Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia? (Part 2)

Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia? (Part 2)

Autor de l'article: Joan Gil i Oliveras

Continuo l’article redactat amb el mateix títol, com a segona part. En aquesta, em centraré en el que indica el filòsof Byung-Chul Han en “L’agonia de l’eros” (2012) i en “Capitalismo y pulsión de muerte” (2019).

El filòsof, preocupat per la societat/cultura de la vigilància, de l’excessiva positivitat i de la transparència, expressa com alguns valors culturals actuals, algunes dinàmiques socials, estan minvant la salut mental de la població mundial. Dit d’una altre forma, com el sistema neoliberal està generant majors maldecaps en termes de salut emocional de moltes persones que podrien recuperar-se d’un trastorn, mantenir-se sanes o conviure de forma normalitzada amb problemàtiques de salut mental sense aquesta estructura socioeconòmica i cultural que ens oprimeix.

Alguns dels mantres que ens estan fent mal són el <<Tu pots!>>:

               El tu pots genera coaccions massives en les quals el subjecte del rendiment es trenca en tota regla. La coacció engendrada per un mateix es presenta com a llibertat, de manera que no és reconeguda com a tal. El tu pots fins i tot exerceix més coacció que el tu has. La coacció pròpia és més fatídica que la coacció aliena, ja que no és possible cap resistència contra un mateix (Byung-Chul Han, 2012).

Com el mateix autor rebla: “el règim neoliberal amaga l’estructura coactiva darrere l’aparent llibertat de l’individu, que ja no s’entén com un subjecte sotmès, sinó com a desenvolupament d’un projecte. Aquí hi ha trampa. Qui fracassa és, a més, culpable, i carrega aquesta culpa per allí on vagi. No hi ha ningú a qui pugui fer responsable del seu fracàs. Tampoc té cap possibilitat d’excusa i expiació” (...), “tampoc hi ha gratificació” (ídem).

Però per què es centra tant amb el sistema cultural i socioeconòmic dominant (el capitalisme)? Doncs perquè com bé diu ell, “l’objectiu del capitalisme no és viure bé. La seva compulsió a l’acumulació i al creixement es dirigeix precisament contra la mort, que se li presenta com la pèrdua absoluta” (ídem). De fet, el filòsof contemporani ens recorda un dels clàssics per aprofundir en la seva hipòtesi: “Per a Aristòtil, la pura adquisició de capital és rebutjable perquè no es preocupa del viure bé, sinó solament de la mera supervivència”, la gent “es preocupa de viure, però no de viure bé” (ídem).

De moment, tot em sona a frustració (a un projecte vital insà) i a addicció (al diner, que oblida el temps de vida i la mort). Tots dos elements bàsics per caure en un estat de benestar emocional insà. Però què s’ha de canviar? Què s’ha de fer, a part d’individualment, per tant, col·lectivament, per un millor benestar mental social? Qui són els responsables de que això succeeixi? Qui és el Capital? Els capitalistes?

El filòsof no parla de persones concretes i continua explorant l’estat anímic social en el seu llibre “L’agonia de l’eros” (2012): “si s’han de buscar responsables de la creixent decepció en la societat actual, no s’hauria d’assenyalar la fantasia incrementada, sinó les expectatives més altes (...). Els nous mitjans de comunicació no doneu motiu precisament a la fantasia. Al contrari, la gran densitat d’informació, sobretot la visual, la reprimeix. La hipersensibilitat no és un avantatge no és un avantatge per a la imaginació. Així, el porno, que en certa manera porta al màxim la informació visual, destrueix la fantasia eròtica”.

Som en un món on tot i la secularització, hi ha moltes iniciatives per tornar a certa espiritualitat (ioga, jornades ignasianes...) o calma mental (“mindfunless”, ...) perquè es vol fugir d’aquesta societat estressant, que genera aquelles altes expectatives de les que parla el filòsof coreà-alemany i que ens auto oprimeixen. És una societat on “no es pot ni tancar els ulls” davant “la pura massa d’imatge hipervisibles” (ídem). “Tampoc ens deixa cap instant per tancar-los el constant canvi d’imatges. Tancar els ulls és una negativitat que no compagina bé amb la positivitat i la hiperactivitat de la societat actual de l’acceleració”, rebla el filòsof, i tot plegat, “és responsable també de l’esgotament neuronal del subjecte del rendiment” (ídem), que no ajuda a una millor salut mental.

