Article de l'ACTUAL sobre la crisi de valors i el debat nacional
Hi ha moltes formes de veure la crisi de valors. Per exemple, en la relació Catalunya i Espanya.
Potser són ridículs els tacticismes i ambigüitats de la majoria de partits catalans per poder arribar a guanyar les eleccions o guanyar alguns escons més. És igual si amb més o menys vots que en les anterior, el que importa és tenir més que la resta de forma percentual (l'abstenció doncs, no els preocupa).
En part és lògic que els partits catalans prioritzin uns bons resultats electorals i per tant optin per la ambigüitat. Primerament, perquè d’això depèn en bona part, la continuïtat i consolidació del partit (sobretot si és jove com el cas de C’s), i segon, i essent generosos: perquè com volen el millor pel país, i saben que ells són el millor per aquest, què millor què treballar per assolir el poder polític? El problema rau, en que la forma com el poder polític està configurat actualment, ja no és una eina útil. I l'ambiguitat no és pas un element positiu per la nova dècada. No només pel distanciament i la desafecció de bona part de la societat; sinó en la instrumentalització de la política pels poders fàctics i ocults del país, pels interessos personals, corporativistes, i privats. No existeix ja l’ interès general. Potser com a referència, però mai com a línia a seguir. No és el puntal del sistema (formal i informal) polític.
Per això, només podrà ser la societat qui faci avançar els partits polítics. I és bo que així sigui, i si cal, regenerar tot un sistema de partits caduc i estancat. L’anàlisi s’ha de fer buscant la solució al conflicte nacional entre Espanya i Catalunya: quin és l’element clau? La sobirania. I llavors, adonar-nos de la dèbil democràcia que ens ofereix l’Estat espanyol. Catalunya serà tot allò que vulgui ser, en tant que les seves pretensions siguin prèviament aprovades pel Congrés de Diputats i acceptades pel Tribunal Constitucional, així com pels poders fàctics madrilenys, andalusos i valencians. Passant per múltiples filtres, sense, finalment reconèixer-li al poble de Catalunya cap mena de sobirania i poder de decisió lliure, i per tant, realment rellevant. Tot el que aconseguim, forma part d’una cessió espanyola, d’allò que accepta algú aliè, d’allò que hem negociat de forma “responsable”, “oberta” i “generosa”. Doncs, ja n’hi ha prou. Els catalans no podem ser lliures si vivim en un poble que no és lliure. És tant senzill com arribar a aquesta conclusió. No podem seguir perdent el temps amb tacticismes i solucions a curt termini pròpies del passat; sense entrar en el problema de fons: que no se’ns reconeix el dret a decidir. I fins que això no passi, l’Estat espanyol, serà una democràcia de baixa qualitat. I fins que això no succeeixi, Catalunya no podrà organitzar-se de forma lliure i adequada a l’ interès de la majoria dels catalans.
Perquè he agafat aquest exemple, per explicar la malaltia que pateix la nostra societat en una crisi de valors profunda? Doncs per intentar focalitzar la falta de coherència dels líders polítics que governen el nostre país, i les pressions dels poders fàctics i de l’estatus quo català i espanyol. Tot i que la centralitat del debat nacional s’ha desplaçat i la independència comença a ser un element central, la major part de la patronal catalana, la qual sempre mira pels seus interessos privats, té por d’aquest desplaçament. Ens calen per la independència? No, si creiem fermament que és el que es mereixen els nostres nets. Dic, nets, perquè el procés serà llarg, i potser hi haurà força desgast, ara, el resultat serà molt millor que el de l’Estatut i no hi haurà, possiblement, cap marxa enrere. Si es vol conduir bé, caldran lideratges coherents i sincers, i un programa de consens polític recolzat per una majoria dels catalans. Per aquesta raó, penso en les terceres generacions. Caldrà doncs, mirar per l’ interès general. Mirar pels demés. Reconèixer-nos com a país plural que som. Per posar un exemple.
La societat està malalta i nacionalment en un atzucac, perquè s’han anteposat els interessos individuals (i pitjor, privats) als generals, als de tota la societat. Per egoisme. I ara, amb la independència, veurem molts que voldran canviar d’actitud i posicionament, per mantenir els seus privilegis. Caldrà doncs, també, anar en compte amb aquests. Per tant, també aquesta crisi de valors que explicava té a veure amb el debat nacional.
