D'un federalista de cor. La independència, l'únic camí viable.
Sóc una persona poc dogmàtica i cal dir que sobretot anteposo els interessos de la societat al meu ideari ideal i futurista. No obstant i tot i les meves contradiccions puntuals tinc una cosa que crec que és necessària: renovació (com renovació estratègica li falta o no a ERC) i canviar de model d'Estat (i altres idees) si el context així ho demana. Per ser sincers amb vosaltres us diré que jo era dels anti-PSOE en la Època de González més decebedora de la Esquerra anti-franquista, del canvi democràtic, de la il·lusió social, etc. Massa corrupció em va fer pensar en els primers dies de interès polític quan encara era bastant petit que la política tota era igual, un "mal per a la societat", que "tots al cap i a la fi eren el mateix". El Pacte del Majestic em va començar a fer entendre que els pactes seran molt democràtics i crearan molts consens però que de vegades cal ser més coherent amb les bases i els votants, i sobretot amb el país que pactar amb qui no toca. Llavors, era pro-PSOE, pro-Zapatero (plural, federal, etc.) enfront del "burgés" González, centrista, avar, i amb poca visió de futur. La Esquerra moderada però de debò. El meu posicionament va començar per ser més pro-ZP a partir de polítiques i accions de govern del PP en el Xapapote, en la Guerra de l'Iraq, en les matrícules dels cotxes. Ja tenia nocions de política, començava a créixer el meu interès i tenia un cal enemic: el PP. M'agradava ERC per defensar el Sàhara Occidental tot i que no m'agradaven els seus espectacles de pallasso al Congreso de los Diputados. També va ser la època de reivindicar desde cercles familiars la fi del pujolisme al meu país perquè no es confongués país i partit, i no acabés amb una democràcia de partit hegemònic. Tot i que el temperament de Pujol m'agradava, les seves polítiques no, jo ja sabia que de dretes no seria, ni de centre-dreta. És una cosa que almenys m'ha durat fins avui. Vaig pensar en Catalunya en el canvi (la qual cosa sempre pinta bé si ets optimista i creus que la cosa no pot anar a pitjor). Un vell molt simpàtic que havia tornat de Roma sortia per la televisió. Era Pasqual Maragall, el que va arribar a ser el meu ídol polític per al meu país, i que després el vaig posar al mateix nivell que Chávez com a resposta al golpisme i al seguidisme dels EUA de la oligarquia del seu país (tot i que al principi el criticava molt; sobretot per les relacions amb Aznar, el "meu adversari polític").
Bé, com esteu comprovant, sóc bastant plural i obert (per alguns incoherent) per posar dos personatges que perfectament es podrien oposar però és que contextualitzo, i no generalitzo i això és bo. Llavors, vaig pensar que tota la Esquerra s'unís si ICV (simpàtics però utòpics) no es podria unir al PSC, i que ERC hi posés el seu toc nacionalista. Que es creés el tripartit. I així va ser, el meu somni és va complir, i estic content d'un Estatut que retallat (pel Mas), avança cap al futur, perquè normalment per molt radical que sembli sempre voto moderació i si una gran llei fa avançar socialment; jo sempre voto que si; tot i alhora legitimar allò que no m'agrada de la llei. Després arribà Zapatero amb la desolació que no era tan federalista com deia tot i acceptar fer un avanç en l'autogovern. I que la patronal el tenia ben controlat. Aleshores em vaig passar a Marx, el gran teòric de la Esquerra. A tenir com a ídol a l'escriptor de "Las venas abiertas de Latinoamerica", etc. A ser d'extrema esquerra o "socialista". Passant per una etapa de la Nova esquerra i proper a ICV-EUiA; sobretot a ICV. EUiA encara seria força propera, bastant més que IpC. Mayol però no em queia bé. Saura m'agradava però encara no va democratitzar els Mossos quan jo em vaig desencantar ja totalment del PSC. Quan el PSC es va convertir tan en un partit de la majoria, que el discurs d'esquerres potent, brilla per la seva absència.
La burgesia catalana, amb vessant social, propera a l'obrera, catalanista, federalista, de la República espanyola (mite meu i que a vegades exagero), integradora amb els nou vinguts castellans, amb líders carismàtics era canviada per l'altre part del partit (que llavors ja controlava la secretaria general). El seguidisme al PSOE és feia més que present. Els fets cantaven. Maragall traicionat.
ICV m'ha desencantat sempre (tot i que estic, i encara molt, força proper a ICV) per prioritzar polítiques decents però poc útils, per tractar temes morals i ètics en contra de visions cristianes o decents, per anar de secta masonica, per anar de més progrés que els demés, per anar de guais, etc. El lloguer forçós però em va agradar i el discurs d'Herrera molt. Molt coherent, sensat, valent, i poc dogmàtic.
La CUP m'agradava pel moviment social, perquè podria aportar quelcom al partit en l'àmbit local, per la coherència en els fets, etc. No obstant, falta gent preparada i discurs més proper a altres partits per unir forces. I tampoc sóc tan radical en el tema independentista; o això em pensava.
