Què li passa a la universitat pública?
Què li passa a la universitat pública?
La puresa d'allò públic, pertanyent a la societat; per part de "falsos" progressistes i persones d'una mal interpretada "cultura de l'esforç"; ens estan destrossant anys de drets universals com la educació superior, i anys de millora constant de la qualitat investigadora i docent on Catalunya ha estat capdavantera.
La puresa d'allò públic, pertanyent a la societat; per part de "falsos" progressistes i persones d'una mal interpretada "cultura de l'esforç"; ens estan destrossant anys de drets universals com la educació superior, i anys de millora constant de la qualitat investigadora i docent on Catalunya ha estat capdavantera.
És ben senzill. Els perills que sempre ha tingut la universitat pública ara s'han vist més clars que mai amb la aplicació estatal del Pla de Bolonya. El que ens venien com una declaració d'intencions magnífica (declaració de 1999), i que part del moviment estudiantil va aplaudir; és una autèntica farsa. La lògica privada, en definitiva, s'està incorporant al sistema públic universitari per tal de desprestigiar-lo, reduir-lo i acabar amb ell perquè les universitats privades puguin competir -ara si- amb condicions d'igualtat de mercat.
Quin és el màxim problema -actualment ja visible- de la reforma?
La entrada de la lògica privada al sistema públic.
Altes personalitats de l'àmbit públic s'han sumat a la deriva neoliberal d'entendre la universitat com una "empresa". I això no es pot consentir. La Nova Gestió Pública anglosaxona no pot entrar al sistema públic universitari i carregar-se tota una història d'orientació garantista de la universitat pública. Entenc que calen canvis, en general, en el sistema públic. Podríem orientar la lògica pública -que ha de continuar sent pública- a una deriva més servicial de la Administració pública; però en cap cas a una orientació eficientista o contractualista, que està molt vinculada a aquesta visió privada del sistema públic.
Hem de recordar doncs alguns dels errors comesos ja per aquesta visió privada: El criteri d'èxit. per exemple. Vincular els resultats acadèmics amb el prestigi de la universitat pública. A la UAB, s'aprova a un percentatge de gent solament per passar aquests paràmetres de prestigi. Depenen quanta gent aprovi, el Departament tal i en definitiva la facultat, sortirà ben parada. Aquesta mania que ens ha agafat per vincular resultats acadèmics amb èxit de la universitat, sota criteris bastant lamentables, ens ha dut a aquesta situació de descrèdit administratiu. O per exemple, com el fet d'estar al capdamunt dels rànquings de Shangai d'universitats . Els criteris que en aquest rànquing s'usen són per exemple el número de Premis Nobel. Això la veritat, és força discutible si té res o poc a veure amb la qualitat de l'ensenyament superior.
La lògica privada al cap i a la fi es basa en aquests criteris: rendibilitat econòmica, competitivitat, competència en condicions d'igualtat d'oportunitats, eficiència, reducció de costos, etc.
Aquests criteris són els que volen implantar a la Universitat Pública. Això és molt perillós. Comencem per criteris de rendibilitat social (eufemisme de rendibilitat econòmica) com ho pot ser vincular resultats acadèmics amb finançament. El fet per exemple que tinguem més aprovats en una facultat o una altre no significa pas que la qualitat hagi augmentat, sinó que com passa en el mercat competitiu, un està per sobre de l'altre. Ho sigui, el criteri no és l'adquisició de coneixements de l'alumne; sinó el credencialisme (la adquisició del títol) que pot tenir a veure amb l'aprenentatge i aplicació del saber o no. Això dependrà de criteris públics com ho són la millora en la docència. Millorar pot o no pot tenir res a veure amb competir. Que surtis més ben parat que una altra facultat o universitat, pot tenir res a veure amb una millora. Això comporta també que universitats amb més problemes per mantenir una qualitat decent -per la estructura social i econòmica del seu alumnat- obtinguin menys recursos econòmics. Ho sigui, passem de