Article sobre Solidaritat Catalana publicat a OpinióNacional.com
Bones perspectives per a la Solidaritat Catalana
Ahir, Joan Laporta (DCat), Uriel Bertran (ERC) i López Tena (CDC) de forma unilateral; van presentar la proposta més ambiciosa que ha tingut aquest país en l’àmbit nacional. Aquesta proposta política no és nova, pel que fa als objectius de convocar un referèndum sobre la independència, ho sigui, en el fet d’exercir el dret a decidir. Ara sí, aquest cop es duria a terme de forma il·legal, ja que la IP i la ILP, tot i la feinada del Conseller Ausiàs d’Esquerra, han quedat en entredit. La legalitat espanyola i la partitocràcia catalana, tal i com ha dit la Mesa del Parlament i el Consell de Garanties Estatutàries, no deixen exercir un dret inalienable de qualsevol poble com ho és el dret a separar-se d’un Estat que no se’l sent propi. Com bé diu la líder de Reagrupament, Rut Carandell, “són els mateixos objectius que RCat”. Ara bé, amb una diferència substancial, Reagrupament no és equidistant, fa poc ja va dir que donaria suport a CiU tot i que no formaria part del seu govern. En definitiva, representa una escissió dretana d’ERC. Si ERC simbolista la esquerra independentista representada al Parlament, Reagrupament és la dreta independentista.
Hem estat ben entretinguts; entre Suma Independència, liderada per l’exdirigent de CDC, Enric Canela; Força Catalunya, la marca electoral de Santiago Espot i Catalunya Acció; la Conferència Nacional del Sobiranisme, amb n’Alexandre i l’Heribert Barrera al capdavant; entre d’altres interessants iniciatives polítiques. Per això, calia un espai obert on es pugui dur a terme una veritable candidatura transversal per a la independència, perquè estem segurs que amb una bona campanya pel Sí, el poble català votarà a favor d’un Estat propi.
Al capdavall, Joan Laporta, ha presentat tard aquesta proposta política. I més, si les eleccions catalanes s’avancessin. Ha estat consultant a CDC i ERC, i no ha arribat a cap acord. Alhora, Laporta s’ha “sentit moralment reagrupat” per tal de disposar de la lleialtat dels reagrupats, la majoria militants provinents del món professional, compromesos amb la causa independentista. Carretero ja li ha donat tot el seu suport. Solidaritat Catalana ja té el suport de Reagrupament, i d’alguns líders de les Esquerres del Progrés Municipal (vinculades a ICV-EUiA). No obstant el calendari, el projecte polític que presenta és molt entenedor de cara als catalans i té uns líders –encara que ells diguin que no- també molt clars; lo qual també necessita aquest país. Per altra banda, és una autèntica OPA contra els partits catalanistes que –suposadament- defensen el dret a l’autodeterminació. Necessitem més base social, militant i electoral. El nom escollit és el màxim d’unitari i genera bones sensacions: Solidaritat Catalana. A més, estableix –i així ho expliquen- una connexió històrica amb el catalanisme històric. Lo qual, genera pulsions molt positives per tots els catalanistes que miren el passat per encarar el futur. Estan exposant a l’electorat que si llavors fou possible una aliança entre Macià (líder catalanista d’esquerres) i Cambó (líder catalanista de dretes) en defensa de l’autonomia catalana. Perquè ara no ho pot ser amb la independència, quan la via autonomista ha finalitzat amb més pena que glòria? La dificultat serà per CDC, i sobretot per Esquerra. Els impulsors de Solidaritat Catalana per a la independència, han tirat pilotes fora. Una estratègia política impròpia pels aficionats a la política. Esquerra haurà d’explicar molt bé, tot i que la seva història els honora, en defensa de la justícia social i l’alliberament nacional; perquè no s’hi volen unir. I no s’han sabut explicar durant tots aquests anys de fructuós tripartit, des la esquerra i per aclarir el nou eix catalanista. No té cap lògica dir que sense CiU, el nou projecte polític no tindrà èxit electoral. El PSC ha vist com l’eix social (tot i estar patint una crisi econòmica de gran importància) no ha estat a l’ordre del dia del debat polític, social i mediàtic. El debat nacional ha estat el pal de paller del debat polític a Catalunya. En això, els haurien d’agrair molt als seus socis espanyols, al PSOE, a Múgica, i al seu Tribunal Constitucional. No tant a la cúpula d’Esquerra, que ha estat a favor de la voluntat catalana a favor de l’Estatut, tot i haver votat en contra.
