Coses de facultat: La meva aposta de futur pel Moviment estudiantil
Que cadascú faci el que vulgui. Així de senzill. I que entre tots col·laborem, quan sigui necessari i hi estiguem d'acord, amb formules clares d'acord comú i amb respecte mutu. Sense sectarisme, joc brut o "superioritat moral".
Tres nivells en el Moviment: creació d'estat d'opinió, sindicalisme i microsindicalisme
En algunes ocasions, el dirigisme (com a guia amb discurs) sindical conjuntament amb una fragmentació partidista del mapa estudiantil per joventuts polítiques és lògic en el Moviment estudiantil. Un sindicat d'estudiants s'ha de nodrir de joventuts organitzades, i aquestes te les proporcionen les joventuts dels partits. Tot i això, i tot i que hi ha sindicats estudiantils que eviten aquesta simplificació; hi ha sindicat per joventut política. Potser també ho du la simpatia ideològica i el coneixement mutu. I tampoc és negatiu que el moviment estudiantil tingui estructures estables d'organització en un moviment tant basat en alt i baixos històrics. La qüestió és la seva actuació en els moviments assemblearis o en la direcció del Moviment estudiantil. Alhora, molts pequen de no fer microsindicalisme. Alguns ho volen fer però no tenen temps, i d'altres, no ho fan perquè no està en la seva agenda, "els petits canvis", i d'altres, encara estan intentant "construïr-lo" aquest sindicat. La fragmentació du a aquestes situacions: hi ha dos casos clars que pel que sigui, duen a joves compromesos a no tirar endavant cap projecte per falta de membres i per tant, d'un "veritable" sindicat. Les assemblees només són el lloc d'organització de les grans manifestacions o del full de ruta del sindicat hegemònic del moment.
Hi ha a més, tres tipus de lluita: sense Nord, defensiva o "oportunista" (amb mala connotació). N'hi ha una altre que és millor: transformadora, de base, democràtica, amb propostes alternatives, d'esquerres i que avanci en els tres nivells de lluita, tant al carrer com a la institució.
L'aparició de plataformes d'estudiants independents és útil
En aquests moments, les assemblees (la majoria) són la corretja de transmissió de l'agenda estudiantil d'un únic sindicat hegemònic. No fan microsindicalisme, tampoc. No canalitzen cap mena de reivindicació concreta, estructural o contextual, a les institucions, ni les pressionen com cal. Tampoc fan gaire campanyes sindicals amb objectius clars, definitius i no impossibles. Aleshores, plataformes d'estudiants independents fan aquesta feina, i també intenten estructurar un moviment de facultat (com les assemblees d'estudiants) que aglutini a tots els estudiants. La majoria d'aquests són passius o actius puntualment. I estan fent guanyar, a les eleccions d'estudiants, des de fa temps ençà a aquestes "plataformes" (per dir-lis d'alguna forma). Les propostes estudiantils amb projecte definit i concret. Aquestes organitzacions que estan agafant el relleu en la feina institucional a moltes assemblees i sindicats nacionals. No hi ha gaires casos, però n'hi ha. Són plataformes de base facultativa i tenen molt coneixement local; cosa que falta en molts anàlisi crítics amb les reformes universitàries: enganxen més amb la realitat diària estudiantil perquè formen part d'aquesta.
Participar sempre que es pugui i sense deixar d'estudiar
La majoria de coses que faci el Moviment Estudiantil és responsabilitat en gran o petita mesura de tots els estudiants. N'hi ha que tenen temps, i n'hi ha que no; però no aportar cap aportació personal al moviment estudiantil és una llàstima. No cal deixar d'estudiar, malament rai!
Els estudiants que puguin i vulguin, doncs, s'han de continuar organitzant per teixir un Moviment Estudiantil divers, i unit des de la llibertat individual i de cada organització estudiantil. En base al respecte mutu i en connexió amb les necessitats reals dels estudiants. La meva visió estudiantil és de classe. Tots els estudiants no tenim els mateixos interessos. Tots sabem que és fals el discurs de moltes plataformes o assemblees: del "entre tots". Qui em conegui sap que no sóc sectari precisament, i que a més, estic disposat a col·laborar amb qualsevol; però l'organització ha de tenir una línia. És respectable com qualsevol altre, sempre he pensat així, i he actuat (sempre que he pogut i amb errors) en conseqüència. Els estudiants de família treballadora que, per tant, viuen les condicions socials desfavorables i que són la majoria estudiantil, necessiten organitzacions d'estudiants d'esquerres i progressistes que sense perdre les diferències i la diversitat; han de ser l'eix central del moviment estudiantil. Per això, cal organitzacions de base, però també organitzacions que agilitzin la feina i que a més, no comportin un cost econòmic o de temps no suportable. I connectades amb les condicions de classe.
