Una contestació ràpida als errors de la UPF

Els (falsos?) mites de Bolonya

1. Només podran estudiar els rics! Com que Bolonya exigeix una dedicació a temps complet, els que hem de treballar per pagar-nos els estudis, ja no ho podrem fer.

Fals. Bolonya aposta per una formació d’alta qualitat i això passa per dedicar temps a l’estudi (a l’aula i fora d’ella). Però Bolonya permet combinar feina i estudis. En primer lloc, per a aquells estudiants que treballen un nombre d’hores que els impedeix assistir a totes les classes, al Reial Decret i a la nova LOU s’estableix com un dret de l’’estudiant la possibilitat de cursar un pla d’estudis a temps parcial. I, en el cas de no poder seguir els estudis de manera presencial (ni tan sols a temps parcial), hi ha universitats no presencials. Però cal tenir present que l’assistència a les activitats docents és una exigència raonable de qualsevol universitat presencial. En cas contrari, com explicar a la societat que finança gran part d’aquests estudis universitaris la reticència a anar a classe o a no participar plenament de les activitats docents?

Cert. El temps que es dedicava abans a l'estudi era exactament el mateix (fora i dintre de l'aula) que actualment i en un futur. Tot depèn de l'esforç, la dedicació de l'alumne i les condicions materials, temporals i econòmiques de l'estudiant. Aquestes últimes condicions són allò cabdal de la reforma. No permet combinar feina i estudis. La solució de fer una carrera en 6 o 7 anys per només obtenir un grau (1r cicle) realment és una sortida "a la desesperada" davant la pressió estudiantil entorn el nou model docent (aplicat a l'estat espanyol i que s'aprofita del crèdit ECTS fent la seva pròpia interpretació pedagògica de baix nivell educatiu). Les universitats a distància no són una alternativa a l'aprenentatge presencial. Són una devaluació. La UOC i la UNED és una forma d'estudiar una segona carrera per aquells que treballen o per a professionals que no tenen el temps suficient per la presencialitat. Presencialitat? Perquè no es parla de la assistència obligatòria, aspecte que ens du a la ESO en "responsabilitat individual" i que comporta més greuges en la compaginació feina (voluntariat, vida social o sindicalisme, el que sigui) i estudis. Creure en la llibertat i la responsabilitat social són aspectes que no ens haurien de fer caure en el control de l'estudiant (molt usat a la ESO i que comporta nefastos resultats en aquells alumnes que no volen anar a classe). Evidentment, que si és presencial, els estudiants han de ser-hi presents. Però això no ha de comportar un canvi legal (obligació d'anar-hi) ja que l'estudiant ja té 18 anys. Altre cosa és la lluita contra el frau fiscal i aquells que es matriculen de varies carreres o assignatures que hauria de fer en la mateixa hora. Aquí el debat pot estar obert.

Per cert, en tot el text no s'esmenta el tema del finançament ni de les beques. Els estudiants no ens encassilem en demanar beques-salari (també ho fem), sinó en que no desapareixin les existents. I en un augment de beques de debò (socials) i una millor adjudicació davant casos de corrupció i desviament de fons no comprovat però si rumorejat. També cal informació per aquelles beques que no es demanen per part d'una Administració que no informa gens clarament sobre el sistema de beques, potser per excusar-se alguns calerons. Ara es volen susbstituir les beques que es donen per benefici social (en contra les desigualtats socials entre alumnes i per un lliure accés a la universitat) per beques-prèstec o beques-crèdit per la Conselleria d'Universitats (Conseller Huguet) que de moment són els crèdits bancaris de tota la vida a interès zero (fins que les empreses amb que tenen negoci les universitats s'ateveixin davant la nul·la pressió social a posar-les a interès tal o qual). Si no hi ha pressió social no hi ha solucions socials. Per altra banda, la Ministra Garmendia aposta pels micro-crèdits. Una vergonya. Tenint en compte que per raons externes a la universitat, la classe baixa no hi pot accedir (socialització familiar, condicions econòmiques i entorn social), ara la classe treballadora mitjana començarà a tenir problemes.

