Una societat malalta que es pot curar (Segona Part)
Molt orgullós d'aquest article publicat a l'ACTUAL de Catalunya.
Una societat malalta que es pot curar (Segona Part)
Cal més sinceritat
Tots aquests missatges que vaig comentar en l’anterior escrit, ens arriben per convenç-se'ns de quelcom. L’error és si aquest convenciment també el té la persona o mitjà amb el qual interactuem. La majoria de cops és per consumir, perquè consumim porqueria. Sempre i quan això sigui un negoci pels que ens persuadeixen. Sort que som lliures! Per consumir, vull dir. Per decidir quin projecte de vida volem tenir; ja no tant. El sistema (capitalista) no és operatiu al respecte. Ets lliure, sempre hi quan obeeixis els dictats dels budells i de les fantasies. Estem doncs, ben enredats.
Per això, mai trairem l'aigua clara de qualsevol problema important. Perquè no anem al fons de la qüestió. Critiquem als polítics corruptes, però també sentim el “jo també ho faria”. Ens quedem atònits quan mirem per la televisió la censura de la Xina als seus ciutadans, però just sortir per la porta de la nostra casa, l’autocensura comença a funcionar. Forces persones critiquen el luxe en temps de crisi, però després somien amb una casa amb piscina en un xalet de molts metres quadrats o en que els toquin un bon grapat de milions en la loteria. D’altres es queixen dels beneficis dels bancs, però no s’adonen dels seus errors caient en la trampa de l'endeutament com a forma de consum, i com a forma (falsa) d’assolir allò que (falsament) desitgem. El sistema de consum ha creat necessitats artificials, producte de la sensualitat i la persuasió; perquè ens volen marejar.
Mentrestant; els grans magnats es fan rics amb l’esforç dels altres i convertim aquest Planeta en un gran contenidor de brossa i d’injustícia. És més; volem solucions, però ens bé molt més de gust anar a la platja que anar a votar o anar a una manifestació. “Total, pel que servirà...” Perfecte. Després no ens queixem. Hi ha poques coses que em facin enrabiar, i una de les poques, és aquesta. La falta de coherència. La falta de vergonya al dir una cosa i fer-ne una altre. Em fa embogir. Normal, és lògic que la incoherència no ens senti bé. El no tant desitjable és que l'estiguem normalitzant. I que sigui la societat (no directiva), la que més en faci ús.
Una societat malalta que es pot curar (Segona Part)
Cal més sinceritat
Tots aquests missatges que vaig comentar en l’anterior escrit, ens arriben per convenç-se'ns de quelcom. L’error és si aquest convenciment també el té la persona o mitjà amb el qual interactuem. La majoria de cops és per consumir, perquè consumim porqueria. Sempre i quan això sigui un negoci pels que ens persuadeixen. Sort que som lliures! Per consumir, vull dir. Per decidir quin projecte de vida volem tenir; ja no tant. El sistema (capitalista) no és operatiu al respecte. Ets lliure, sempre hi quan obeeixis els dictats dels budells i de les fantasies. Estem doncs, ben enredats.
Per això, mai trairem l'aigua clara de qualsevol problema important. Perquè no anem al fons de la qüestió. Critiquem als polítics corruptes, però també sentim el “jo també ho faria”. Ens quedem atònits quan mirem per la televisió la censura de la Xina als seus ciutadans, però just sortir per la porta de la nostra casa, l’autocensura comença a funcionar. Forces persones critiquen el luxe en temps de crisi, però després somien amb una casa amb piscina en un xalet de molts metres quadrats o en que els toquin un bon grapat de milions en la loteria. D’altres es queixen dels beneficis dels bancs, però no s’adonen dels seus errors caient en la trampa de l'endeutament com a forma de consum, i com a forma (falsa) d’assolir allò que (falsament) desitgem. El sistema de consum ha creat necessitats artificials, producte de la sensualitat i la persuasió; perquè ens volen marejar.
Mentrestant; els grans magnats es fan rics amb l’esforç dels altres i convertim aquest Planeta en un gran contenidor de brossa i d’injustícia. És més; volem solucions, però ens bé molt més de gust anar a la platja que anar a votar o anar a una manifestació. “Total, pel que servirà...” Perfecte. Després no ens queixem. Hi ha poques coses que em facin enrabiar, i una de les poques, és aquesta. La falta de coherència. La falta de vergonya al dir una cosa i fer-ne una altre. Em fa embogir. Normal, és lògic que la incoherència no ens senti bé. El no tant desitjable és que l'estiguem normalitzant. I que sigui la societat (no directiva), la que més en faci ús.
Comentaris