la igualtat a la baixa que alguns critiquen, a la desigualtat per raons socials i econòmiques, l'elitització i aquest concepte tant bastament manipulable: "la excel·lència dels millors". Per tant, els que ho necessiten més no reben més diners. No cal reforç, no cal discriminació positiva, no cal igualtat a la alta. Com passa a la ESO. Es veu que és més important que els grups classe més preparats en aquelles universitats on hi ha més dedicació de l'alumnat a l'estudi (UPF) siguin les millors, que no que universitats com la UAB on hi ha problemes per compaginar feina i estudis es solucioni amb beques a l'estudi aquest problema. La UAB és l'espai més progressista de l'ACUP i per això és vol desfer de la gran quantitat d'estudiants que treballen alhora. Almenys pels bàrems de "qualitat" en sentit privat. La via lenta i la UOC fa que aquests estudiants que potser tarden més els estudis no es contin; i per tant, la UAB pugui aspirar a pujar per pujar en aquests rànquings estúpids. Aquesta competència entre universitats també serà segons la Ministra Garmendia, requisit indispensable per finançar-se. En la estratègia Universitat 2015, la Ministra -que per cert va estar proposada pel poder empresarial-, passa del creixement en inversió privada a la pública a atrevir-se a parlar de finançament mixt. Això és acabar amb l'espai de coneixement crític, plural, científic i humanístic; i la fi de la universalització del coneixement més elevat, i per tant, l'inici del desmembrament de tot allò que significava la Pública. Cada universitat s'haurà de "vendre" (amb 90 milions d'euros de dèficit de la UB l'únic que et queda es vendre't perquè la empresa poques ganes té d'invertir si el negoci no és sucós). No ho ha fet gaire últimament, i quan ho ha fet ha estat per disminuir la qualitat del menjar dels Menjadors Universitaris de la UB, per aconseguir mà d'obra barata a través de les pràctiques externes, per tenir patents privades durant 20 anys quasi de forma gratuïta en els patronats de recerca, perquè Repsol (empresa tacada de sang per la Guerra d'Iraq) es faci la fotografia de prestigi amb el Rector de la UAB, per passejar-se per la universitat per vendre consum estúpid als universitaris o per posar una paradeta a la facultat. La empresa pot col·laborar amb la universitat? Jo diria que si en recerques tecnològiques, però solament en condicions d'igualtat, i rarament. Perquè és molt perillosa la seva entrada a la universitat. L'exrector de la UPC ja ho va reconèixer en el seu moment amb el conveni amb ENDESA. Primer sembla que la universitat posi els criteris però després qui té els diners mana. Al cap i a la fi la lògica pública que ens diu? Que la universitat ha de ser part de l'Estat del Benestar i que per tant, allò que és públic no s'ha de barrejar amb lògiques privades; i allò que és privat no s'ha de barrejar amb subvencions públiques que alternen les regles de joc mercantils. Tot i que amb el desprestigi de les mesures neoliberals, s'ha notat que és la mateix sistema privat el que demana ajuda al públic (l'Estat) perquè els criteris privats sembla que no han funcionat. I aquests els volen incorporar la UAB. Si home! I un rave!
Es redueix el temps per fer una tesi doctoral a 4 anys. Malament rai doncs. L'estrès i la embergadura d'una investigació no és mesurable temporalment. El criteri és si la tesi serà citada, o si el tribunal considera que és bona. La reducció de costos, i la "productivitat" són criteris mercantils que poc tenen a veure amb la qualitat de la investigació. i amb el sistema públic.
Ans al contrari; el que ens ha demostrat el sistema privat és que el mercat europeu ha comportat, degut a la seva competència afèrrima, una disminució de la qualitat dels aliments (exportats) i a la reducció del temps de funcionament de la majoria d'eletrodomèstics. El benefici privat i la llibertat individual (de fer-se ric) contra les necessitats socials i la millora humana i científica de la humanitat, una de les diferències ideològiques entre Esquerra i Dreta es tornen a discutir. Ara entorn la Universitat Pública.
