Article publicat a l'ACTUAL de Catalunya
Una societat malalta que es pot curar (Primera part)
Us convido a tots els lectors a llegir aquestes reflexions humanístiques, que van força lligades amb la crisi econòmica, però sobretot, amb la crisi de valors que vivim. I a preguntar-nos que si estem parlant de crisis cícliques potser és el sistema econòmic (i el que el sosté: el sistema de valors) el que s'ha de deixar enrere. Tot i això, em centraré en el debat del sistema de valors que promouen els capitalistes.
El debat dels valors
A vegades, em pregunten què és el pitjor d’aquesta crisi, i jo exposo que el pitjor és el què no fem: analitzar-ne profundament les seves arrels. El sistema polític, econòmic i social que tenim és obra d’un poder intel·lectual subvencionat i recolzat per un poder econòmic, polític i social que vol mantenir els seus privilegis. Així ha estat sempre en la història de la humanitat. I ara; que vivim en un món globalitzat, i a sobre, és a escala planetària, se’ns dificulta més la tasca d’internacionalització de les solucions per superar aquest sistema injust. Si és que veritablement, és això el que volem.
Un dels valors que s’ha perdut és la coherència. Però no com a forma de conservadorisme per a no avançar, sinó com a forma d’auto reconeixement i de sinceritat; què és molt diferent. Com explica un dels millors escriptors d’aquest segle i l’anterior, l’uruguaià Eduardo Galeano en “Ser como ellos”, ja no ens fa falta una Dictadura de Partit únic per ser obedients al sistema, perquè ha estat substituïda per una Dictadura de la Imatge única, en referència al control dels mitjans de comunicació globalment rellevants. Aquests mitjans han contribuït molt a promoure certes visions del món i de la realitat. Tots, incloent-me a mi evidentment, hem estat víctimes d’aquesta estratègia política. Poc estudiada, poc analitzada, poc debatuda; però molt eficaç. En aquesta no se’ns ensenyen grans exemples del què és la coherència, i la fan inexistent. Perquè com diu la dita popular, “qui (en aquest cas, el que) no surt a la televisió, no és ningú (en aquest cas, no existeix)”.
Hem de tenir en compte que el sistema capitalista es basa en un seguit de formes d’entendre el món i de veure’ns a nosaltres mateixos com a persones, i per tant, en un seguit de valors (millor dit, anti-valors). No es podria sostenir de cap manera un sistema econòmic com l’actual sense la promoció i la complaença majoritària de la societat, davant actituds profundament interessades. El culte pel luxe, el falsament anomenat “American way of life” que per sort (o no) es pràctica poc als EUA, l’afany pel lucre, el consum com a forma (artificial) de fer-nos creure que així assolim la felicitat, etc. És un sistema econòmic que no pot caure tant fàcilment com d’altres que es basaven més en la repressió policial (tot i que aquesta encara sigui visible al Món). Perquè la seva subtilesa, l’ús de la persuasió i la suavitat amb la qual entra el seu sistema de valors en la configuració de les nostres relacions socials és brutal. La publicitat n’és un exemple. Cada dia més, els nens creixen sobre protegits, els adolescents es creuen qui sap què (quan encara no han demostrat res) i els pares no eduquen. Què ens queda per pal·liar els missatges del sistema de manipulació del capitalisme? L’escola. Certament; no li demanen massa; i més, amb l’arribada dels nou vinguts. L’escola no és una vareta màgica, ni la panacea. A més, els nens poden aprendre moltes coses, que si el carrer els n’ensenya unes altres, ja sabem en quines s’hi fixaran més.
Us convido a tots els lectors a llegir aquestes reflexions humanístiques, que van força lligades amb la crisi econòmica, però sobretot, amb la crisi de valors que vivim. I a preguntar-nos que si estem parlant de crisis cícliques potser és el sistema econòmic (i el que el sosté: el sistema de valors) el que s'ha de deixar enrere. Tot i això, em centraré en el debat del sistema de valors que promouen els capitalistes.
El debat dels valors
A vegades, em pregunten què és el pitjor d’aquesta crisi, i jo exposo que el pitjor és el què no fem: analitzar-ne profundament les seves arrels. El sistema polític, econòmic i social que tenim és obra d’un poder intel·lectual subvencionat i recolzat per un poder econòmic, polític i social que vol mantenir els seus privilegis. Així ha estat sempre en la història de la humanitat. I ara; que vivim en un món globalitzat, i a sobre, és a escala planetària, se’ns dificulta més la tasca d’internacionalització de les solucions per superar aquest sistema injust. Si és que veritablement, és això el que volem.
Un dels valors que s’ha perdut és la coherència. Però no com a forma de conservadorisme per a no avançar, sinó com a forma d’auto reconeixement i de sinceritat; què és molt diferent. Com explica un dels millors escriptors d’aquest segle i l’anterior, l’uruguaià Eduardo Galeano en “Ser como ellos”, ja no ens fa falta una Dictadura de Partit únic per ser obedients al sistema, perquè ha estat substituïda per una Dictadura de la Imatge única, en referència al control dels mitjans de comunicació globalment rellevants. Aquests mitjans han contribuït molt a promoure certes visions del món i de la realitat. Tots, incloent-me a mi evidentment, hem estat víctimes d’aquesta estratègia política. Poc estudiada, poc analitzada, poc debatuda; però molt eficaç. En aquesta no se’ns ensenyen grans exemples del què és la coherència, i la fan inexistent. Perquè com diu la dita popular, “qui (en aquest cas, el que) no surt a la televisió, no és ningú (en aquest cas, no existeix)”.
Hem de tenir en compte que el sistema capitalista es basa en un seguit de formes d’entendre el món i de veure’ns a nosaltres mateixos com a persones, i per tant, en un seguit de valors (millor dit, anti-valors). No es podria sostenir de cap manera un sistema econòmic com l’actual sense la promoció i la complaença majoritària de la societat, davant actituds profundament interessades. El culte pel luxe, el falsament anomenat “American way of life” que per sort (o no) es pràctica poc als EUA, l’afany pel lucre, el consum com a forma (artificial) de fer-nos creure que així assolim la felicitat, etc. És un sistema econòmic que no pot caure tant fàcilment com d’altres que es basaven més en la repressió policial (tot i que aquesta encara sigui visible al Món). Perquè la seva subtilesa, l’ús de la persuasió i la suavitat amb la qual entra el seu sistema de valors en la configuració de les nostres relacions socials és brutal. La publicitat n’és un exemple. Cada dia més, els nens creixen sobre protegits, els adolescents es creuen qui sap què (quan encara no han demostrat res) i els pares no eduquen. Què ens queda per pal·liar els missatges del sistema de manipulació del capitalisme? L’escola. Certament; no li demanen massa; i més, amb l’arribada dels nou vinguts. L’escola no és una vareta màgica, ni la panacea. A més, els nens poden aprendre moltes coses, que si el carrer els n’ensenya unes altres, ja sabem en quines s’hi fixaran més.
Comentaris