Balanç de la lluita anti-Bolonya

D'entrada enllaçar a: Medalles Narcís Monturiol

Avui, un familiar m'ha preguntat: "I què, que diuen els estudiants? Què ha passat al final amb Bolonya?"

La meva resposta ha estat clara: "Malament. Ens l'estan aplicant [sense haver fet cap canvi]."

I ell em contesta: "Ja és estrany. Ja és curiós, perquè ara és quan a Europa sembla que s'estiguin estenent les revoltes".

Jo li contesto: "Si. Això és el més greu, però el moviment estudiantil té alt i baixos, i aquest és un moment molt calmat. A part, de les "joventuts de les CUP" [és una forma de generalitzar però que fa més fàcil la conversa] que sempre emboliquen la troca una mica (...) La diferència és que aquí criticàvem [sobretot] allò que podia venir, les pors que teníem. I ara Europa ja s'ha aplicat i critiquen amb més raó, perquè estan patint ja les conseqüències. És diferent. Aquí quan l'AEP parlava de Bolonya, la majoria d'estudiants passaven del tema (...) Ens varem encantar."

Regenerem: Hegemonia del SEPC, augment de la "combativitat"
Així és. Tot començava amb la radicalització del Moviment amb l'estratègia del SEPC arran del document "Regenerem el Moviment Estudiantil" que tenia per objectiu marginar l'AEP. El sindicat que havia junt amb assemblees i SEPC liderat la Plataforma Mobilitzadora per la Universitat Pública (PMDUP). El mal pel moviment, era aquella plataforma i l'AEP. No volien manifestacions lúdiques per cada semestre, festives i "de costellada" com dirien per la Selecció catalana. Fa poc en van fer una d'aquestes, convocada pel SEPC i la CAF.

En aquell moment tothom es va oblidar del Fòrum Social per la Universitat Pública o manifestacions massives dutes a terme per la PMDUP. I com tot anàlisi esbiaixat i exagerat, conduí al tancament del lideratge del Moviment. A les Assemblees, el SEPC era el sindicat hegemònic: les assemblees s'havien sumat [després de no sumar-s'hi en una primera ocasió] al document de Regenerem, i per tant de facto, perdien la seva autonomia al ser instrumentalitzades per un únic sindicat hegemònic en el si de les assembles, sobretot a la UAB on hi ha més tradició assembleària.

Es van dur a terme alguns "judicis" a dissidents i assemblearis crítics a la UAB i a la UB, que en tingui constància.

Un molt mal plantejament tot i els estudiants compromesos en la lluita
Es van plantejar equivocar en l'estratègia. Els referèndums volien crear estat d'opinió, però insistir en el tema després del No de les autoritats públiques i de fer-los igualment, i de tenir pes mediàtic per aquest tema; va ser no voler entrar en la lògica del debat concret sobre cada aspecte de les reformes del Procés de Bolonya. Possiblement, no es va voler entrar. I és ben cert, que es van aconseguir algunes coses, però no les essencials.
Amb els expedients, la cosa es complicava, tot i que ara, d'administratius, m'han dit que en queden pocs en vigència, que a alguns els hi han perdonat.

A sobre, es van mobilitzar grups anti-assemblearis, alguns reaccionaris de per si, i altres en reacció al sectarisme existent en moltes assemblees i a les formes que agafaven les protestes, com en el cas d'algunes ocupacions que van servir per alterar les classes, i per no assolir cap objectiu. Tancament de files dintre el Moviment entre "els bons" i "els dolents". Allunyament dels estudiants al moviment assembleari (dirigit). Majoria social passiva (com sempre, però). No s'aglutina tot el que es pot perquè no es cedeix en posicionaments. Les revoltes a la UAB enrareixen l'ambient, es polaritzen les posicions: alguns professors progressistes passen a ser defensors de l'estatus quo universitari corporativista i conservador davant algunes lamentables actituds d'alguns estudiants. I entremig, la policia catalana, per desgràcia, fent un mal paper.