Article publicat a Manresainfo.cat: "Catalunya en el laberint"
Catalunya, en el laberint
Benvolguts lectors, em presento. Em dic Joan Gil Oliveras, sóc manresà, i estic llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració a la UAB. A partir d’aquest article a Manresainfo.cat, em podreu trobar en aquest mitjà digital, de forma periòdica. Espero doncs, que sigui del vostre interès tot allò que vagi escrivint, i que ho faci en un to, que des del respecte, pugui generar un debat interessant amb tots vosaltres. Estic obert, doncs, a les vostres opinions.
Feta la presentació, em disposo a fer una breu reflexió sobre la situació de Catalunya en l’àmbit nacional.
Com alguns podreu recordar, TV3 va visionar un documental sobre el mateix tema, titulat “El laberint”. A partir d’aquest títol, voldria expressar la meva humil opinió.
En aquest documental s’exposava la difícil relació entre el que anomenem per “Catalunya” i el que anomenem per “Espanya”. Parlava sobre l’encaix de Catalunya en l’Estat espanyol. Catalunya doncs, encara està en el laberint. Cal recordar, que aquesta posició -la de l’encaix- , ha estat, la postura històricament majoritària per la èlit política, social i econòmica d’aquest país.
L’independentisme català s’ha diferenciat del basc, per la seva aposta per la via pacífica i democràtica. Tot i lamentables exemples. Però mai ha arribat a ser una opció mínimament respectada fins a la irrupció de Carod Rovira i l’auge d’Esquerra Republicana. Mica en mica doncs, l’independentisme freaky, minoritari, marginal; i en moltes ocasions, sectari i basat en l’odi a tot allò que fos espanyol; s’ha substituït per un nou independentisme. Com diu, el referent intel•lectual de l’independentisme català, en Salvador Cardús, “l’independentisme no pot ser antiespanyolista”, i emmirallar-se o reaccionar segons el que es diu i es fa a la capital del Regne. Aquest independentisme ha deixat pas, a un independentisme nou: social, respectat, amb clars referents acadèmics i socials. No m’atreviria a dir que ens els últims anys ha crescut molt la seva base social, ja que, els diferents informes i estudis d’opinió, reflecteixen unes conclusions massa distants entre els uns i els altres, com per utilitzar-los. Però sí, que ha madurat.
La base social i militant però, des de que ERC s’ha convertit en un partit de govern, ha anat augmentant, tot i que, paradoxalment (o no), ha deixat de votar a Esquerra.
No obstant aquests, també voldria parlar dels que busquen l’encaix. Dels que l’han buscat durant tots aquests 30 anys de democràcia constitucional espanyola. D’aquests que, són encara majoria a Catalunya però que, vista la sentència, i per tant, la fi de la via estatutària; han de canviar els seus plantejaments, com a mínim, pel que fa al tacticisme i el pròxim full de ruta pel país.
No m’estendré més, ja que tots coneixem la sentència, les retallades i tot el procés. Un procés llarg, carregós i pesat per a la majoria de ciutadans; que prou allunyats estan de la política, que han hagut de suportar tot el debat mediàtic generat pels mitjans espanyols.
El que si voldria deixar clar és en quin lloc ens situem del laberint, a la recerca de l’encaix de Catalunya i Espanya, que, històricament, comença allà on la interpretació i la memòria històrica de cadascú arribi.
Pels que volem augmentar el nostre autogovern. Ho sigui, per la majoria dels catalans, representats per la majoria de diputats del Parlament de Catalunya. Ens queden poques opcions per seguir avançant en aquest laberint. Crec doncs, que estem en una cruïlla, on només existeixen dos camins: la via federal i la via sobiranista/independentista. L’últim camí doncs, ens fa sortir del laberint per la via ràpida. El primer, sembla més llarg. I és per aquesta raó, que caldria agrair al Tribunal Constitucional la seva sentència. No pel sentit antidemocràtic de la mateixa, ni pel seu contingut en si mateix. Sinó, per haver posat palès el que em sembla, humilment, la pedra angular d’aquest encaix, i el mur més gran que ens anem trobant en el laberint. El no reconeixement de la sobirania del poble de Catalunya.
Cada cop més ciutadans catalans es passen del federalisme ben intencionat, al sobiranisme o fins i tot, al propi independentisme desacomplexat. La raó principal, d’aquest canvi, que jo també he fet, és que ara mateix ja disposem d’una brúixola. Una brúixola, que amb una gran manifestació, podrem dur-la nosaltres mateixos pel camí que decidim. Ara només cal, agafant el mapa, triar el camí. Tenint en compte, que el que importa, és la llibertat del poble català, que expressat en referèndum, ha estat rebatut pel TC. Ara toca, parlar en peu d’igualtat amb Espanya. I la manifestació pot ser un bon acte de dignitat al respecte.
Triïn el camí que triïn les cúpules dels nostres partits polítics. La majoria un xic marejades, perquè no volien trobar-se amb aquesta situació. El poble acabarà portant la iniciativa, com ha fet amb les consultes sobiranistes, i possiblement, la batuta, si el debat polític continua estant en aquests nivells de desorientació. Cal doncs, que els empenyem per agafar un dels camins. Anem doncs, a la manifestació del 10 de juliol. Allà, escoltarem quin serà el crit majoritari. Aposto a que podria ser el d’independència.
