Primera valoració dels resultats electorals

Article publicat a L'ACTUAL de Catalunya

Entra Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Perfecte (o no). Però, parlem del que importa: quins són els resultats electorals pel que fa l'independentisme parlamentari?

Al carrer, independència; al Parlament, dependència

 

Estic d'acord amb la reflexió de la direcció nacional de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP): “el creixement de la consciència independentista no s'ha traduït en vots i escons pels partits que se’n reclamen, sinó tot el contrari.” Tant Esquerra com Solidaritat són formacions polítiques independentistes que tenen el seu full de tura la independència, ja sigui via referèndum (Esquerra) o via declaració unilateral i posterior referèndum (SI).

Al Parlament doncs; hem passat de 21 (ERC) a 14 (10 d'Esquerra i 4 de SI) parlamentaris independentistes. És doncs pels independentistes -i des d'un punt de vista no sectari-, un mal resultat electoral. Evidentment sabem que molts votants de CiU són independentistes. Així ens ho exposen els sondejos d'opinió del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya i els estudis del CIS. També n'hi ha al PSC -si filem prim: al voltant d'un 10%- i també a ICV-EUiA, segurament els més propers a les tesis sobiranistes de Gomà i Raul Romeva. També en trobarem, en molt menor mesura, fins i tot al PP. Per tant, que és allò clau: el full de ruta del partit. I tot i que hi ha independentistes a la direcció nacional (“el pinyol”: Oriol Puig, Oriol Pujol i Artur Mas), també cal recordar que el “sector negocis” (vinculat a la Cambra de Comerç) encara parlen d' “entesa amb Espanya” i “encaix”. I aquells que posen els diners d'Unió Democràtica tampoc estan per “aventures sobiranistes”. “El caler és el caler”, i de moment, les subvencions públiques són majoritàriament estatals i el principal mercat dels grans empresaris catalans és el mercat espanyol. “Qui paga, mana”. I això amb els partits, ja sabem que també és cert. La independentista Carme Gil de CDC pot exposar el que vulgui als mitjans de comunicació digitals sobre "l'independentisme" de CiU. Això és la seva opinió contra la de Joana Ortega (UDC), la segona cap de llista de CiU que diu que "CiU no és independentista".

Però ella sap que serà el poble el que ens durà a la independència i no cap formació política. El conservadorisme és latent tant en les esquerres com en la dreta política i social d'aquest país. I ser conservador a nivell nacional significa tancar la via de la independència. 

En resum; el centre dreta ha guanyat les eleccions. CiU ha donat una lliçó moral durant la campanya: amb positivisme, propostes i esperança també es guanyen les eleccions. Sobretot li ha donat al PSC, perquè tant ERC com ICV han intentat fer una campanya positiva, pro positiva i explicant la bona obra de govern feta. La pregunta és: la oposició a CiU a nivell de polítiques públiques, i sobretot socials, és el PP-C's o ERC-ICV?

Al carrer, drama social; al Parlament, el centre dreta

No només anem a menys pel que fa a nivell nacional, sinó que a nivell social també hem reculat. Tenim menys diputats catalans d'esquerres al Parlament. De 33 (21 d'Esquerra i 12 d'Iniciativa) a 20 (10 d'ICV i 10 d'Esquerra) . No voldria faltar el respecte a molts diputats del Partit dels Socialistes que se senten progressistes i d'esquerres, però veien les retallades socials, l'actitud vergonyosa que està desvelant Wikileaks i que tenen enfront la situació al Sàhara i les privatitzacions d'empreses públiques rentables dels seus socis espanyols (PSOE); fins que no s'independitzin d'aquests com Antoni Castells (l'ala catalanista del PSC) els està recomanant; el PSC no serà ni “avenç social ni avenç nacional”. Serà simplement, una crossa del PSOE. I ho dic amb tots els respectes pels companys, coneguts i amics que militen a les JSC i al PSC. 

En definitiva, per desgràcia, el PP i C's tindran més veu pel que fa a les polítiques públiques. En economia, segur. I en polítiques socials potser també.