Només cal veure les beques d'altres estats europeus. Així si que poden entrar en un mercat de la educació europeu (que tampoc és acceptable)! Amb condicions de "treballador", l'alumne amb sou, evidentment, que si es pot dedicar exclusivament als estudis. Normal. Aquest però, no és el cas espanyol.

2. Sí, però Bolonya elititza el coneixement. Perquè la reforma devalua els estudis de grau i ara la diferència específica l’aportaran els màsters que s’oferiran a un preu de mercat. De nou, només aquells amb més recursos podran accedir a estudis de qualitat!

Fals. La reforma no devalua els estudis de grau, que comprendran ensenyament bàsic i formació general, i que capacitaran l’estudiant per introduir-se en el món laboral, si ho desitja. D’altra banda, el preu dels nous graus “en cap cas suposa un increment respecte als preus per curs dels ensenyaments encara no adaptats a l’EEES”.
En el cas que l’alumne vulgui continuar estudiant, podrà cursar estudis de postgrau (de caràcter especialitzat o multidisciplinar) i que li permetran accedir al tercer cicle (Doctorat) per continuar amb una vocació acadèmica, investigadora o, un cop finalitzats, introduir-se al món laboral. La gran novetat de Bolonya a Espanya és, precisament, l’existència de màsters a preu públic, que fins al curs 2005-2006 tan sols s’oferien a preu privat, molt més elevat.

Cert. Tothom sap que el problema de la devaluació de la educació és una llarga història espanyola que no ha sabut integrar la immigració, no ha prioritzat la educació alhora d'invertir i crear l'agenda política, i ha devaluat el contingut de les assignatures per un model docent a vegades "condescendent" amb l'alumne (aprovar l'alumne per problemes emocionals possibles o per continuar amb el grup classe), etc. La devaluació no ve de llicenciatura de 4 anys a grau (tot i que en algunes carreres també); sinó per la devaluació de la llicenciatura de 5 anys (al qual tenia accés menys estudiants) a la llicenciatura de 4 anys, per després adaptar-la amb un Pla Pilot a un grau. És un procés llarg que comporta anàlisis més complexos que grau-llicenciatura. Tot i que també és bo l'anàlisi de qualitat dels estudis entre llicenciatura i grau tenint en compte la desaparició de crèdits de lliure elecció, la introducció d'un treball final de grau que no serveix per res, les pràctiques externes (sobretot, en empreses, sense cobrar i pagant) i la introducció d'un model docent i pedagògic que devalua el contingut teòric i el substitueix per un contingut tècnic.
Abans de continuar cal esmentar que no és cap problema que les carreres tècniques siguin bàsicament carreres de contingut tècnic. Tot i que cal introduir alguna assignatura d'ètica o crítica evidentment. Sinó que el problema bé amb les carreres més humanístiques que per la falta de llocs de treball les volen constituir i canviar radicalment, descomposant tot el sentit d'aquella branca del coneixement.
Abans amb una llicenciatura de 4 anys podies fer un doctorat. L'únic filtre (més o menys) era evidentment l'educatiu. No obstant, ara entremig hi apareixen els postgraus. Els antics màsters que complementaven (formació contínua) la formació habitual, que se solien fer en universitats privades com a filtre social (llista de contactes, etc.) a través d'un filtre econòmic (preu i temps). Que hi hagi postgraus públics és una alegria. El que no és tanta alegria és que a la UAB el 80% dels postgraus són privats, a preus desorbitats i necessaris per fer un doctorat. Evidentment això és un filtre econòmic (valen el triple que un grau). Per cert, no tots els postgraus públics són a preus populars (accequibles). El fet que es diguin públics, és important: es publica al BOE, té un segell de qualitat ministerial i és homologable. Però no vol dir que siguin barats. No és pas així.