Laporta ha estat molt intel·ligent. La ruptura de la unitat catalana visualitzada en l’actitud de CiU (primer la economia, els interessos de classe; que el futur del país) i els socialistes catalans del PSOE (votant en contra del que en Montilla va proposar al Parlament!) també els ajuda. El TC ha dit que la via autonomista ha acabat, a Espanya no hi ha federalistes. Els catalans ja s’han adonat de l’actitud del gran defensor de l’Espanya plural, el president Zapatero. Ara, no hi ha federalistes catalans. Hi ha exfederalistes com jo, passats al sobiranisme, o federalistes desenganyats i desorientats. L’augment de l’autogovern ens ha dut on ens havia de dur: a adonar-nos que no hi ha Estat plurinacional possible i que al millor autogovern, és un Estat propi. Per això, el moviment popular més important d’aquestes últimes dècades, ha estat el de les consultes sobiranistes. Un exemple d’exercici democràtic pacífic i plural que s’ha organitzat des de la base de ciutadans compromesos amb el futur del país.
Cal una resposta política, després de la gran manifestació independentista del 10 de juliol. El ridícul pel lema de la manifestació i el trencament de la unitat catalana, denoten que el sistema de partits actual no sap fer-hi front. Tot i la baixada de popularitat del Laporta, ell i d’altres líders, podrien agafar tota aquesta esperança i canvi radical en el posicionament nacional dels ciutadans catalanistes. Per desgràcia, ERC, ha fet molt bona feina per dur la independència al centre del debat del país, d’una forma pausada i tranquil·la i sota un programa polític coherent. És més, ha obert les contradiccions internes del PSC i ICV sobre el tema nacional. Però potser tindrà una nova patacada electoral i no es podrà beneficiar d’aquest nou independentisme, menys nacionalista, més econòmic, més modern, i menys basat en la reacció contra Espanya. L’únic projecte polític que genera àmplia i plural mobilització social, simpatia i esperança, és l’independentisme del segle XXI.
Des de fa uns anys em vaig passar al sobiranisme en l'eix nacional, per tal de dotar d'Estat propi al poble català, perquè és la única via democràtica i progressista per sortir d'aquest atzucac en el que ens ha dut l'autonomisme i l'espanyolisme. Per millorar el benestar de la ciutadania catalana, més enllà de discursos nacionalistes, ens cal un Estat. Tot i això, la proposta, molt ben plantejada per part dels tres líders de Solidaritat; necessita de molta difusió i valentia; i no està clar quin futur pot tenir. De moment, dona molt bones expectatives.
Hem estat ben entretinguts; entre Suma Independència, liderada per l’exdirigent de CDC, Enric Canela; Força Catalunya, la marca electoral de Santiago Espot i Catalunya Acció; la Conferència Nacional del Sobiranisme, amb n’Alexandre i l’Heribert Barrera al capdavant; entre d’altres interessants iniciatives polítiques. Per això, calia un espai obert on es pugui dur a terme una veritable candidatura transversal per a la independència, perquè estem segurs que amb una bona campanya pel Sí, el poble català votarà a favor d’un Estat propi.