Ves per on, el model que més s'assembla al futur del Moviment Estudiantil que jo voldria és EPA. Sense càrrecs, ni Manuals del Bon Revolucionari.
En algunes ocasions, el dirigisme (com a guia amb discurs) sindical conjuntament amb una fragmentació partidista del mapa estudiantil per joventuts polítiques és lògic en el Moviment estudiantil. Un sindicat d'estudiants s'ha de nodrir de joventuts organitzades, i aquestes te les proporcionen les joventuts dels partits. Tot i això, i tot i que hi ha sindicats estudiantils que eviten aquesta simplificació; hi ha sindicat per joventut política. Potser també ho du la simpatia ideològica i el coneixement mutu. I tampoc és negatiu que el moviment estudiantil tingui estructures estables d'organització en un moviment tant basat en alt i baixos històrics. La qüestió és la seva actuació en els moviments assemblearis o en la direcció del Moviment estudiantil. Alhora, molts pequen de no fer microsindicalisme. Alguns ho volen fer però no tenen temps, i d'altres, no ho fan perquè no està en la seva agenda, "els petits canvis", i d'altres, encara estan intentant "construïr-lo" aquest sindicat. La fragmentació du a aquestes situacions: hi ha dos casos clars que pel que sigui, duen a joves compromesos a no tirar endavant cap projecte per falta de membres i per tant, d'un "veritable" sindicat. Les assemblees només són el lloc d'organització de les grans manifestacions o del full de ruta del sindicat hegemònic del moment.
Hi ha a més, tres tipus de lluita: sense Nord, defensiva o "oportunista" (amb mala connotació). N'hi ha una altre que és millor: transformadora, de base, democràtica, amb propostes alternatives, d'esquerres i que avanci en els tres nivells de lluita, tant al carrer com a la institució.
L'aparició de plataformes d'estudiants independents és útil
En aquests moments, les assemblees (la majoria) són la corretja de transmissió de l'agenda estudiantil d'un únic sindicat hegemònic. No fan microsindicalisme, tampoc. No canalitzen cap mena de reivindicació concreta, estructural o contextual, a les institucions, ni les pressionen com cal. Tampoc fan gaire campanyes sindicals amb objectius clars, definitius i no impossibles. Aleshores, plataformes d'estudiants independents fan aquesta feina, i també intenten estructurar un moviment de facultat (com les assemblees d'estudiants) que aglutini a tots els estudiants. La majoria d'aquests són passius o actius puntualment. I estan fent guanyar, a les eleccions d'estudiants, des de fa temps ençà a aquestes "plataformes" (per dir-lis d'alguna forma). Les propostes estudiantils amb projecte definit i concret. Aquestes organitzacions que estan agafant el relleu en la feina institucional a moltes assemblees i sindicats nacionals. No hi ha gaires casos, però n'hi ha. Són plataformes de base facultativa i tenen molt coneixement local; cosa que falta en molts anàlisi crítics amb les reformes universitàries: enganxen més amb la realitat diària estudiantil perquè formen part d'aquesta.
Participar sempre que es pugui i sense deixar d'estudiar
La majoria de coses que faci el Moviment Estudiantil és responsabilitat en gran o petita mesura de tots els estudiants. N'hi ha que tenen temps, i n'hi ha que no; però no aportar cap aportació personal al moviment estudiantil és una llàstima. No cal deixar d'estudiar, malament rai!
Els estudiants que puguin i vulguin, doncs, s'han de continuar organitzant per teixir un Moviment Estudiantil divers, i unit des de la llibertat individual i de cada organització estudiantil. En base al respecte mutu i en connexió amb les necessitats reals dels estudiants. La meva visió estudiantil és de classe. Tots els estudiants no tenim els mateixos interessos. Tots sabem que és fals el discurs de moltes plataformes o assemblees: del "entre tots". Qui em conegui sap que no sóc sectari precisament, i que a més, estic disposat a col·laborar amb qualsevol; però l'organització ha de tenir una línia. És respectable com qualsevol altre, sempre he pensat així, i he actuat (sempre que he pogut i amb errors) en conseqüència. Els estudiants de família treballadora que, per tant, viuen les condicions socials desfavorables i que són la majoria estudiantil, necessiten organitzacions d'estudiants d'esquerres i progressistes que sense perdre les diferències i la diversitat; han de ser l'eix central del moviment estudiantil. Per això, cal organitzacions de base, però també organitzacions que agilitzin la feina i que a més, no comportin un cost econòmic o de temps no suportable. I connectades amb les condicions de classe.
Ves per on, el model que més s'assembla al futur del Moviment Estudiantil que jo voldria és EPA. Sense càrrecs, ni Manuals del Bon Revolucionari.
Comentaris