes socials han posat el primer toc d'atenció. Volen la fi de les dictadures, teocràcies i corrupció generalitzada als seus països. Aquí no hi ha morts, ni tampoc dictadura política; però patim la mateixa dictadura econòmica i la democràcia actual ha degenerat tant, que les crítiques de Plató s'estan fent realitat. El govern de la mediocritat, dels titelles, dels vençuts. Dels qui s'obliden dels qui representen. Dels qui sobtadament es fan dir d'esquerres i fan polítiques d'extrema dreta o de centre dreta. Dels qui han enterrat la social democràcia més pura i socialment responsable. Tots ho sabem: el PSOE i el PP són dues cares de la mateixa moneda. Els indignats de Plaza del Sol així ho expressen: “prou bipartidisme!” Aquí, mentrestant, unim el moviment 15-M català a l'estatal i al mundial que s'està gestant, reclamen també el dret a l'autodeterminació dels pobles i una economia més democràtica, autogestionada i local. La reivindicació és “glocal”, global alhora que local. És pacífica, democràtica, cívica, social, àmplia, oberta. Està despersonalitzada. És no violenta i d'això en fa bandera. És alternativa i transformadora perquè hem passat de l'indignació a la mobilització, i de l'acció col·lectiva d'expressió d'un cabreig al debat polític. Molts ciutadans s'estan polititzant gràcies a aquest moviment ciutadà de base. Sigui quin sigui el futur del moviment, molta feina feta haurà valgut la pena.
Primer, perquè calia expressió popular. Calia dir que no ens prenguin per egoistes, xais o ximples. Que ja sabem de què van. Que ja sabem què volen. I per què ho volen. Que ens hem donat compte de l'engany orquestrat: no hi ha democràcia política real sense democràcia econòmica. Tot està vinculat en les nostres vides, el mateix passa entre política i economia. Són una mateixa cosa: ment i cos, forma i contingut. Ho tenim en compte i en donem exemple. Intentem fer-ho el millor possible i cada dia som més els que ens activem i hi simpatitzem.
Segon. Perquè calia un toc d'atenció als partits que parlen de “transformació social”. S'han d'obrir a la societat, als nous moviments socials, han d'estar al carrer -com també a la institució-, però prioritzar allò que realment ens importa. El futur de les noves generacions. Que és pel que lluitem. Cadascú des del seu àmbit. Jo des de l'educació universitària on cada dia veig més pressions per convertir la Universitat Pública en un bordell polític i empresarial on la recerca dels grans investigadors de la humanitat no hi tindria cabuda. On la participació de tots els agents implicats i la societat. On la llibertat de càtedra. I on la meritocràcia. Siguin baluards del passat. Estem acabant amb el sentit de l'educació reglada i pública: creant un futur negre per al nostre país.
Tercer: Perquè calia un empoderament social. Era necessari tornar a donar veu a la gent del carrer. Tornar a escoltar-nos tots plegats. Tornar a debatre sobre el futur col·lectiu que ens espera. Calia cercar alternatives polítiques i econòmiques a un sistema injust, que podríem anomenar-lo criminal de guerra. Hem delegat massa el nostre poder, les nostres vides a agents borsaris, polítics titelles de lobbys privats i a senyors de la guerra. A nosaltres s'hi han unit catedràtics com l'Arcadi Oliveres -que és el referent del moviment manresà d'indignats-, la Miren Etxezarreta, emèrita de la UAB d'Economia Aplicada, el divulgador científic E. Punset, el gran escriptor uruguaià Eduardo Galeano, el millor periodista espanyol, l'Ignacio Escolar, el professor de la UB, Manuel Delgado, el professor Raimundo Viejo i tants. En definitiva: alguns dels meus guies universitaris, dels meus referents. Certament ara ens toca a nosaltres. Els nostres pares i sobretot els nostres avis ja van lluitar i ara ens ajudaran en aquest camí, però és la jla joventut, i només aquesta, la que hauria de definir el futur que volem. Capitalistes: se us acaba't el bròquil! Estem indignats i volem substituir el sistema de privilegis que heu creat i desenvolupat. Perquè no volem un món per uns pocs. Sinó per a tothom. I en pau.