Al capdavall, Joan Laporta, ha presentat tard aquesta proposta política. I més, si les eleccions catalanes s’avancessin. Ha estat consultant a CDC i ERC, i no ha arribat a cap acord. Alhora, Laporta s’ha “sentit moralment reagrupat” per tal de disposar de la lleialtat dels reagrupats, la majoria militants provinents del món professional, compromesos amb la causa independentista. Carretero ja li ha donat tot el seu suport. Solidaritat Catalana ja té el suport de Reagrupament, i d’alguns líders de les Esquerres del Progrés Municipal (vinculades a ICV-EUiA). No obstant el calendari, el projecte polític que presenta és molt entenedor de cara als catalans i té uns líders –encara que ells diguin que no- també molt clars; lo qual també necessita aquest país. Per altra banda, és una autèntica OPA contra els partits catalanistes que –suposadament- defensen el dret a l’autodeterminació. Necessitem més base social, militant i electoral. El nom escollit és el màxim d’unitari i genera bones sensacions: Solidaritat Catalana. A més, estableix –i així ho expliquen- una connexió històrica amb el catalanisme històric. Lo qual, genera pulsions molt positives per tots els catalanistes que miren el passat per encarar el futur. Estan exposant a l’electorat que si llavors fou possible una aliança entre Macià (líder catalanista d’esquerres) i Cambó (líder catalanista de dretes) en defensa de l’autonomia catalana. Perquè ara no ho pot ser amb la independència, quan la via autonomista ha finalitzat amb més pena que glòria? La dificultat serà per CDC, i sobretot per Esquerra. Els impulsors de Solidaritat Catalana per a la independència, han tirat pilotes fora. Una estratègia política impròpia pels aficionats a la política. Esquerra haurà d’explicar molt bé, tot i que la seva història els honora, en defensa de la justícia social i l’alliberament nacional; perquè no s’hi volen unir. I no s’han sabut explicar durant tots aquests anys de fructuós tripartit, des la esquerra i per aclarir el nou eix catalanista. No té cap lògica dir que sense CiU, el nou projecte polític no tindrà èxit electoral. El PSC ha vist com l’eix social (tot i estar patint una crisi econòmica de gran importància) no ha estat a l’ordre del dia del debat polític, social i mediàtic. El debat nacional ha estat el pal de paller del debat polític a Catalunya. En això, els haurien d’agrair molt als seus socis espanyols, al PSOE, a Múgica, i al seu Tribunal Constitucional. No tant a la cúpula d’Esquerra, que ha estat a favor de la voluntat catalana a favor de l’Estatut, tot i haver votat en contra.
Laporta ha estat molt intel·ligent. La ruptura de la unitat catalana visualitzada en l’actitud de CiU (primer la economia, els interessos de classe; que el futur del país) i els socialistes catalans del PSOE (votant en contra del que en Montilla va proposar al Parlament!) també els ajuda. El TC ha dit que la via autonomista ha acabat, a Espanya no hi ha federalistes. Els catalans ja s’han adonat de l’actitud del gran defensor de l’Espanya plural, el president Zapatero. Ara, no hi ha federalistes catalans. Hi ha exfederalistes com jo, passats al sobiranisme, o federalistes desenganyats i desorientats. L’augment de l’autogovern ens ha dut on ens havia de dur: a adonar-nos que no hi ha Estat plurinacional possible i que al millor autogovern, és un Estat propi. Per això, el moviment popular més important d’aquestes últimes dècades, ha estat el de les consultes sobiranistes. Un exemple d’exercici democràtic pacífic i plural que s’ha organitzat des de la base de ciutadans compromesos amb el futur del país.
Cal una resposta política, després de la gran manifestació independentista del 10 de juliol. El ridícul pel lema de la manifestació i el trencament de la unitat catalana, denoten que el sistema de partits actual no sap fer-hi front. Tot i la baixada de popularitat del Laporta, ell i d’altres líders, podrien agafar tota aquesta esperança i canvi radical en el posicionament nacional dels ciutadans catalanistes. Per desgràcia, ERC, ha fet molt bona feina per dur la independència al centre del debat del país, d’una forma pausada i tranquil·la i sota un programa polític coherent. És més, ha obert les contradiccions internes del PSC i ICV sobre el tema nacional. Però potser tindrà una nova patacada electoral i no es podrà beneficiar d’aquest nou independentisme, menys nacionalista, més econòmic, més modern, i menys basat en la reacció contra Espanya. L’únic projecte polític que genera àmplia i plural mobilització social, simpatia i esperança, és l’independentisme del segle XXI.
Des de fa uns anys em vaig passar al sobiranisme en l'eix nacional, per tal de dotar d'Estat propi al poble català, perquè és la única via democràtica i progressista per sortir d'aquest atzucac en el que ens ha dut l'autonomisme i l'espanyolisme. Per millorar el benestar de la ciutadania catalana, més enllà de discursos nacionalistes, ens cal un Estat. Tot i això, la proposta, molt ben plantejada per part dels tres líders de Solidaritat; necessita de molta difusió i valentia; i no està clar quin futur pot tenir. De moment, dona molt bones expectatives.
Comentaris