Ara Bolonya, i a “ cost zero”?

Ara Bolonya, i a “ cost zero”? (per Joan Ribera de l'AVUI+)

Bolonya és l’excusa que ha catalitzat la mobilització d’una generació de joves universitaris adormits, que ha obert l’esperança del canvi a les nostres universitats anquilosades i que ens apropa a l’Europa a què sempre ens referim com a model. Han estat les mobilitzacions dels estudiants les que han encès la llumeta i han col·locat el pla Bolonya, una transformació necessària i vital per a les universitats, en la portada de diaris i mitjans de comunicació per dir-nos: Compte! Que no ens donin gat per llebre!. En part tenen molta raó quan parlen de manca d’un sistema de beques, d’informació i de rigor sobre el procés o de manca d’un finançament apropiat per assegurar que el canvi sigui real, però no en tenen tanta quan parlen del model docent o sobre el cost de la matrícula. Aquest toc d’atenció dels nostres estudiants ens diu que som uns mals mestres, que no ho estem fent bé i que ells no volen ser conillets d’índies d’un experiment que parteix d’una bona hipòtesi de treball però que ha estat mal dissenyat i que pot conduir a un gran desencís, com ja vaig apuntar a “Bolonya un pas endavant o un passa endarrere?” Potser ha arribat el moment que tots, cadascú en el seu rol, ens posem les piles per tal d’orientar correctament el procés. Ara és necessari que els nostres governants donin un primer pas per fer que Bolonya sigui el seu gran repte i una gran aposta que ens dugui cap a un canvi social real, adoptant les mesures estructurals, funcionals i econòmiques que assegurin el seu èxit i deixant de banda el clàssic cost zero. Transmetre el missatge que aquest procés ha de ser a cost zero és com preparar el terreny per assegurar la recol·lecció del fracàs; com diu Francesc Michavila (El País) pretendre que el procés d’adaptació a l’EEES sigui a cost zero “seria una pèrdua de temps, de credibilitat o, el que és pitjor, una pèrdua d’il·lusió en un impuls modernitzador”.
Si ara no ho fem molt bé els nostres joves continuaran adormits a les aules, fent d’alumnes esponja; la universitat romandrà aferrada a l’Edat Mitjana, com diu Manuel Castells (La Vanguardia); seguirem veient Europa com el nostre amor platònic, amuntegant decepcions i fracassos en el nostre model formatiu, mentre veiem com el turisme i la pandereta continuen essent els motors fràgils de l’economia i de la cultura al nostre país.