El nou model docent està substituint les classes teòriques per classes pràctiques en carreres humanístiques, que les passa als postgraus que també tenen el primer any de doctorat (el mestratge).

El que hi ha al darrere és un interès per dualitzar la carrera en primer cicle i segon cicle com anteriorment en diplomatura i llicenciatura per tal de dualitzar l'estudiant i el posterior treballador. El mercat laboral demana precaris multidisciplinars que sapigen fer de tot i se sapigen moure pel món i sapigen comunicar-se (graduats), però alhora demana un llistat petit de treballadors molt formats i més especialitzats que abans (postgraduats).

3. Sí, però aquests màsters seran molt cars i a preus de mercat!

Fals. Per a les Universitats catalanes és la Generalitat la que, anualment, fixa els preus dels crèdits (mitjançant un decret publicat al DOGC) i que, pel curs 2008-09, oscil·la entre els 16.01 i els 29.88€/crèdit, segons els estudis.
Els màsters universitaris a tot l’Estat espanyol tenen preus públics, els estudiants únicament paguen únicament el 16% del seu cost ja que la resta està subvencionat amb els impostos de tots els ciutadans. D’altra banda, Bolonya ofereix, per primer cop, la possibilitat de cursar màsters a preus públics a totes les universitats catalanes.
Els màsters oficials de la UPF oscil·len entre els 1.598,42€ i els 1.855,22€. Comprova-ho tu mateix/a a la web de la Universitat!

Cert. Però abans no calia fer més de 4 anys per entrar a un doctorat i ara si. Això és un cost d'oportunitat a tenir en compte. Em remeto al que he dit anterioment. El preu del crèdit depèn dels estudis i els fixa l'Estat. La Comunitat Autònoma fa un bàrem de preus, que la universitat escull en reunió de degans i deganes i Consell de Govern. El tema de que l'Estat et paga la matrícula, bla bla bla, és molt vell. És comprensible: l'estudiant que té cultura és un bé en si mateix, la educació a més serà "rentable socialment" perquè la educació té moltes externalitats positives. Que em de ser tots conscients de quina quantitat paguen tots i totes si. Que les taxes haurien de ser progressives segons la renda també.

4. Sí però, i si tot i tenir preus públics no puc pagar-me un postgrau? I he de renunciar! Perquè amb Bolonya les beques desapareixen i seran substituïdes per préstecs renta (préstecs bancaris que hauré de retornar amb interessos)!

Absolutament fals. Efectivament, el govern espanyol ha posat en marxa uns préstecs renta per cursar estudis de postgrau a qualsevol lloc d’Europa (EEES), Estats Units o Canadà però aquests ni substituiran el sistema de beques actual ni s’han de retornar amb interessos. Aquests préstecs són una possibilitat més que s’ofereix als estudiants per cursar els seus estudis de postgrau, un plus a la resta de beques i ajuts que es continuaran oferint. El període de devolució del préstec comença un cop acabat el postgrau i, únicament en el cas que el graduat hagi assolit (i mantingui) un nivell de renta superior a 22.000 €/anuals. Si després de 15 anys aquests requisits no es compleixen, el préstec (o la part que resta per retornar) prescriurà.
Paral·lelament, cal continuar reivindicant un millor sistema de beques i ajudes a l’estudi, similars als que tenen alguns països del nord d’Europa. És cert que hi ha un problema de finançament a les Universitats públiques però aquest no prové de Bolonya.

Cert. I perquè no parlés de les beques-prèstec i dels interessos dels bancs per fer-se-les seves?

5. Sí, però Bolonya no vol millorar l’educació sinó formar professionals que treballin a les empreses. Amb Bolonya es mercantilitza el coneixement.

