Sortir de la crisi (2): l'estatus polític del PP-PSOE
Article meu publicat a les columnes del Bages d'OpinióNacional.com de NacióDigital.cat
Són polítiques injustes, pròpies de governs de dretes. O sigui, de governs que defensen polítiques de classe. De classe dominant, és clar. I el Govern espanyol entra dins d'aquesta definició; a la perfecció. Compte: hi ha excepcions. No tots els militants del Partido Socialista són de dretes. El corrent d’opinió intern Izquierda Socialista encara val la pena en aquest sentit. Fa uns dies, també hi hagués inclòs el ministre José Blanco. Fins que ha informat que vol apujar els impostos per anivellar-nos a Europa (sense fer l’anivellament conseqüent pel que fa als sous).
No ens enganyem: al PSOE hi ha molt poca democràcia interna. Sort en tenen dels valents de Madrid, liderats per Gómez que, si no, no farien ni eleccions primàries. El PSOE és el Gobierno i la seva direcció. I aquesta, no se’n recorda del que significa ser un assalariat. Mireu els seus currículums. En aquest sentit, l’experiència personal és important. El que no has viscut, i més si no s’escolten als seus assessors; no existeix. Per això, és el govern que du a terme polítiques econòmiques de dretes amb el suport del nacionalisme centre dretà (CiU i PNB). Ja no és ni “socialista”, ni “obrero”. Això sí; ara és més que mai “espanyol”. Tot això, gràcies a Felipe González. Ho sento, però a la història del primer PSOE democràtic em remeto, recordant alguns dels exemples més llastimosos: els GAL, les ETTs, les privatitzacions i la OTAN.
Això deien: que apujarien les pensions, que hi hauria “pleno empleo”, etc. I no em val la excusa que no sabien que passaríem per una crisi econòmica, quan força economistes ja avisaven que estava arribant. Evidentment, no eren els economistes que havien dissenyat aquest model més salvatge de capitalisme. Mentida.
Hi ha diverses sortides a la crisi. Les polítiques econòmiques de dretes (CiU, PSOE, PNB i PP) i les d'esquerres (BNG, ERC, ICV, IU i Na Bai amb una esplèndida Uxué Barkos). Només cal seguir els debats parlamentaris al Congrés de Diputats: el PSOE s’alinea amb la dreta per aprovar les polítiques estatals més claus: les econòmiques. Ni polítiques econòmiques d'esquerres, ni polítiques socials amb pressupostos suficients al darrere -com la Llei de dependència- ni tampoc “Espanya federal i plurinacional”. Zapatero fent cas de les “ordres” del Fons Monetari Internacional i de la Comissió europea, està fent desaparèixer la poca sobirania (poder polític) que li quedava a l’Estat. Vergonya.
I no hi ha alternativa amb la Llei electoral a la mà: és molt difícil que tant IU com UPyD es converteixin en “partit frontissa” (tercer partit estatal amb poder d’influència). L’estatus quo espanyol és PP i PSOE. Quin futur ens espera a Espanya als qui lluitem per les utopies d’esquerres?
Sortir de la crisi (2): l'estatus polític del PP-PSOE
En la primera part d'aquest article, exposava que les polítiques econòmiques del PSOE es basaven en estrènyer el cinturó a la classe treballadora i les classes populars.Són polítiques injustes, pròpies de governs de dretes. O sigui, de governs que defensen polítiques de classe. De classe dominant, és clar. I el Govern espanyol entra dins d'aquesta definició; a la perfecció. Compte: hi ha excepcions. No tots els militants del Partido Socialista són de dretes. El corrent d’opinió intern Izquierda Socialista encara val la pena en aquest sentit. Fa uns dies, també hi hagués inclòs el ministre José Blanco. Fins que ha informat que vol apujar els impostos per anivellar-nos a Europa (sense fer l’anivellament conseqüent pel que fa als sous).
No ens enganyem: al PSOE hi ha molt poca democràcia interna. Sort en tenen dels valents de Madrid, liderats per Gómez que, si no, no farien ni eleccions primàries. El PSOE és el Gobierno i la seva direcció. I aquesta, no se’n recorda del que significa ser un assalariat. Mireu els seus currículums. En aquest sentit, l’experiència personal és important. El que no has viscut, i més si no s’escolten als seus assessors; no existeix. Per això, és el govern que du a terme polítiques econòmiques de dretes amb el suport del nacionalisme centre dretà (CiU i PNB). Ja no és ni “socialista”, ni “obrero”. Això sí; ara és més que mai “espanyol”. Tot això, gràcies a Felipe González. Ho sento, però a la història del primer PSOE democràtic em remeto, recordant alguns dels exemples més llastimosos: els GAL, les ETTs, les privatitzacions i la OTAN.
Això deien: que apujarien les pensions, que hi hauria “pleno empleo”, etc. I no em val la excusa que no sabien que passaríem per una crisi econòmica, quan força economistes ja avisaven que estava arribant. Evidentment, no eren els economistes que havien dissenyat aquest model més salvatge de capitalisme. Mentida.
Hi ha diverses sortides a la crisi. Les polítiques econòmiques de dretes (CiU, PSOE, PNB i PP) i les d'esquerres (BNG, ERC, ICV, IU i Na Bai amb una esplèndida Uxué Barkos). Només cal seguir els debats parlamentaris al Congrés de Diputats: el PSOE s’alinea amb la dreta per aprovar les polítiques estatals més claus: les econòmiques. Ni polítiques econòmiques d'esquerres, ni polítiques socials amb pressupostos suficients al darrere -com la Llei de dependència- ni tampoc “Espanya federal i plurinacional”. Zapatero fent cas de les “ordres” del Fons Monetari Internacional i de la Comissió europea, està fent desaparèixer la poca sobirania (poder polític) que li quedava a l’Estat. Vergonya.
I no hi ha alternativa amb la Llei electoral a la mà: és molt difícil que tant IU com UPyD es converteixin en “partit frontissa” (tercer partit estatal amb poder d’influència). L’estatus quo espanyol és PP i PSOE. Quin futur ens espera a Espanya als qui lluitem per les utopies d’esquerres?
Comentaris