No m'interessa el món estudiantil (1a enquesta etapa postbolonya)

Si ets de la nostra facultat, contesta:

Sóc proper a l'Assemblea
6 (18%)
Sóc proper a la PEF
4 (12%)
Sóc proper a EPA
5 (15%)
No sóc proper a cap
2 (6%)
No m'interessa el món estudiantil
15 (46%)

Vots fins ara: 32
S'ha tancat la votació

Tot i que no és representativa de la facultat, ni de tots els que llegeixen el meu bloc, he volgut tancar-la ja i prestar atenció als 15 vots que no els interessa. M'agradaria saber perquè, de debò. Em fa patir que siguin tants, tot i que es podia votar més d'un cop.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Article "Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia?"

Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia? Autor de l'article: Joan Gil i Oliveras L'ésser humà és un ésser social, i això vol dir polític -que molts ho obliden i d'altres volen que ho oblidem. Però també és un ser únic amb consciència pròpia i personal. Tant quan patim dolor físic, espiritual, com mental/emocional, ho fem com a éssers individuals i alhora com a pertanyents a diferents col·lectius, entre els quals, la humanitat. És conegut per tothom que compartir aquest dolor sana, alleuja la càrrega, el pes que tots portem a sobre. I per qui ho escolta i acompanya, també el fa relativitzar els seus propis problemes; tot i que a cops, i portat a l'extrem, pot conduir al Síndrome de Desgast per Empatia. En tot cas, voler transitar aquest dolor i respondre-hi com cal necessita una reacció personal, no només d'un acompanyament col·lectiu, tant sigui professional com no. La típica frase “si ell no vol canviar, ningú el pot ajudar”, pot ser u
Més informació

Gràcies per ser el meu amic

Aquest és un escrit que no voldria haver escrit mai. Però necessito escriure'l. Donar-te les gràcies per ser el meu amic. T'ho dec. I em recorda que potser poc sovint ens diem els uns als altres els que ens apreciem, sobretot en vida, que és quan més fa falta. Mal fet que fem. Sembla que en algunes coses, només aprenem a cops. I és que no m'hagués imaginat mai que marxaries tant aviat. Sabíem que tenies una malaltia neurodegenerativa -que fins fa molt poc, vam posar-li nom. Però mai pensàvem que te n'aniries als 35. (Als 35! Amb tot el que tenies per viure). Com és una malaltia d'aquelles que anomenen "rares", rep pocs fons per a la investigació, tot i la honrosa tasca de la  Fundación Noelia . Just, ara que hi he tornat a entrar, m'he adonat que col·laboraves en la part del grafisme. I ara és quan a un li dona ràbia saber-ho ara, no haver col·laborat més amb la fundació (més enllà del que alguns mal anomenen SPAM), no haver fet alguna cosa més en cont
Més informació