Anteriorment, hem parlat de falta de gratificació: el filòsof explica que “la falta d’autoestima que condueix a l’autolesió [Nota del blocaire: sobretot en adolescents] apunta a una crisi general de gratificació en la nostra societat” (Capitalismo y pulsión de muerte, 2019). L’autor recorda que “tots tenim necessitat d’afecte. L’amor de l’altre és allò únic que dóna estabilitat al jo. Al contrari, l’auto referència narcisista resulta desestabilitzant. Per un sentiment estable d’autoestima tinc que resultar-me important a mi mateix. Però per això necessito tenir la noció de que sóc important pels altres. Aquesta noció pot ser difusa, però és indispensable per la sensació de ser important. La falta de sensació de ser és la causa de l’autolesió. L’autolesió potser sigui simplement un crit de demanda d’amor” (ídem). I diu!: “Jo no puc produir per mi mateix el sentiment d’autoestima” (ídem). Necessitem doncs més amor, més estima, més contacte humà; el que estem perdent amb tanta digitalització.

Però és en el món digital on més es veuen cares somrients. L’escriptor es pregunta: Per què salta avui la gent davant de la càmera? No estem afligits pel cansament i la depressió? És que són salts d’alegria i felicitat? És el salt l’expressió d’una creixent vitalitat en la nostra societat? O els salts són més aviat convulsions patològiques de l’ego narcisista?” Podem suposar quina és la resposta del filòsof.

L’autor cita molts altres filòsofs, i ho fa de forma brillant i humil. En un cas, cita Nietzsche (un dels seus filòsofs de capçalera), que aclareix la situació emocional actual: “Per falta de tranquil·litat la nostra civilització està desembocat en una nova barbàrie. En cap altre època han tingut més prestigi els actius, és a dir, els inquiets. Per això, una de les rectificacions necessàries que s’ha de fer en el caràcter de la humanitat és reforçar en gran mesura el component contemplatiu”. Aquell, que parlàvem abans: l’espiritualitat, la meditació, ... Però en comptes d’això, “l’actual societat del rendiment agafa el propi temps com a ostatge. L’encadena al treball. La pressió per aportar rendiment genera després una nova pressió per accelerar. El treball com a tal és necessàriament destructiu. Com diria Heidegger, pot treure una <<fatiga profunda, però sana>>. No obstant, la pressió per aportar rendiment, encara que de fet no es treballi molt, generar una pressió psíquica (...). El burnout no és una malaltia laboral sinó una malaltia del rendiment. El que fa que l’ànima emmalalteixi no és el treball com a tal, sinó el rendiment, aquest nou principi neoliberal” (ídem). I indica: “el descans com a pausa laboral no marca cap temps distint. No és més que una fase del temps laboral. Avui no tenim cap altre temps que el laboral. Fa molt vàrem perdre el temps de festa” (ídem). Això últim, ho deixa obert, perquè ho llegiu al seu llibre: té relació amb la secularització (ja sabeu que ens soc crític amb aquest procés).

“La depressió és l’expressió d’una referència narcisista a si mateix incrementada fins emmalaltir”  (ídem) explica el filòsof. L’individualisme que el capitalisme promou ens porta al narcisisme: “el depressiu s’entotsola i s’afoga en si mateix” (ídem).

En definitiva, allò que promou el sistema és una societat emmalaltida per no separar el temps laboral del temps festiu, per la supra-autoexigència a la qual no podem arribar i ens fa sentir frustrats, per la manca d’espiritualitat i descans mental (per la cultura de la productivitat), per la manca d’afecte social, per no preocupar-nos per viure bé, ... bàsicament, per ser fills d’aquest capitalisme neoliberal. Però queda l’autoconeixement, l’individu rebel, el col·lectiu de suport mutu i la reforma-revolució del sistema. Les societats han canviat al llarg de la història. Ara ja ho sabem: no es tracta només de lluites personals, de teràpia psicològica, sinó de lluita social, i d’amor, sobretot, sense que soni cursi, de molta estima.