El meu primer article a L'ACTUAL de Catalunya: "Un canvi polític a Cataluna? Sembla que no."

Avui he escrit el meu primer article a L'ACTUAL de Catalunya, un espai web que recull les opinions i anàlisis d'un seguit de persones interessades en l'actualitat política i social catalana.

Aquest és l'escrit:

 

Un canvi polític a Catalunya? Sembla que no.

Escrit per: Joan Gil

D'entrada m'agradaria donar les gràcies a L'ACTUAL de Catalunya per deixar-me publicar alguns dels meus articles sobre Societat i Política en aquest espai per tal de projectar-los més enllà del meu espai bloc a Internet.

L'anàlisi || En el meu primer breu article us voldria parlar sobre el que diuen els experts electorals , politòlegs i columnistes no partidistes d'aquest país. El que podria semblar ser un canvi polític a Catalunya. La veritat sigui dita, no crec que hi hagi un terrabastall en el sistema de partits català -com quan va entrar Ciutadans-, però, potser hi pot haver l'entrada d'alguna nova formació independentista i qui sap si l'entrada d'un grup xenòfob com el de Plataforma per Catalunya, liderat pel franquista Josep Anglada, qui està buscant suports per a tota l'Europa política xenòfoba i racista. L'escissió del Partit per Catalunya, no li farà gaire (que no cap) mal.

La veritat però, és que veient les escissions i les dificultats per concretar una proposta política extraparlamentària unitària entorn l'independentisme o altres ismes; no veig tant probable un gran canvi a nivell parlamentari com si el veia fa dos anys. Tot sabent que CiU, tindria totes les de guanyar, després d'haver generalitzat la idea a la opinió pública -ajudada per la opinió publicada- que el tripartit és un desastre. Cal esmentar, que molts dels polítics que formen el Govern d'Entesa, han fet declaracions en aquest sentit. I això, no ajuda gaire, tampoc a la imatge del seu respectiu partit. Tant Puigcercós (Esquerra) com Ernest Maragall (PSC) han anat desprestigiant la formula, exposant que no volen tornar a repetir la coalició; en el que podria ser un tercer tripartit. Només ICV, es manté fidel a les seves postures en defensa d'un Govern catalanista i d'esquerres, i per tant, de repetir la única formula possible en la qual podria continuar formant part del govern. Aquest ferm (no canviant) discurs, és el que fa que el seu electorat sigui fidel. I que no li passin gaire factura els Mossos, la crisi de l'aigua i els incontrolables i lamentables focs. Això no vol dir, que en la ment d'alguns líders d'ERC i del PSC, estigui la possibilitat -si es dona el cas- de repetir la formula. Tot i que, per Esquerra, això podria ser una bomba de rellotgeria i més després de la davallada de militants que ha tingut arran de fer "president a un polític d'un partit d'obediència espanyola". Esquerra es volia convertir en el gran partit d'esquerres i catalanista, però no sembla que ho hagi aconseguit. En canvi, en la seva estratègia (tant interna com externa) de donar més pes a ideologies (feminisme, ecologisme) tradicionalment vinculades a l'entorn de la coalició ICV-EUiA; encara té un marge de maniobra per recollir el vot del jovent, més procliu a escoltar propostes rupturistes. Ja ho veurem. No obstant això, a Esquerra l'ha desgastat i molt, donar la visió que pot ser un "partit de govern", com era l'estratègia de Carod. A la oposició, potser haguessin guanyat més suport electoral. Això sí, han aconseguit posar en el debat nacional, la proposta d'independència, en un to pacífic, tranquil i moderat. I per tant, han ajudat a augmentar el nivell d'acceptació i de Sís que hi hauria en una possible consulta sobiranista per la independència. Ara bé, la consulta és una cosa molt diferent, a les eleccions al Parlament, en el qual l'eix social i l'eix nacional s'entrecreuen. Cal recordar que no tothom li interessa tant la política, com els afiliats independentistes, molt actius a la xarxa. I que al gruix de l' AMB i de la majoria dels electors (molt desconeixedors de tots els canvis de sigles polítiques i les consultes) aquest debat tant se li en fa. I per molt que les noves propostes -encara extraparlamentàries- com Reagrupament, Coalició per la Independència-SI o Solidaritat Catalana per la Independència; vulguin endur-se "l'esperit de la primera gran manifestació independentista". Les picabaralles i la possibilitat de que no poguessin formar una coalició unitària transversal per la independència; només podria fer entrar a SCat per l'encara -tot i la baixada- pes mediàtic i atractiu electoral que representa en Joan Laporta. En un pes parlamentari minúscul, semblant al que ara té Ciutadans-Partido de la Ciudadanía.

