L'educació en el punt de mira

Enric Canela penja dos articles sobre la situació de l'educació a Espanya: L’educació no aixeca cap i Manca de vocacions científiques, en relació amb els últims informes de la OCDE que situen Espanya en una mala situació educativa (com sempre), però amb un èxit assolit (per fi la meitat dels adults han fet estudis postobligatoris -Batxillerat, CFGM, CGFS o carrera universitària-). Alguna de les raons per les quals ha augmentat la demanda d'estudis universitaris aquest any ha estat la crisis, i és que val més "invertir" en estudis (tot i que avui en dia una carrera no t'assegura res) que no treballar amb qualsevol porqueria cobrant per sota del salari mínim, amb contractes mig en negre i amb unes condicions laborals deplorables. Des de que el PSOE els anys '80 va començar a obrir la beda a les ETT's "por el pleno empleo", la precarietat laboral sobretot en la joventut és el pa de cada dia. El treball digne, un salari mínim professional adequat a la realitat laboral, la estabilitat, etc.; són coses del passat. La flexibilitat laboral només existeix per l'amo. I és que el capitalisme es pot adornar amb processos electorals, es pot amagar sota drogues (la televisió de masses); que continua sent el mateix sistema caduc en crisis cíclica. Fins que algun dia (i ja està succeint, perquè en les crisis el Gran es menja els petits) només existeixin monopolis en tots els mercats. Un altre informe també exposa que Espanya ha perdut competitivitat i és que la productivitat espanyola mai ha estat gaire alta. La població espanyola ha viscut per sobre de les seves possibilitats. Això tots ho sabem. També sabem que de tot hi ha a la vinya del Senyor, però que el clima -sobretot al Sud de la península- no és molt propici pel treball. I tot i grans persones i grans treballadors compromesos, la grip real que ens afecta (el capitalisme) és un sistema que no dona per més. El sistema de valors que el sosté (molt allunyat de les utopies liberals) es contradiu amb els principis democràtics deixant així els estats sense eines econòmiques; tot i que la dreta també continua apostant pels estímuls fiscals estatals i és que sigui "capitalisme de mercat" o "capitalisme d'estat". L'estructura social i econòmica mundial es basa en els privilegis d'uns pocs i la falta de llibertats dels altres (sí, de llibertats, tant que s'omplen la boca els neoliberals!).

Però no només l'educació està en el punt de mira, sinó que també ho està el sistema de valors (vinculat a l'educació menys formal) en l'eix del debat després dels lamentables incidents de Pozuelo on uns joves emborratxats van assaltar una comissaria de polícia, etc. Mentrestant Catalunya es debat entre l'independència o no -que em sembla completament democràtic i interessant- sense tenir en compte l'opció federalista en cap d'aquests referèndums que es preveu fer -i que espero que es facin-; la crisis de valors és un fet. Entre una esquerra anticlerical i líquida que no tracta els temes de fons com el sistema econòmic, la organització empresarial, l'immigració, ...; i que si s'atreveix a tractar de forma massa alegre temes tant sensibles com l'avortament que al cap i la fi no canvien res. Mentrestant això passa. Mentrestant, "Nou cicle" (think that del PSC d'Obiols) creu que s'està renovant el socialisme -només cal llegir el seu bloc a l'espera d'una nova utopia o model... Mentrestant això passa, i les problemàtiques socials es tracten de forma frívola, hi ha un munt de drames socials.

Per mi aquests són els problemes d'Espanya i en general d'Europa:

• Construcció d'un Estat sota un model històric europeu d'Estat-Nació caducat als nous temps de govern multinivell. Sense tenir en compte que el poder més influent resideix en el poder econòmic (financer, militar i farmacèutic). Que gràcies al neoliberalisme està subjecte a menys control democràtic.
• Situació de l'educació formal deplorable on els rendiments acadèmics baixen però a sobre, el nivell d'exigència també. Perquè volem la Pública, però una pública de qualitat. I tots sabem que on s'apren més és al despatx d'un professor, amb un llibre especialitzat i amb la teva pròpia reflexió i debat social (m'emmarco en les carreres de CCSS). Molt fracàs escolar, molt poc respecte al professor i també molt coorporativisme i poca acció contra l'assetjament escolar.
• Massa poblacional atònita i passiva. Opinió pública immersa en una dictadura de l'Imatge única (com expressava Eduardo Galeano en un esplèndid llibre), plena de prejudicis, interessos i ambicions personals i d'estigmes històrics.
• La pitjor droga (qualsevol televisió privada espanyola o en la joventut l'Internet i el facebook de la CIA) ens fa matar un temps molt útil per actuar com a societat civil organitzada.
• Classe mitjana que s'ha cregut les mentides de l'american way of life i que s'està traint a si mateixa deixant de banda una tradició gastronòmica mediterrànea i sana per una d'importada i gens saludable. Que creu que per sobre de tot ha de protegir els seus privilegis de classe amb més drets que la seva germana classe treballadora baixa. Que vol arribar a ser un dia classe burgesa però que no s'adona que això és impossible. Classe mitjana espanyola acomodada, poc activa, molt paternalista d'estat i molt NIMBY, i en certa mesura, molt gandula. És així, les coses clares.
• Valors del comerç com a estructura de la vida quotidiana social. Ho sigui, anti-valors. I no vull ser exagerat. Evidentment anar un dia de compres amb les amigues no ha de fer mal a ningú, però l'esperit no es pot nudrir exclusivament o essencialment de materialisme.
• Economia productiva basada en un turisme indesitjable i una especulació urbanística (base del sorgiment dels "nous rics valencians" que sostenen els bons resultats del PP).
• Poca emprenedoria empresarial i molta subvenció estatal.
• Un poderós poder econòmic, sobretot financer, espanyol (multinacionals espanyoles com Telefònica, Banco Santander, ...) i uns servils i poderosos alts funcionaris de l'AGE i de l'UE que es mantenen en el seu mateix estatus social, polític i econòmic des de fa dècades; i que defensen els seus privilegis de forma aclaparadora.
• Consciència ecològica mercantilitzada: una moda comercial com allò "light" i saludable. Vaja, un intent d'enganyar la societat com a mateixa llimosna.
• Una població pobre molt important que no surt en les enquestes (no té telèfon!) i que no es fa sentir gaire (una característica molt pròpia de la pobresa és una autoinculpació de la situació dins d'un concepte especial d'humilitat).
• Una forma de viure del "salvase quien pueda" basat en una xarxa de contactes sota un paraigües de credencialisme i sentit professional que ja pocs ens podem creure.
• He de dir que sempre hi ha les contades excepcions que confirmen la norma i que al cap i a la fi, els Estats, les organitzacions, les empreses, ..., la formen les persones i d'aquestes en deriva tota la seva lògica i fonaments. La responsabilitat d'allò anteriorment esmentat és culpabilitat nostre.

Estancs de Caixa Catalunya i de Banc Sabadell a la Universitat pública

Fa uns dies vaig tornar a l'Autònoma després del periode estival i ens vaig trobar amb una sorpresa. Al costat de tots els Punts d'Informació i Suport Logístic o en les entrades de la majoria de facultats de l'UAB hi havia estancs informatius amb quatre joves que t'atenien (molts en castellà! a sobre!) i jo me'ls vaig escoltar perquè no en tenen cap culpa -però que consti que mai treballaria per cap empresa privada d'aquest tipus mentrestant em pugui permetre aquest luxe dels de classe mitjana-. Ho sigui, feien propaganada per uns interessos privats -legítims, però desconnectats de la realitat universitària-. Bé! No tant desconnectats, perquè l'entrada de les empreses (evidentment, les grans empreses, les que tenen poder econòmic -i polític- real) a les universitats públiques és un fet inquestionable. El Banco Santander sobretot, feia propaganda del sistema de beques privades. Ho sigui, feia propaganda del neoliberalisme educatiu imperant.

Ho sento per algunes generalitzacions que hagi fet i per llargaria i la temàtica que he tocat, no pertinent a aquest bloc.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"
I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) segons la UNESCO.