"La revolta del silenci: la revolta dels invisibles"
Vaig presentar aquest microrelat sobre discapacitat aquest curs al Jurat de l'Associació de Disminuïts de l'Autònoma (ADUAB) perquè són molt bons amics, i em van animar a presentar-lo.
Finalment, va ser premiat amb el "Tercer premi concurs ADUAB 2010".
En Jaumet i en Quim, molt bons amics; cada nit de dijous pujaven a una de les planes del seu poblet, anomenat Utopia. Contemplaven els estels que s’hi podien veure i si en Jaumet s’animava, recordaven vells temps.
Havien nascut l’any 2010. L’any 2040 hi va haver una inflexió pel que fa als drets dels “invisibles”. Es va anomenar la “revolta del Silenci”. Els dos hi van participar activament. Aquell silenci, es referia al dels més desemparats i discriminats, que per humilitat, no es queixaven gaire.
En Jaumet li recordava que les reclamacions d’aquelles protestes es concentraven en un lema exposat pel mateix Quim en una gran manifestació: “la igualtat no és res més que l’alliberament de les cadenes que no ens deixen exercir la nostra llibertat”. En Quim fou un dels líders d’aquell moviment. Havia demostrat als seus conciutadans, que la ciutat no reflectia la voluntat popular. Que s’havia construït una ciutat a l’esquena i sense la participació dels invisibles. Molts dels impediments que tenien les persones amb necessitats especials i les dones per assolir justament millors situacions laborals, havien quedat amagades darrere la catàstrofe del discurs contra la igualtat i la reforma. L’ immobilisme era un Mur infranquejable. O això semblava.
En Jaumet havia estat molt en desacord amb aquelles tesis igualitàries i rupturistes. Pensava que tothom tenia allò que es mereixia si hi posava esforç. Més tard, aquest discurs hegemònic perdé adeptes en favor del moviment. A aquest, s’hi van sumar moltes persones, com en Jaumet, que al conèixer més a fons la realitat d’en Quim, reconeixia aquella realitat injusta com a pròpia i aquelles problemàtiques com un repte que calia enfrontar entre tots, tant en el nostre entorn més proper; com en el nostre model de ciutat o en el nostre model social.
Si hi havia obstacles que impedien avançar els “invisibles” havien d’alçar la veu en contra i demanar-ne un canvi. Aquests obstacles construïts pel seu silenci, impedien en l’espai públic, disposar de la mínima autonomia i benestar, per considerar-se lliures.
Tornant cap a ca “la Comuna”, la casa on vivien, en Jaumet es va adonar que la cadira de rodes d’en Quim s’havia encallat per la rampa que feia d’accés a la plana. Hi havia un tros de tronc d’arbre. En Quim havia demanat una setmana abans al Consell participatiu de la Vegueria, una millora urgent en el servei de neteja, però l’alcalde li va etzibar, traient-li importància, un “no n’hi ha per tant”. En Jaumet tot recordant-ho, va pensar que encara calia fer camí, no fins a casa, sinó fins a un destí més just. En Quim quan va redreçar les cadires, es va adonar de la placa que hi havia al final de la rampa. L’havien construït uns companys de feina durant les protestes. Hi havia un escrit: “Som nosaltres els que us hem d’animar a reivindicar el paper social que us pertoca per reconstruir un espai públic creat a esquena vostre”. En Quim es va emocionar i en Jaumet el va baixar del final de la rampa cal al carrer que els duria cap a casa, un carrer anomenat Esperança.
Havien nascut l’any 2010. L’any 2040 hi va haver una inflexió pel que fa als drets dels “invisibles”. Es va anomenar la “revolta del Silenci”. Els dos hi van participar activament. Aquell silenci, es referia al dels més desemparats i discriminats, que per humilitat, no es queixaven gaire.
En Jaumet li recordava que les reclamacions d’aquelles protestes es concentraven en un lema exposat pel mateix Quim en una gran manifestació: “la igualtat no és res més que l’alliberament de les cadenes que no ens deixen exercir la nostra llibertat”. En Quim fou un dels líders d’aquell moviment. Havia demostrat als seus conciutadans, que la ciutat no reflectia la voluntat popular. Que s’havia construït una ciutat a l’esquena i sense la participació dels invisibles. Molts dels impediments que tenien les persones amb necessitats especials i les dones per assolir justament millors situacions laborals, havien quedat amagades darrere la catàstrofe del discurs contra la igualtat i la reforma. L’ immobilisme era un Mur infranquejable. O això semblava.
En Jaumet havia estat molt en desacord amb aquelles tesis igualitàries i rupturistes. Pensava que tothom tenia allò que es mereixia si hi posava esforç. Més tard, aquest discurs hegemònic perdé adeptes en favor del moviment. A aquest, s’hi van sumar moltes persones, com en Jaumet, que al conèixer més a fons la realitat d’en Quim, reconeixia aquella realitat injusta com a pròpia i aquelles problemàtiques com un repte que calia enfrontar entre tots, tant en el nostre entorn més proper; com en el nostre model de ciutat o en el nostre model social.
Si hi havia obstacles que impedien avançar els “invisibles” havien d’alçar la veu en contra i demanar-ne un canvi. Aquests obstacles construïts pel seu silenci, impedien en l’espai públic, disposar de la mínima autonomia i benestar, per considerar-se lliures.
Tornant cap a ca “la Comuna”, la casa on vivien, en Jaumet es va adonar que la cadira de rodes d’en Quim s’havia encallat per la rampa que feia d’accés a la plana. Hi havia un tros de tronc d’arbre. En Quim havia demanat una setmana abans al Consell participatiu de la Vegueria, una millora urgent en el servei de neteja, però l’alcalde li va etzibar, traient-li importància, un “no n’hi ha per tant”. En Jaumet tot recordant-ho, va pensar que encara calia fer camí, no fins a casa, sinó fins a un destí més just. En Quim quan va redreçar les cadires, es va adonar de la placa que hi havia al final de la rampa. L’havien construït uns companys de feina durant les protestes. Hi havia un escrit: “Som nosaltres els que us hem d’animar a reivindicar el paper social que us pertoca per reconstruir un espai públic creat a esquena vostre”. En Quim es va emocionar i en Jaumet el va baixar del final de la rampa cal al carrer que els duria cap a casa, un carrer anomenat Esperança.
Joan Gil, Manresa, Abril 2010
Comentaris