Fals. L’objectiu de Bolonya és equiparar el nivell de la universitat espanyola amb l’europea i continuar formant pensadors crítics, d’aquí que Bolonya impliqui una participació més activa de l’alumnat dins i fora de les aules. Ara bé, l’afirmació que formar pensadors crítics i futurs professionals són activitats excloents i contradictòries és caure en una gran fal·làcia. La UPF, com la resta d’universitats, vol formar graduats que puguin treballar a empreses, fer recerca, treballar a institucions públiques, ONGs o per compte propi, com a professionals emprenedors. La UPF vol, en definitiva, que cada estudiant pugui treballar on vulgui i en allò què ha estudiat (un desig que també deu compartir l’alumnat, que inicia uns estudis en els quals invertirà, com a poc, 4 anys de la seva vida). Però la UPF vol formar també ciutadans amb capacitat d’analitzar críticament el seu context, fent més robust i deliberatiu l’espai democràtic de la nostra societat. A més, en el cas concret de la UPF, els màsters oficials s’ofereixen en les 3 modalitats (acadèmica, de recerca i professional). Comprova-ho tu mateix/a a la web de la Universitat!

Cert. Evidentment per això totes les carreres van començar el seu pla de "professionalització". En la declaració de Bolonya (1999) o següents (com Lisboa) no es parla d'aprofundiment de l'esperit crític. Sense que la ANECA imposés el seu pla d'estudis i el seu model pedagògic potser la llibertat de càtedra podria conduir a que fós com fós el temari de cada assignatura es donés de forma crítica i plural. Això dependria del professor si no tingués un temps i un temari tan limitat. Tot i que si comencem a parlar de tot això no començarem mai. Ara que els empresaris hi tenen interessos i tant al Consell Social, ANECA, Consell de Govern, reunions EUA hi són presents és més que cert.

6. Sí, però seran les empreses les que condicionaran els plans d’estudis. Amb Bolonya, les Universitats perdran autonomia.

Fals. És ben bé el contrari. Bolonya canvia l’escenari educatiu en favor de les Universitats, que passen a tenir més autonomia i capacitat de maniobra a l’hora d’elaborar els seus plans d’estudis. A dia d’avui, tots els plans d’estudi han de rebre la verificació de les agències de qualitat, que han de vetllar per la coherència i unificació de tots els estudis segons pautes europees i no pas seguint criteris empresarials.
Bolonya suposa la transició d’un model de desconfiança envers les universitats (amb un catàleg i directrius molt detallades) a un model més en sintonia amb el d’Europa, on primen l’autonomia universitària, la confiança prèvia i, per descomptat, el retiment de comptes a posteriori.

Cert. Més aviat serà el "rendiment de comptes" i la rendibilitat econòmica de la carrera. Les carreres són bé públic i haurien d'estar publicades per l'estat qui ha de mirar per l'interès comú. La autonomia universitària per la creació d'estudis i la seva eliminació a través del Consell Social on hi són les empreses és un problema. A la UAB, ADE i Econòmiques estan unides per un interès de fer més "tècnica i matemàtica" la carrera d'econòmiques, que hauria de ser crítica, plural, teòrica i especialitzada en la pràctica econòmica i no centrada en la direcció empresarial. La direcció empresarial és un aspecte de la direcció econòmica d'un organisme: i la direcció d'una ONG, i l'estudi del finançament públic? Es prioritza doncs, la vessant empresarial. El Consell Social té competències en finançament de la universitat (priorització) i estudis. La seva lògica (l'interès empresarial) és evident. Un dels èxits de la lluita contra Bolonya va ser que hi hagués un Reial Decret que garantís la existència de carreres humanístiques després de l'anunci de la desaparició de la Filologia catalana, les Humanitats (la seva en un altre carrera), etc. L'estat ha de promoure aquestes carreres, i no deixar que cada universitat (ara competent) faci la "feina bruta" d'eliminar-la perquè l'estat no s'atreveix tot i saber que és una "despesa social" que no don "beneficis a curt termini". El tema del curt termini és un problema seriós, una lògica social -en ocasions- lamentable.

(etc.)