El meu segon article a L'ACTUAL de Catalunya: Breu anàlisi de la campanya del PSC
La campanya del PSC: un èxit?
Escrit per: Joan Gil
Escrit per: Joan Gil
Avui, vull centrar-me en l'anàlisi de la campanya electoral del PSC; però breument, simplement per exposar alguns elements per poder debatre-ho amb tots vosaltres.
Recordant campanyes electorals del PSC (Europees). Recordant l'estratègia electoral de la por. Recordant "l'estil Zaragoza": votar el mal menor. Si no tens clar el teu vot a la esquerra, vota-la perquè "ve la dreta" o la dreta és pitjor. L'estil dels clixés i no pas de les propostes.
Un estil potser no tant agressiu com el del vídeo de CiU de fa una legislatura; però semblant. L'estil de la política de les declaracions i no del debat programàtic.
Hi ha dues famílies al PSC (o tres). La família més culte, intel·lectualment parlant. La qual, la majoria dels seus líders provenen de la burgesia barcelonina cosmopolita, moderna i avantguardista. Amb sensibilitat social. I que és profundament catalanista, i en ocasions, podríem dir que pràcticament nacionalista. Ho sigui, els socialistes catalans.
I l’altre; que és la Federació catalana del PSOE que es va unir durant la Transició amb tots els grupets que formaven les formacions polítiques socialistes catalanistes.
Us heu adonat que les fletxes tiren cap a la dreta? Després de fer un canvi ideològic acollint més tesis liberals, com pot dir que és "d'esquerres" sinó no saben ni on han d'anar les línies del cartell? Lakoff ja ho va dir "el partit de centre no existeix: té coses de dretes i coses d'esquerres" i el vot està a la esquerra [o una cosa similar, clar]"
Abans de la traïció de l'aparell del partit del PSC al nacionalista catalpa i atractiu (en termes electorals) president Maragall; els socialistes més espanyolistes ja havien aconseguit el poder polític en l'àmbit socialista català. No al grup parlamentari, que després també el van anar consolidant; sinó en la direcció del partit. En la confecció de les llistes electorals. “El Poder” en majúscules. Doncs, no ens hauria d'estranyar que tot i que Esquerra expressi que ha fet avançar (més aviat, ha fet pressió) al PSC a postures més catalanistes; això sigui fals. És més, en certes ocasions, els líders d'ERC es contradiuen al respecte, només cal seguir la política de declaracions. PSC és vist cada cop més com a PSOE. És més, en un moment on el centrisme nacionalista passa del federalisme al sobiranisme/independentisme, també és lògic que es vegi més llunyana (o espanyola/espanyolista) la opció nacional defensada pel Partit dels Socialistes.
El PSC espera poder "presentar bé" la obra de govern, però com bé diuen des d'Esquerra, aquesta obra de govern s'ha de "compartir" ja que és "cosa de tots i totes". Però sembla que el PSC estigui disposat a fer-ho, almenys això ha fet en precampanya electoral.
CiU ha sabut vendre
la idea del "tripartit desastre"
Penso que Montilla creu que per enrederir una mica més les eleccions, podrà tenir temps per fer algun acte institucional (a la praxis, "campanya de partit") que pugui salvar-lo del que pronostiquen les enquestes dels diferents diaris. O potser, tindrà sort i algun esdeveniment històric deixarà en bona posició al PSC en termes de la opinió pública. O bé, podran “comunicar bé” la seva obra de govern ja que consideren que el desprestigi del tripartit, en bona part és per això. Però que no s'enganyin: el debat social ha deixat pas al debat nacional (en plena crisi!) i ells, governant com governen, no han pogut marcar l’agenda política i mediàtica del país al respecte. I les campanyes de màrqueting polític no venen "fets" sinó "percepcions" i CiU ha sabut vendre la idea del "tripartit desastre", el "tripartit caos", el "tripartit irresponsable", el "tripartit dividit", etc. Consellers com Ernest Maragall dient que "no apostava per reeditar el tripartit" i criticant aquesta opció de govern; també hi ha ajudat al respecte.
El PSC-CpC sembla que vol
seguir una estratègia semblant
[a la del Partit Popular de Catalunya]
Ara; el PSC més espanyolista ha optat per tornar-se a equivocar. I això quan part dels seus històrics líders, i alguns dels més famosos intel·lectuals, surten de la seva òrbita, se’n desentenen o directament es passen al moviment plural de l’independentisme social. Malament rai, si no escolten als seus assessors o als que en saben; ho tindran cru. La segona família (la espanyolista contrària a un grup propi a Madrid) s’ha unit amb el que podríem considerar “la tercera família” (els alcaldes importants de l’AMB: el poder local, més pragmàtics i no tant, submisos als mandats del PSOE). I sembla que volen plantejar la seva campanya amb els mateixos termes que ho farà el Partit Popular. Al PP (de Catalunya), amb un discurs extremista i bel·ligerant; ha optat per entrar en el debat de l’independentisme, per ampliar el seu vot; i segurament assolirà majors resultats. El PSC-CpC sembla que vol seguir una estratègia semblant. No cal estudiar la meva carrera per saber que dos partits amb una estratègia electoral semblant, és un problema pels dos partits per qui té més o menys credibilitat. Sembla que ha entès que el debat independentista (o qüestió nacional) serà l’eix del debat de la campanya electoral. Per això, comença a usar el “gran argument” electoral del PSC, l’estrella del pastís: la por. Se suposa que la esquerra ha d’apel·lar a la esperança i la dreta, a la por. Però en aquest país, com no està normalitzat (no disposa d’Estat), passen aquestes incongruències. El PSC comença la precampanya atacant CiU i exposant que és “independentista”. Ho sigui, diu el mateix que el PP. Ho sigui, vol recollir el mateix electorat. Però ell que presenta com a opció alternativa? El federalisme. Tot i això, entre federalistes descreguts (que al PSC comencen a ser bastants) i líders sindicals i obrers que no prioritzen aquesta temàtica (i a alguns els cansa); el que pot fer és desmobilitzar el seu propi electorat “natural”. El seu suposat “vot dur” el pot perdre. Vagin en compte. Dir el dia de les eleccions, també en castellà, en un marc de declaració institucional, és molt simbòlic. I també molt significatiu de la campanya que volen fer: el PSC defensa la idea d'Espanya.
L'aparell del partit, l'ex cap de campanya, i que encara forma part de l'equip de campanya de Collboni.
"L'unionisme" (PP i PSC) -i m'estranya que el PSC hi ajudi- comença a definir-se. Però qui probablement guanyarà serà CiU, que amb la ambigüitat caçarà un electorat molt ampli i per tant, molt plural nacionalment i socialment parlant. El PSC en compte de fer el mateix, està extremant el seu discurs portant-ho quasi al discurs del PP.
El PSC a més, intenta apel·lar altre cop al vot obrer (que és el que hauria de fer) dels voltants de Barcelona; però no sap que això és difícil, ja que no se senten pròpies les eleccions catalanes. Ves per on, sense independència, també hi ha divisió social. I encara n’hi haurà més amb la reforma laboral del dretà Corbacho. Qui no ajudarà pas (“el Ministre de l’Atur” li diuen demagògicament) a que el PSC pugui. Ans al contrari. Això no seria pas apel·lar al “vot obrer”, sinó insultar-lo. I això no “acontentaria” el votant socialista anti-ERC.
Bé, en tot cas, ja ho veurem.
Comentaris