Per tant, el que fa un any vaig debatre en un debat molt interessant a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB que va muntar l'Equip de Deganat liderat per Salvador Cardús, sobre el que Puigcercós va anomenar "italianització de la política catalana", ho sigui, a una alta fragmentació del Parlament en múltiples petits grups parlamentaris. Ara mateix, no crec que pugui passar. A la vista de les enquestes, fins i tot, si no hi ha aquesta unió entre Laporta i Carretero (per personalitzar l'afer); podrien continuar havent els mateixos grups parlamentaris al Parlament de Catalunya. Ciutadans (C's) que semblava que amb la marxa d'Antonio Robles (ara liderant una UPyD catalana molt dividida i inestable) i les divisions internes podria acabar, fent desaparèixer C's del Parlament. En les últimes enquestes i sondejos d'opinió, sembla que encara podria continuar mantenint els 3 escons. La (momentània) tirada enrere del projecte "Alternativa de Govern" de l'ambiciosa -però ara, millor calculadora- Montserrat Nebreda fa que al PP i a CiU puguin estar més tranquils. Tot i això, el PP és el que pot pujar més perquè és el que podrà treure més profit de l'augment del pes de l'independentisme en el debat polític i social. UPyD és impossible que entri, i potser li podria fer mal a C's. Per altra banda, CiU té el PP que li vol treure el votant -o millor dit, abstenir-lo- no independentista, i Solidaritat Catalana de'n Laporta es vol emportar -amb l'ajuda d'alguns líders de Convergència Democràtica que s'estan donant de baixa de CDC: Noboa, Escarret i Tena- els seus votants independentistes. El PSC-CpC també ho té bastant difícil, degut al desgast del govern, a la impossibilitat d'anteposar el debat social al nacional -tot i que amb la crisi, tampoc seria de gaire ajuda-, a la marxa de'n Castells -i altre cop el debat del grup propi-, etc. A més, continua sense aconseguir fer votar els que voten (de l'Àrea Metropolitana de Barcelona) a les Generals al PSOE a les autonòmiques. El que està clar, és que si no fan una campanya amb propostes, i no milloren la seva comunicació política de cara a la societat catalana. L'abstenció continuarà sent la opció electoral "més votada". Per desgràcia. La societat catalana, desconcertada per la crisi i aquest "nou" (en el sentit de poder ocupar la centralitat política) debat independentista. No troba líders i missatges clars, sinó, el mateix debat a la contra -que sembla que alguns experts en Estratègies Electorals recomanen-. Tu et defineixes pel que ets, per tant, pel que no és l'altre. I així anem. Intentant desmobilitzar el vot del contrari, per poder obtenir més escons. 

Per altra banda, ICV-EUiA, que té uns dels votants més fidels -a diferència d'Esquerra- fins i tot, podrà mantenir el seus escons. La baixada (probable) del PSC i la (segura: pels milers d'associats que han marxat a Reagrupament de Carretero, Mora i Carandell) d'Esquerra; farà però, que ICV-EUiA es quedi sense tercer tripartit. Catalunya haurà tornat a donar suport al projecte nacionalista de centre dreta de CiU, després de dues legislatures "del canvi".

La opinió || I això ho faran deixant pel camí, als seus líders: el president Pasqual Maragall, el malaguanyat Carod-Rovira i el malastruc Joan Saura. Guanya l'estabilitat, la centralitat, la moderació, "la classe", la imatge de seriositat que representa "una oferta segura" com CiU.

