Nou article sobre la "dictadura econòmica" publicat a NacióDigital.cat

«Manen els mercats»: felicitats fill

Últimament estic ben cansat d'escoltar els debats televisats o de ràdio, tant a nivell espanyol com català. Els espanyols, si són de grups editorials dedicats a un perfil molt concret de públic, només tenen periodistes propers al PSOE o al PP, o en tot cas al Tea Party del PP, que és el mateix, però encara pitjor. Si no són prou sectaris, fan un debat plural entre els periodistes i els politòlegs i sociòlegs convidats. En poques ocasions hi ha aquests dos últims, a causa de la falta d'amistats entre els periodistes-presentadors estrella de cada cadena. Els divideixen entre pro-PSOE i pro-PP. “Periodisme independent”, que en diríem.

En realitat ja saps de quin guió no sortiran: són força previsibles. Tot i que els últims, els debats a Catalunya, tant els dels Matins de TV3, l'Àgora, el Catalunya Opina o l'Oracle; són més plurals i força més rigorosos, o com a mínim, més endinsats en la vida diària del ciutadà. O bé, perquè hi ha experts en la matèria. O bé, perquè el ciutadà té més pes en la conducció del debat. La majoria arriben a la mateixa conclusió quan parlen de la crisi que estem patint: “la culpa és dels mercats”, “els mercats són els que imposen les decisions polítiques”, etc.

La pregunta que sempre em faig és perquè no debaten sobre les possibles solucions. Digueu-me racionalista, però si hem trobat el problema -no pas de tots els mals, però si de bona part- ja seria hora doncs de debatre sobre les solucions. Hi ha alguns “totòlegs” -que sembla que tot ho saben- que diuen que “no s'hi pot fer res davant el mandat dels mercats”. D'entrada, em fixo amb la roba que porta i intento buscar -ara que em dedico al periodisme amateur- quin és el seu benestar econòmic. No falla: no passa gana ni en passarà mai. El que m'agradaria saber és quan acaba el mandat (la legislatura) d'aquests mercats, perquè ja tinc ganes de votar perquè hi hagi un canvi de direcció. Bromes a part, la qüestió és ben preocupant. Hem acceptat que havent-hi democràcia formal (política, dèbil, de mínims, no participativa, i tots els adjectius que puguem incloure). Convivim, com deia l'assagista Viviane Forrester, en una “dictadura econòmica”. En una dictadura de mercat. Com diu l'admirable escriptor uruguaià Eduardo Galeano, “el segle XXI ha substituït la dictadura del partit únic, per la dictadura de la imatge única”. Els mitjans de comunicació de masses, s'atreveixen a dibuixar-nos la malaltia que pateix el món, alhora que promou el desconcert i sobretot, la resignació. “No hi ha solucions màgiques per a la crisi”, etziba l'opinòleg de torn. Segurament no, però alguns, com a mínim, s'estan dedicant a trobar-les. En posaré alguns exemples.

Em vull centrar a nivell polític: les iniciatives legislatives d'esquerres per aturar la crisi.

El grup Els Verds Europeus/Aliança Lliure Europa, on hi ha el vicepresident del grup, l'eurodiputat català Raul Romeva, va presentar fa poc un estudi sobre la factibilitat d'una taxa sobre les transaccions financeres del 0,05% (poca cosa pels que són rics) a escala europea, que significaria 200.000 milions d'euros addicionals a les arques europees. Tots sabem el fàcil moviment i convertibilitat del capital privat a nivell global, sobretot, si mantenim els paradisos fiscals. Tot i això, la mesura -incloent la lluita contra els paradisos- posaria molt més difícil l'especulació financera, i aportaria uns recursos molt necessaris per aturar el drama social de la crisi.

Des del grup d'Izquierda Unida, Gaspar Llamazares ha reclamat la creació d'una banca estatal pública perquè les PIMES rebessin crèdit i no tanquessin, en comptes de salvar els grans bancs i caixes d'estalvi espanyols dels seus actius tòxics i de la seva mala gestió, mentrestant la meitat d'aquests continuen obtenint milionaris beneficis que reverteixen en la vida de luxe dels seus accionistes.

A petita escala, com toca a nivell autonòmic, hi ha iniciatives governamentals positives. Com les que ha dut a terme la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, amb la creació de la dessalinitzadora del Prat del Llobregat: unint sostenibilitat medi ambiental amb eficiència econòmica. Per aquest motiu, va rebre el Premi del Global Water Awards 2010 com la millor planta dessalinitzadora del planeta. Com les que ha dut a terme Esquerra creant l'Oficina Antifrau lluitant contra els polítics corromputs i els empresaris corruptors, evitant així que els nostres diners no es perdin pel camí.

Potser semblaran petites iniciatives sense importància, però el poder dels accionistes, directius de multinacionals i tot l'entramat militar nord americà, perd influència com més regulació, més control, més fiscalització i més espai pren l'esfera pública. Wikileaks està posant a la llum, les relacions de la classe dominant. Ara, caldrà més política.