Crítiques a la PEF


Bé, després de la Xerrada d'avui. De la Sessió de Benvinguda cal reflexionar sobre les etiquetes que han posat a la Assemblea des de la plataforma:
- inútils pels estudiants
- hi ha jerarquia, mana la Marina Guinó (SEPC)
- són tots i totes de la mateixa ideologia
- surten amb el martell i la fals i no treballen perquè fan política de cadires buides
- totes i tots són del SEPC. El Joan Gil és l'únic del sindicat AEP. Manca de pluralitat interna
- Muntem barricades, ho sigui, emboliquem la troca i punt
- vivim en l'idealisme marxista i en el catastrofisme
- varem perdre les eleccions de forma contundent

Primer de tot dir que ja era hora que tinguéssiu un correu electrònic, i un bloc. Omplert des d'ahir a la nit. Perquè fins ahir al matí estava buit. D'això se'n diu pluralitat i informació i transparència. Això si, ara és quan ho feu quant ja està tot decidit a la Junta de Facultat.

Comentaris

Anònim ha dit…
fots pena, cada any fas més pena... nano deixa de fer el puto anormal... dedicat a callar i anar a classe perquè el que fas no interessa a ningú!


Jorge T.
23 de setembre del 2008, a les 5:46
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Article "Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia?"

Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia? Autor de l'article: Joan Gil i Oliveras L'ésser humà és un ésser social, i això vol dir polític -que molts ho obliden i d'altres volen que ho oblidem. Però també és un ser únic amb consciència pròpia i personal. Tant quan patim dolor físic, espiritual, com mental/emocional, ho fem com a éssers individuals i alhora com a pertanyents a diferents col·lectius, entre els quals, la humanitat. És conegut per tothom que compartir aquest dolor sana, alleuja la càrrega, el pes que tots portem a sobre. I per qui ho escolta i acompanya, també el fa relativitzar els seus propis problemes; tot i que a cops, i portat a l'extrem, pot conduir al Síndrome de Desgast per Empatia. En tot cas, voler transitar aquest dolor i respondre-hi com cal necessita una reacció personal, no només d'un acompanyament col·lectiu, tant sigui professional com no. La típica frase “si ell no vol canviar, ningú el pot ajudar”, pot ser u
Més informació

Gràcies per ser el meu amic

Aquest és un escrit que no voldria haver escrit mai. Però necessito escriure'l. Donar-te les gràcies per ser el meu amic. T'ho dec. I em recorda que potser poc sovint ens diem els uns als altres els que ens apreciem, sobretot en vida, que és quan més fa falta. Mal fet que fem. Sembla que en algunes coses, només aprenem a cops. I és que no m'hagués imaginat mai que marxaries tant aviat. Sabíem que tenies una malaltia neurodegenerativa -que fins fa molt poc, vam posar-li nom. Però mai pensàvem que te n'aniries als 35. (Als 35! Amb tot el que tenies per viure). Com és una malaltia d'aquelles que anomenen "rares", rep pocs fons per a la investigació, tot i la honrosa tasca de la  Fundación Noelia . Just, ara que hi he tornat a entrar, m'he adonat que col·laboraves en la part del grafisme. I ara és quan a un li dona ràbia saber-ho ara, no haver col·laborat més amb la fundació (més enllà del que alguns mal anomenen SPAM), no haver fet alguna cosa més en cont
Més informació