Nebreda sap aquella dita que "val més no fer res si és el que s'ha de fer és el ridícul". A vegades, val més esperar la oportunitat històrica que intentar fer un pobre paper. Que és el que els hi pot passar a RCat i a SCat; tal i com els avisa un líder reagrupat com en Carles Mora: "Si no som capaços de muntar una llista unitària, no tindrem perdó, no tindrem perdó". Queden uns 11 dies per arribar a un acord, ja cal que s'espavilin. La política és complexe i el pacte i la negociació, molt difícils, i sobretot, si al darrere hi ha un paper important de les ambicions personals ("la poltrona", el tema de les llistes).  

En realitat, les "grans alegries" per a la societat catalana no han vingut dels partits polítics. La majoria d'èxits han estat vinculats al sobiranisme. Tot i el recolzament i paper dels partits tradicionals; han estat liderats per la societat civil catalana  (l'exemple del 10-J) i pels milers de voluntaris de tot el país en les consultes sobiranistes. Aquest esdeveniment de les consultes, ha estat "molt viscut" per tots els que hi hem participat, i evidentment, significa un abans i un després pel que fa a la idea de la política (convencional, no convencional; desprestigi institucional, etc.) que en teníem. Comporta un despertar, una conjunció amb els nous reptes del país; però els que no hi van participar no ho entendran així. No els afectarà el més mínim aquest debat sinó és pel debat intern (la divisió interna es paga amb desconfiança electoral i per tant, amb menys vots) de CiU; per donar-ne un exemple.

Per altra banda, hi hagut la ILP Prou que ha guanyat el debat parlamentari i és el primer cop en la història democràtica de Catalunya que una iniciativa d'un grup de ciutadans es converteix en llei (canvi legislatiu, per ser exactes) parlamentària catalana. ICV-EUiA en pot treure rèdit, i més, si s'uneix -com sembla que podria ésser- amb el PACMA (el partit extraparlamentari que fa molt que es queda a les portes d'entrar al Parlament).

CiU, tot i les campanyes per abstenir o treure-li votants per part d'ERC, PP i l'extra parlamentarisme independentista, amb el seu discurs ambiguament plural ("necessitem un govern fort", "al govern, hi han de ser els millors", "anem a poc a poc, i sense pressa, cap al dret a decidir") guanyarà previsiblement les eleccions, tant en escons, com també, en vots. La culpa d'aquest desprestigi serà sobretot del PSC i ERC, que en ocasions, també han donat ales a aquest desprestigi socialment acceptat (majoritàriament) de la formula del tripartit. I és que el tripartit s'ha vist com un govern de tres potes i no com un govern amb un relat comú. És el que passa per no comunicar políticament bé els missatges. És el que passa perquè Esquerra ara no vulgui prioritzar el fet de donar a conèixer la seva bona obra de govern (que la té) i s'embarqui en un debat independentista que realment, pot donar més descrèdit al partit. I tindrà moltes possibilitats -si no totes- de formar Govern (la paella pel mànec ja no la tindrà Esquerra). Al no haver possibilitat de tercer tripartit. Segurament triarà acords puntuals amb el Partit Popular, com ha fet sempre. I així, els seguidors de'n Duran i Lleida podran estar tranquils. De tranquils, segur que ho estaran, perquè el Govern -i els seus càrrecs-, com bé saben els de CiU, "uneixen".

Per tant, els qui fan bandera de la seva pluralitat (ICV: "tenim federalistes i independentistes"), amb alegria , juntament amb els que mantenen la seva ambigüitat (CiU amb la independència; deixant-la per molt més tard amb arguments de responsabilitat no menys creïbles), guanyaran les eleccions: mantenint o augmentant els seus escons. La qüestió és, quan acabarà aquesta indefinició?

Tot i això, al cap i a la fi, són previsions, perquè tot dependrà dels pactes i de quan es convoquin les eleccions, i dels fets que succeeixin en la política catalana i que encara no saben quins seran. Veig poc probable que encara que guanyi i governi CiU; de concert econòmic, no en tindrem. Vaja, haurien de passar fets polítics de gran magnitud històrica. Ara tampoc m'hi jugaré res. Ningú va preveure la Revolució bolxevic a Rússia. No em voldria enganxar els dits.