La catedràtica Miren de la UAB parlant de la crisi capitalista
El capitalisme no permet solucions globals de l’atur, ja que du incrustada la crisi
Àlex Romaguera
En quina mesura la crisi econòmica no estava escrita per endavant, després de tants anys vivint per damunt de les nostres possibilitats?
Té molt a veure amb el nostre model de consum, però cal pensar que els països europeus portàvem anys generant un deute real amb l’exterior. Si ara s’ha posat de manifest és, sobretot, per l’esclat de la bombolla immobiliària i la caiguda del poder adquisitiu dels salaris.
Curiosament, els indicadors econòmics han millorat, però l’atur augmenta a tot Europa. Com s’explica això?
Els negocis tornen a donar beneficis; però, per contra, la capacitat productiva és insuficient per crear llocs de treball. Abans, amb un 2% es generava ocupació, mentre que ara, que ens trobem a l’0,1%, els experts indiquen que amb el 2% no serà suficient. En primer lloc, per les noves tecnologies i, després, perquè molts dels productes que proporcionaven llocs de treball, com el tèxtil, avui es produeixen fora.
Desregularitzar el mercat i privatitzar els serveis bàsics ha estat un error?
Els mandataris de la Unió Europea no ho veuen així. I el mateix ha dit el governador del Banc d’Espanya, pel qual s’ha de persistir en la lògica de recuperar la taxa de beneficis malgrat que això suposi desmantellar l’Estat del benestar i augmentar l’atur i la precarietat.
Alemanya ha rebaixat la jornada laboral per garantir més feina. És la solució?
Sí, però ho ha fet a costa de disminuir els salaris dels treballadors. És a dir: la prosperitat i competitivitat d’Alemanya han estat possibles perquè, des dels anys setanta, les empreses cada cop paguen menys els seus empleats. La renda es distribueix entre els treballadors però sempre en benefici del capital.
Alguns governs plantegen gravar els fluxos fiscals, penalitzar l’evasió d’impostos i altres mesures contra els privilegis econòmics. És un canvi de tendència cap a un sistema més just?
Més aviat són operacions cosmètiques, perquè la veritable reforma que obligui a pagar més diners qui més beneficis té no s’aplica. La proposta per controlar el capital financer, com defensava Nicolas Sarkozy l’any 2008, s’ha convertit en paper mullat, ajornant-se per al 2018 i només per aplicar-se en aspectes molt menors.
Els estats estan fortament supeditats als lobbies financers?
El problema no es redueix només als 10.000 lobbistes que operen a Brussel·les; també hi ha el fet que l’estructura política i el gran capital estan íntimament entrelligats. La Unió Europea està al servei del sector financer i d’organismes econòmics com el Banc Mundial, l’OMC o l’FMI. Si després hi afegim que no hi ha una cohesió social ni solidaritat dins de l’Europa dels Vint-i-set, aleshores ens trobem que els drets dels assalariats són vulnerats constantment.
Així doncs, quines són les solucions per a l’atur i la retallada de drets?
Dins del capitalisme no hi ha solucions globals, perquè en la seva gènesi porta incrustada la crisi, que, tot i millorar en algunes etapes, és impossible de reconduir. Dins d’aquest esquema, caldria almenys desenvolupar una reforma fiscal progressista que permetés als estats gestionar els seus propis fons i recursos. Ara no poden ni tampoc tenen els diners suficients per fer-ho, ja que, de la riquesa produïda anualment a l’Estat espanyol, per posar un exemple, el 54% va al capital. Una quantitat que, en lloc d’utilitzar-se per resoldre les necessitats socials bàsiques, només serveix perquè els rics, a qui no se’ls exigeix res de res, cada cop siguin més rics.
Tota la riquesa ha quedat desplaçada en molt poques mans?
De tots els beneficis, que no han deixat d’augmentar, la pràctica totalitat van a parar als banquers i als grans empresaris, no pas al sector públic. El més escandalós ha estat darrerament el cas de Telefónica, on s’ha augmentat el salari dels directius per després anunciar l’acomiadament de 7.000 treballadors. Cal, per tant, una reforma fiscal profunda i urgent, com també caldria penalitzar el frau fiscal que genera l’economia submergida. Amb els 80.000 milions d’euros que, segons les mateixes fonts oficials, representa a l’Estat espanyol, es podria combatre l’atur.
Els darrers anys, la societat civil organitzada ha impulsat experiències econòmiques com les cooperatives, les xarxes de distribució i algun intent de banca ètica. Com les valora?
Són formes d’economia alternativa molt interessants amb vista a construir una nova societat. Però cal ser realistes: per sortir de la crisi i generar ocupació, calen polítiques econòmiques diferents a partir d’una colla de reformes estructurals. Alguns petits països, com ara Islàndia, ja ho estan fent.
És optimista, doncs?