Potser són ridículs els tacticismes i ambigüitats de la majoria de partits catalans per poder arribar a guanyar les eleccions o guanyar alguns escons més. És igual si amb més o menys vots que en les anterior, el que importa és tenir més que la resta de forma percentual (l'abstenció doncs, no els preocupa).
En part és lògic que els partits catalans prioritzin uns bons resultats electorals i per tant optin per la ambigüitat. Primerament, perquè d’això depèn en bona part, la continuïtat i consolidació del partit (sobretot si és jove com el cas de C’s), i segon, i essent generosos: perquè com volen el millor pel país, i saben que ells són el millor per aquest, què millor què treballar per assolir el poder polític? El problema rau, en que la forma com el poder polític està configurat actualment, ja no és una eina útil. I l'ambiguitat no és pas un element positiu per la nova dècada. No només pel distanciament i la desafecció de bona part de la societat; sinó en la instrumentalització de la política pels poders fàctics i ocults del país, pels interessos personals, corporativistes, i privats. No existeix ja l’ interès general. Potser com a referència, però mai com a línia a seguir. No és el puntal del sistema (formal i informal) polític.
Per això, només podrà ser la societat qui faci avançar els partits polítics. I és bo que així sigui, i si cal, regenerar tot un sistema de partits caduc i estancat. L’anàlisi s’ha de fer buscant la solució al conflicte nacional entre Espanya i Catalunya: quin és l’element clau? La sobirania. I llavors, adonar-nos de la dèbil democràcia que ens ofereix l’Estat espanyol. Catalunya serà tot allò que vulgui ser, en tant que les seves pretensions siguin prèviament aprovades pel Congrés de Diputats i acceptades pel Tribunal Constitucional, així com pels poders fàctics madrilenys, andalusos i valencians. Passant per múltiples filtres, sense, finalment reconèixer-li al poble de Catalunya cap mena de sobirania i poder de decisió lliure, i per tant, realment rellevant. Tot el que aconseguim, forma part d’una cessió espanyola, d’allò que accepta algú aliè, d’allò que hem negociat de forma “responsable”, “oberta” i “generosa”. Doncs, ja n’hi ha prou. Els catalans no podem ser lliures si vivim en un poble que no és lliure. És tant senzill com arribar a aquesta conclusió. No podem seguir perdent el temps amb tacticismes i solucions a curt termini pròpies del passat; sense entrar en el problema de fons: que no se’ns reconeix el dret a decidir. I fins que això no passi, l’Estat espanyol, serà una democràcia de baixa qualitat. I fins que això no succeeixi, Catalunya no podrà organitzar-se de forma lliure i adequada a l’ interès de la majoria dels catalans.
Perquè he agafat aquest exemple, per explicar la malaltia que pateix la nostra societat en una crisi de valors profunda? Doncs per intentar focalitzar la falta de coherència dels líders polítics que governen el nostre país, i les pressions dels poders fàctics i de l’estatus quo català i espanyol. Tot i que la centralitat del debat nacional s’ha desplaçat i la independència comença a ser un element central, la major part de la patronal catalana, la qual sempre mira pels seus interessos privats, té por d’aquest desplaçament. Ens calen per la independència? No, si creiem fermament que és el que es mereixen els nostres nets. Dic, nets, perquè el procés serà llarg, i potser hi haurà força desgast, ara, el resultat serà molt millor que el de l’Estatut i no hi haurà, possiblement, cap marxa enrere. Si es vol conduir bé, caldran lideratges coherents i sincers, i un programa de consens polític recolzat per una majoria dels catalans. Per aquesta raó, penso en les terceres generacions. Caldrà doncs, mirar per l’ interès general. Mirar pels demés. Reconèixer-nos com a país plural que som. Per posar un exemple.
La societat està malalta i nacionalment en un atzucac, perquè s’han anteposat els interessos individuals (i pitjor, privats) als generals, als de tota la societat. Per egoisme. I ara, amb la independència, veurem molts que voldran canviar d’actitud i posicionament, per mantenir els seus privilegis. Caldrà doncs, també, anar en compte amb aquests. Per tant, també aquesta crisi de valors que explicava té a veure amb el debat nacional.
Comentaris