Article a L'Unilateral.cat: Reflexions després de la visita del Papa (Part 1)

Enllaç a l'article: https://unilateral.cat/2026/07/16/reflexions-despres-de-la-visita-del-papa-part-1

Aquest any, el papa Lleó XIV va trepitjar Catalunya i molts vam estar pendents de les seves paraules, i també, amb quina llengua les deia, ja que una cosa i l’altra han de mantenir certa coherència. Alguns vam moure fils. Des de la constitució de la Sacrosanctum Concilium (1963) es va implementar arreu de l’Església catòlica la substitució de l’ús del llatí, en les litúrgies populars, per les llengües vernacles (pròpies, endògenes) de cada país. I quina és la llengua intrínseca de Catalunya? Curiosament (sic) té la mateixa arrel: el cat-alà. De fet, qualsevol progressista hauria d’usar preferentment el català, sigui catalanista o no, per raons ecolingüistes. Però deixo aquest debat sobre la sensibilitat i coherència ideològica i religiosa amb l’ús del català per un altre article i per l’UCE d’aquest agost.

Molta gent va voler situar els missatges del papa en un marc ideològic concret (ecologisme, conservadorisme, etc.), però això és no entendre res, o com a mínim, ser molt tancat de ment. Jo soc d’esquerres perquè intento ser cristià, però això no em fa tenir una visió sectària de l’Església plural que ha d’existir, on hi ha de cabre tothom. Gent de tots els orígens, edats, ideologies, etc.

Hi ha parts del discurs del bisbe de Roma que no agraden a les persones progressistes, i d’altres que desconcerten als de dretes, i ja no et dic a l’extrema dreta! -que sempre se n’ha volgut apropiar (també, gràcies a l’absència i marginació de l’esquerra catòlica). Això també li passa a l’esquerra amb els termes nació i patriotisme, que deixa que el “nacionalisme” només el representi la dreta. Aquí a Catalunya, ERC no es considera “nacionalista” i deixa el marc nacional autocentrat per Junts. Una altra cosa és si és més performatiu que útil… Però això també seria una altra discussió.

Aquests mesos he vist molta gent fent-se seu el missatge doctrinal de Lleó XIV, cadascú des de cada postura, i és lògic. També he vist qui només s’ha fixat en allò que l’enfronta amb les seves posicions. El que m’ha agradat, ha estat poder detectar aquella progressia (l’esquerra és més seriosa que això) que critica el catolicisme anomenant-lo secta, però que demostren la seva actitud sectària contra tota manifestació pública religiosa. Es veu que la religiositat s’ha de quedar a casa; això diuen per xarxes socials i per tertúlies molts “aliats” d’esquerres. Jo quan surto al carrer, ja no puc ser catòlic. Ja em costa ser català… imagina’t. Quina mena d’intolerància és aquesta? A mi em sembla molt bé que quan fan una pintada a una mesquita amb lemes com “Fora Moros”, la gent d’Arran (joves de la CUP), i d’altres, vagin a netejar-ho. Però carai, recordo perfectament una manifestació el Primer de Maig en què militants d’Arran de Manresa pintaven una església amb el lema (agressiu, violent, intolerant i pro-assassí) de “L’única església que il·lumina és la que crema”. Una rèmora dels moviments anticlericals crema-esglésies del ‘36, que tot i que pròpia d’una barbàrie, tenia una explicació per la relació entre el gran clergat espanyol i el cop d’estat. Ara, però, és un pòsit que queda molt “revolucionari” però té més d’intolerant que de “transformador”. I jo allà al mig, pensant: això què té a veure amb les lluites sindicals? Això, a què ve? I ho vaig xiular.

Em preocupa per la intolerància religiosa. Tot i que em podria preocupar per qualsevol sectarisme i posició que nega l’altre; ara que l’extrema dreta, també la nostrada, creix.

Què va passar amb la idea de l’assignatura “Història i cultura de les religions” a les escoles públiques catalanes? Recordem que això depèn sobretot de l’Estat, tot i que ens venen que l’educació és una competència autonòmica. Ens deixen la meitat del currículum escolar, però allò cabdal (com les matèries obligatòries), competència estatal. Deixem estar això, també. Qui em coneix, sap que no m’agraden les estafes (el Procés-estafa de Bolonya, el Procés-estafa dels polítics sobiranistes, etc.), com aquestes de parlar “d’autogovern” català.

En la següent part, i final, de l’article, però, hi entraré.