Estic convençuda que, col·lectivament, tenim la possibilitat de contribuir, no solament a humanitzar la societat, sinó a transformar-la. I això vol dir superar el capitalisme, que està destruint l’economia del benestar, per construir un sistema més just i equitatiu.
Té molt a veure amb el nostre model de consum, però cal pensar que els països europeus portàvem anys generant un deute real amb l’exterior. Si ara s’ha posat de manifest és, sobretot, per l’esclat de la bombolla immobiliària i la caiguda del poder adquisitiu dels salaris.
Curiosament, els indicadors econòmics han millorat, però l’atur augmenta a tot Europa. Com s’explica això?
Els negocis tornen a donar beneficis; però, per contra, la capacitat productiva és insuficient per crear llocs de treball. Abans, amb un 2% es generava ocupació, mentre que ara, que ens trobem a l’0,1%, els experts indiquen que amb el 2% no serà suficient. En primer lloc, per les noves tecnologies i, després, perquè molts dels productes que proporcionaven llocs de treball, com el tèxtil, avui es produeixen fora.
Desregularitzar el mercat i privatitzar els serveis bàsics ha estat un error?
Els mandataris de la Unió Europea no ho veuen així. I el mateix ha dit el governador del Banc d’Espanya, pel qual s’ha de persistir en la lògica de recuperar la taxa de beneficis malgrat que això suposi desmantellar l’Estat del benestar i augmentar l’atur i la precarietat.
Alemanya ha rebaixat la jornada laboral per garantir més feina. És la solució?
Sí, però ho ha fet a costa de disminuir els salaris dels treballadors. És a dir: la prosperitat i competitivitat d’Alemanya han estat possibles perquè, des dels anys setanta, les empreses cada cop paguen menys els seus empleats. La renda es distribueix entre els treballadors però sempre en benefici del capital.
Alguns governs plantegen gravar els fluxos fiscals, penalitzar l’evasió d’impostos i altres mesures contra els privilegis econòmics. És un canvi de tendència cap a un sistema més just?
Més aviat són operacions cosmètiques, perquè la veritable reforma que obligui a pagar més diners qui més beneficis té no s’aplica. La proposta per controlar el capital financer, com defensava Nicolas Sarkozy l’any 2008, s’ha convertit en paper mullat, ajornant-se per al 2018 i només per aplicar-se en aspectes molt menors.
Els estats estan fortament supeditats als lobbies financers?
El problema no es redueix només als 10.000 lobbistes que operen a Brussel·les; també hi ha el fet que l’estructura política i el gran capital estan íntimament entrelligats. La Unió Europea està al servei del sector financer i d’organismes econòmics com el Banc Mundial, l’OMC o l’FMI. Si després hi afegim que no hi ha una cohesió social ni solidaritat dins de l’Europa dels Vint-i-set, aleshores ens trobem que els drets dels assalariats són vulnerats constantment.
Així doncs, quines són les solucions per a l’atur i la retallada de drets?
Dins del capitalisme no hi ha solucions globals, perquè en la seva gènesi porta incrustada la crisi, que, tot i millorar en algunes etapes, és impossible de reconduir. Dins d’aquest esquema, caldria almenys desenvolupar una reforma fiscal progressista que permetés als estats gestionar els seus propis fons i recursos. Ara no poden ni tampoc tenen els diners suficients per fer-ho, ja que, de la riquesa produïda anualment a l’Estat espanyol, per posar un exemple, el 54% va al capital. Una quantitat que, en lloc d’utilitzar-se per resoldre les necessitats socials bàsiques, només serveix perquè els rics, a qui no se’ls exigeix res de res, cada cop siguin més rics.
Tota la riquesa ha quedat desplaçada en molt poques mans?
De tots els beneficis, que no han deixat d’augmentar, la pràctica totalitat van a parar als banquers i als grans empresaris, no pas al sector públic. El més escandalós ha estat darrerament el cas de Telefónica, on s’ha augmentat el salari dels directius per després anunciar l’acomiadament de 7.000 treballadors. Cal, per tant, una reforma fiscal profunda i urgent, com també caldria penalitzar el frau fiscal que genera l’economia submergida. Amb els 80.000 milions d’euros que, segons les mateixes fonts oficials, representa a l’Estat espanyol, es podria combatre l’atur.
Els darrers anys, la societat civil organitzada ha impulsat experiències econòmiques com les cooperatives, les xarxes de distribució i algun intent de banca ètica. Com les valora?
Són formes d’economia alternativa molt interessants amb vista a construir una nova societat. Però cal ser realistes: per sortir de la crisi i generar ocupació, calen polítiques econòmiques diferents a partir d’una colla de reformes estructurals. Alguns petits països, com ara Islàndia, ja ho estan fent.
És optimista, doncs?
Estic convençuda que, col·lectivament, tenim la possibilitat de contribuir, no solament a humanitzar la societat, sinó a transformar-la. I això vol dir superar el capitalisme, que està destruint l’economia del benestar, per construir un sistema més just i equitatiu.
Comentaris