Ens veiem allà.
Feta la presentació, em disposo a fer una breu reflexió sobre la situació de Catalunya en l’àmbit nacional.
Com alguns podreu recordar, TV3 va visionar un documental sobre el mateix tema, titulat “El laberint”. A partir d’aquest títol, voldria expressar la meva humil opinió.
En aquest documental s’exposava la difícil relació entre el que anomenem per “Catalunya” i el que anomenem per “Espanya”. Parlava sobre l’encaix de Catalunya en l’Estat espanyol. Catalunya doncs, encara està en el laberint. Cal recordar, que aquesta posició -la de l’encaix- , ha estat, la postura històricament majoritària per la èlit política, social i econòmica d’aquest país.
L’independentisme català s’ha diferenciat del basc, per la seva aposta per la via pacífica i democràtica. Tot i lamentables exemples. Però mai ha arribat a ser una opció mínimament respectada fins a la irrupció de Carod Rovira i l’auge d’Esquerra Republicana. Mica en mica doncs, l’independentisme freaky, minoritari, marginal; i en moltes ocasions, sectari i basat en l’odi a tot allò que fos espanyol; s’ha substituït per un nou independentisme. Com diu, el referent intel•lectual de l’independentisme català, en Salvador Cardús, “l’independentisme no pot ser antiespanyolista”, i emmirallar-se o reaccionar segons el que es diu i es fa a la capital del Regne. Aquest independentisme ha deixat pas, a un independentisme nou: social, respectat, amb clars referents acadèmics i socials. No m’atreviria a dir que ens els últims anys ha crescut molt la seva base social, ja que, els diferents informes i estudis d’opinió, reflecteixen unes conclusions massa distants entre els uns i els altres, com per utilitzar-los. Però sí, que ha madurat.
La base social i militant però, des de que ERC s’ha convertit en un partit de govern, ha anat augmentant, tot i que, paradoxalment (o no), ha deixat de votar a Esquerra.
No obstant aquests, també voldria parlar dels que busquen l’encaix. Dels que l’han buscat durant tots aquests 30 anys de democràcia constitucional espanyola. D’aquests que, són encara majoria a Catalunya però que, vista la sentència, i per tant, la fi de la via estatutària; han de canviar els seus plantejaments, com a mínim, pel que fa al tacticisme i el pròxim full de ruta pel país.
No m’estendré més, ja que tots coneixem la sentència, les retallades i tot el procés. Un procés llarg, carregós i pesat per a la majoria de ciutadans; que prou allunyats estan de la política, que han hagut de suportar tot el debat mediàtic generat pels mitjans espanyols.
El que si voldria deixar clar és en quin lloc ens situem del laberint, a la recerca de l’encaix de Catalunya i Espanya, que, històricament, comença allà on la interpretació i la memòria històrica de cadascú arribi.
Pels que volem augmentar el nostre autogovern. Ho sigui, per la majoria dels catalans, representats per la majoria de diputats del Parlament de Catalunya. Ens queden poques opcions per seguir avançant en aquest laberint. Crec doncs, que estem en una cruïlla, on només existeixen dos camins: la via federal i la via sobiranista/independentista. L’últim camí doncs, ens fa sortir del laberint per la via ràpida. El primer, sembla més llarg. I és per aquesta raó, que caldria agrair al Tribunal Constitucional la seva sentència. No pel sentit antidemocràtic de la mateixa, ni pel seu contingut en si mateix. Sinó, per haver posat palès el que em sembla, humilment, la pedra angular d’aquest encaix, i el mur més gran que ens anem trobant en el laberint. El no reconeixement de la sobirania del poble de Catalunya.
Cada cop més ciutadans catalans es passen del federalisme ben intencionat, al sobiranisme o fins i tot, al propi independentisme desacomplexat. La raó principal, d’aquest canvi, que jo també he fet, és que ara mateix ja disposem d’una brúixola. Una brúixola, que amb una gran manifestació, podrem dur-la nosaltres mateixos pel camí que decidim. Ara només cal, agafant el mapa, triar el camí. Tenint en compte, que el que importa, és la llibertat del poble català, que expressat en referèndum, ha estat rebatut pel TC. Ara toca, parlar en peu d’igualtat amb Espanya. I la manifestació pot ser un bon acte de dignitat al respecte.
Triïn el camí que triïn les cúpules dels nostres partits polítics. La majoria un xic marejades, perquè no volien trobar-se amb aquesta situació. El poble acabarà portant la iniciativa, com ha fet amb les consultes sobiranistes, i possiblement, la batuta, si el debat polític continua estant en aquests nivells de desorientació. Cal doncs, que els empenyem per agafar un dels camins. Anem doncs, a la manifestació del 10 de juliol. Allà, escoltarem quin serà el crit majoritari. Aposto a que podria ser el d’independència.
Ens veiem allà.
Comentaris