Des d'un humil membre de #manresaindignada: Som-hi! El futur sempre serà nostre! Amunt els cors. Alcem la mirada. Reflexionem el canvi social. I dugem-lo a terme. El pròxim pas -a títol personal-: convertir el moviment en una xarxa d'alternatives de democràcia econòmica. Ho debatrem en Assemblea, a dos quarts de 9. A la plaça St. Domènec. Ens veiem allà amic/ga. És cosa de tots i totes!!!
Primer, perquè calia expressió popular. Calia dir que no ens prenguin per egoistes, xais o ximples. Que ja sabem de què van. Que ja sabem què volen. I per què ho volen. Que ens hem donat compte de l'engany orquestrat: no hi ha democràcia política real sense democràcia econòmica. Tot està vinculat en les nostres vides, el mateix passa entre política i economia. Són una mateixa cosa: ment i cos, forma i contingut. Ho tenim en compte i en donem exemple. Intentem fer-ho el millor possible i cada dia som més els que ens activem i hi simpatitzem.
Segon. Perquè calia un toc d'atenció als partits que parlen de “transformació social”. S'han d'obrir a la societat, als nous moviments socials, han d'estar al carrer -com també a la institució-, però prioritzar allò que realment ens importa. El futur de les noves generacions. Que és pel que lluitem. Cadascú des del seu àmbit. Jo des de l'educació universitària on cada dia veig més pressions per convertir la Universitat Pública en un bordell polític i empresarial on la recerca dels grans investigadors de la humanitat no hi tindria cabuda. On la participació de tots els agents implicats i la societat. On la llibertat de càtedra. I on la meritocràcia. Siguin baluards del passat. Estem acabant amb el sentit de l'educació reglada i pública: creant un futur negre per al nostre país.
Tercer: Perquè calia un empoderament social. Era necessari tornar a donar veu a la gent del carrer. Tornar a escoltar-nos tots plegats. Tornar a debatre sobre el futur col·lectiu que ens espera. Calia cercar alternatives polítiques i econòmiques a un sistema injust, que podríem anomenar-lo criminal de guerra. Hem delegat massa el nostre poder, les nostres vides a agents borsaris, polítics titelles de lobbys privats i a senyors de la guerra. A nosaltres s'hi han unit catedràtics com l'Arcadi Oliveres -que és el referent del moviment manresà d'indignats-, la Miren Etxezarreta, emèrita de la UAB d'Economia Aplicada, el divulgador científic E. Punset, el gran escriptor uruguaià Eduardo Galeano, el millor periodista espanyol, l'Ignacio Escolar, el professor de la UB, Manuel Delgado, el professor Raimundo Viejo i tants. En definitiva: alguns dels meus guies universitaris, dels meus referents. Certament ara ens toca a nosaltres. Els nostres pares i sobretot els nostres avis ja van lluitar i ara ens ajudaran en aquest camí, però és la jla joventut, i només aquesta, la que hauria de definir el futur que volem. Capitalistes: se us acaba't el bròquil! Estem indignats i volem substituir el sistema de privilegis que heu creat i desenvolupat. Perquè no volem un món per uns pocs. Sinó per a tothom. I en pau.
Des d'un humil membre de #manresaindignada: Som-hi! El futur sempre serà nostre! Amunt els cors. Alcem la mirada. Reflexionem el canvi social. I dugem-lo a terme. El pròxim pas -a títol personal-: convertir el moviment en una xarxa d'alternatives de democràcia econòmica. Ho debatrem en Assemblea, a dos quarts de 9. A la plaça St. Domènec. Ens veiem allà amic/ga. És cosa de tots i totes!!!
Comentaris