En resum; que això sóc jo, convuls i incoherent; però que vol lluitar per causes comunes i justes com els dos dies de la TMB. I que fa temps volia crear un fòrum per parlar de la independència des d'una vessant moderada i seriosa (tot i que he notat que ERC s'ha fet sensata en el seu discurs), des del federalisme pràctic, que ara duré al cor però no com a projecte de futur. Em pujo al carro de l'independentisme com la única solució de projecte innovador, il·lusionador, social, i que millori les condicions de vida dels treballadors i treballadores; la veritable nació oprimida. Per així, que no dugui el vaixell, CiU i la dreta que no ha volgut mai l'independència d'aquest país (ara és fàcil dir-ho a la oposició). Intentaré que ICV faci un debat sobre el tema (ja ho he escrit en l'altre bloc més dedicat a ICV i aquest més a ERC i les CUP). Intentaré que vegin que el federalisme no és el camí la independència, o que ja n'hi ha prou de tornar bojos als espanyols amb reformes estatutàries. Diguem que volem i prou. I si això significa independència, independendència. Properament parlarem de la independència social, de l'indepedentisme tangible, i de la llibertat de Catalunya com a concepte més ampli.
Bé, com esteu comprovant, sóc bastant plural i obert (per alguns incoherent) per posar dos personatges que perfectament es podrien oposar però és que contextualitzo, i no generalitzo i això és bo. Llavors, vaig pensar que tota la Esquerra s'unís si ICV (simpàtics però utòpics) no es podria unir al PSC, i que ERC hi posés el seu toc nacionalista. Que es creés el tripartit. I així va ser, el meu somni és va complir, i estic content d'un Estatut que retallat (pel Mas), avança cap al futur, perquè normalment per molt radical que sembli sempre voto moderació i si una gran llei fa avançar socialment; jo sempre voto que si; tot i alhora legitimar allò que no m'agrada de la llei. Després arribà Zapatero amb la desolació que no era tan federalista com deia tot i acceptar fer un avanç en l'autogovern. I que la patronal el tenia ben controlat. Aleshores em vaig passar a Marx, el gran teòric de la Esquerra. A tenir com a ídol a l'escriptor de "Las venas abiertas de Latinoamerica", etc. A ser d'extrema esquerra o "socialista". Passant per una etapa de la Nova esquerra i proper a ICV-EUiA; sobretot a ICV. EUiA encara seria força propera, bastant més que IpC. Mayol però no em queia bé. Saura m'agradava però encara no va democratitzar els Mossos quan jo em vaig desencantar ja totalment del PSC. Quan el PSC es va convertir tan en un partit de la majoria, que el discurs d'esquerres potent, brilla per la seva absència.
La burgesia catalana, amb vessant social, propera a l'obrera, catalanista, federalista, de la República espanyola (mite meu i que a vegades exagero), integradora amb els nou vinguts castellans, amb líders carismàtics era canviada per l'altre part del partit (que llavors ja controlava la secretaria general). El seguidisme al PSOE és feia més que present. Els fets cantaven. Maragall traicionat.
ICV m'ha desencantat sempre (tot i que estic, i encara molt, força proper a ICV) per prioritzar polítiques decents però poc útils, per tractar temes morals i ètics en contra de visions cristianes o decents, per anar de secta masonica, per anar de més progrés que els demés, per anar de guais, etc. El lloguer forçós però em va agradar i el discurs d'Herrera molt. Molt coherent, sensat, valent, i poc dogmàtic.
La CUP m'agradava pel moviment social, perquè podria aportar quelcom al partit en l'àmbit local, per la coherència en els fets, etc. No obstant, falta gent preparada i discurs més proper a altres partits per unir forces. I tampoc sóc tan radical en el tema independentista; o això em pensava.
En resum; que això sóc jo, convuls i incoherent; però que vol lluitar per causes comunes i justes com els dos dies de la TMB. I que fa temps volia crear un fòrum per parlar de la independència des d'una vessant moderada i seriosa (tot i que he notat que ERC s'ha fet sensata en el seu discurs), des del federalisme pràctic, que ara duré al cor però no com a projecte de futur. Em pujo al carro de l'independentisme com la única solució de projecte innovador, il·lusionador, social, i que millori les condicions de vida dels treballadors i treballadores; la veritable nació oprimida. Per així, que no dugui el vaixell, CiU i la dreta que no ha volgut mai l'independència d'aquest país (ara és fàcil dir-ho a la oposició). Intentaré que ICV faci un debat sobre el tema (ja ho he escrit en l'altre bloc més dedicat a ICV i aquest més a ERC i les CUP). Intentaré que vegin que el federalisme no és el camí la independència, o que ja n'hi ha prou de tornar bojos als espanyols amb reformes estatutàries. Diguem que volem i prou. I si això significa independència, independendència. Properament parlarem de la independència social, de l'indepedentisme tangible, i de la llibertat de Catalunya com a concepte més ampli.
Comentaris