Article publicat a l'ACTUAL de Catalunya
Cal recordar però, que sempre trobarem en la vida, autèntiques bones persones, que passen molts cops desapercebudes, i altres cops no. Que són humils guies espirituals i exemplars ciutadans, als quals molts cops se’ls rebutja, margina o obvia. El sistema, i també la nostra (“grata”) contribució, fa que aquests, no siguin els líders del país. Perquè qui arriba a un cert estatus social, digueu-me mal pensat; no crec que sigui per la seva suor i per un gran desenvolupament dels seus valors (si n’ha tingut mai!) solidaris. Sinó més aviat al contrari: per trepitjar els altres.
Això no té cap vinculació amb el fet de ser més o menys ambiciós o ser un líder o no.
L’ambició no l’he posat com un valor a rebutjar, ni tampoc el fet de que obtinguem reconeixement social. Al cap i al fi, això forma part de la recerca (si és sincera) de la felicitat. Tot i això, allò rellevant, és com si arriba: la forma. Volem que ens estimin, que ens tinguin en compte, i ens fem il·lusions. No és pas negatiu, ni per nosaltres, ni per a la societat. La forma com fer-ho, és el que pot arribar a ser negatiu. Per tant, no ens confonguem: vull un sistema de valors en el que els individus com a tal, i la societat, si sentin a gust. Perquè en aquest sistema, en el qual, hem normalitzat les xifres de pobresa al Tercer Món, en el qual els % baixos (però significatius) de pobresa als nostres pobles i ciutats ens semblen “acceptables”... En aquest sistema, només hi cap una societat malalta. I la recerca de la felicitat, sense benestar, és una autèntica quimera. Això no vol dir que amb menys seríem feliços. Molt segurament això és cert, però això no justifica els drames socials (pobresa, violència i atur) ni suavitza aquesta trista realitat. On el drama social és una constant. I on la felicitat és fictícia o passatgera. On el deliri sigui l’expressió artística d’una realitat. I on el somriure a la càmera, sigui una falsedat.
“La revolució doncs, que comenci per un mateix”; com em deia un bon amic. Un gran consell que em va donar, que us podeu fer vostre si teniu algun interès en ser el que voleu ser i no allò que volen que sigueu(m). No sóc qui per donar consells, per això, us emplaço al consell d’un amic meu. Sóc un humil estudiant de màster.
Per cert, en un món d’interessos (efímers, però influents) i d’interessats, on trobem l’amistat? No dic que no es trobi, però em diuen que va buscada. És una cosa que el mercat capitalista no ens pot oferir (per sort!). I per cert; sembla que sigui important... Fins aquí la mercantilització no ha pogut arribar perquè els amics (els de debò: els que es conten en la mà i no són uns interessats) o són sincers amb la seva amistat o no són amics.
Comentaris