D'entrada, per millorar i ser més eficaços (això també entra dintre els esquemes d'allò públic) la qualitat docent: la reforma de la educació ha de començar a la ESO d'on deriven la majoria de problemes. El Batxillerat fa uns deu anys que s'ha vist malparat de la infantilització de la ESO i ara aquesta davallada de la qualitat ens arriba a la Universitat amb un primer any de carrera semblant a un III de Batxillerat. Per això el grau serà de 4 anys, perquè l'estat espanyol no aconsegueix resultats acadèmics positius amb el mateix temps que ho fan part de la resta de països europeus. Si fos una qüestió de temps, encara, però és que en algunes carreres, això s'aprofita per traspassar les atribucions professionals al Postgrau, i els postgraus públics són el triple de cars que els graus. Per cert, el 80% dels màsters a la UAB són privats. La UAB posa el segell, i la qualitat tot i ser molt mediocre ens la venen amb el "segell de qualitat UAB". Per tant, també lluitem els estudiants per millorar la qualitat i contra la mediocritat. No només la Rahola que s'omple la boca d'excel·lència i que sembla que des de fa uns quants s'ha passat a l'altre cantó ideològic. Els estudiants també en parlem d'això, al cap i a la fi ens preocupa el nostre futur i el nostre coneixement del món que ens envolta. Evidentment per transformar-lo, que no es pensin els nous promotors del grau que aposten pel coneixement en habilitats que no serem crítics, tot i la orientació tecnocràtica i mecanicista del nou pla d'estudis; no ens rendirem. Tot i que ens hagin reduit els crèdits, i ens hagin posat assignatures que no serveixen per res (un munt de tècniques) en carreres amb molta càrrega teòrica; seguirem protestant. Perquè aquesta nova generació de joves de la qual me'n sento orgullós, tot i no estar d'acord amb alguns mètodes, està exposant que vol participar de la nova societat que vol crear després de que el neoliberalisme ha fracassat. Evidentment, alguns voldran fer el canvi social des de la Universitat, però d'altres només voldrem millorar la universitat seguint aquest nous criteris socials. I si, amb esforç i coresponsabilitat. Amb eficàcia i solvència. Posan-t'hi tot el que puguem perquè l'espai més lliure socialment parlant no quedi embrutat per la mercantilització.
Per això caldria que tota la comunitat educativa fes manifestos des dels Claustres i des de les Juntes de Facultat en favor d'un finançament públic suficent pel normal funcionament de les activitats socials de la universitat pública. Si algú vol col·laborar amb empreses i el Claustre hi està d'acord, endavant. Però que no s'obligui als rectorats -com està passant últimament- amb els dèficits de les universitats públiques espanyoles, ha aconseguir finançament privat per assolir un funcionament normal de les activitats acadèmiques, de servei públic i d'investigació. No hem de dependre de la empresa privada, i no hem d'entrar en el teixit empresarial com diu el Círculo de Empresarios -emblena del moviment institucional pro-Bolonya- ni esperar a la liberalització del sector de la educació com exposen els acords de la OMC; com també esmenta la LUC (llei catalana d'universitats). Aquest no és el criteri, ni la lògica, ni
Per tant, no ens enganyem: aquesta també és una lluita ideològica. No em val la frase de "al cap i a la fi tots volem una universitat millor" perquè el terme "millor" per uns vol dir una cosa i per d'altres una altre cosa. En conclusió, que no ens oblidem que la orientació de la universitat també depèn d'uns valors, i per tant, d'uns principis ideològics. Que el discurs ambigu i engrescador dels no "ideologitzats" o "tecnòcrates" no ens invadeixi. Està en joc la Universitat Pública però també els valors dels nostres estudiants, i per tant, dels nostres ciutadans. La cosa és més seriosa del que encara ens pensem els que critiquem la reforma. Estan en joc masses qüestions com per no re orientar la lluita, i aconseguir que tota la comunitat educativa ens faci una mica de cas i s'uneixi a tant noble causa: la lluita pel valor d'allò públic, d'allò que ens pertany a totes i tots. I del qual en som coresponsables.
Jo des d'aquest diari, faig una crida nacional a l'estudiant crític, i al professorat laboral i precari, catedràtic i doctor, per posar de manifest aquesta repulsa, i re orientar el moviment de protesta. Perquè les reivindicacions no es converteixin altre cop en "acció -reacció", i vagin més enllà de la pura pataleta, o la pura consigna. Demano doncs, certa responsabilitat i sensibilitat social davant aquesta reforma i sobretot, davant la orientació que està agafant a l'estat espanyol. Al cap i a la fi estem parlant d'un dels pilars de la societat: la educació, que evidentment ha de ser pública, de qualitat i en català.
Quin és el màxim problema -actualment ja visible- de la reforma?
La entrada de la lògica privada al sistema públic.
Altes personalitats de l'àmbit públic s'han sumat a la deriva neoliberal d'entendre la universitat com una "empresa". I això no es pot consentir. La Nova Gestió Pública anglosaxona no pot entrar al sistema públic universitari i carregar-se tota una història d'orientació garantista de la universitat pública. Entenc que calen canvis, en general, en el sistema públic. Podríem orientar la lògica pública -que ha de continuar sent pública- a una deriva més servicial de la Administració pública; però en cap cas a una orientació eficientista o contractualista, que està molt vinculada a aquesta visió privada del sistema públic.
Hem de recordar doncs alguns dels errors comesos ja per aquesta visió privada: El criteri d'èxit. per exemple. Vincular els resultats acadèmics amb el prestigi de la universitat pública. A la UAB, s'aprova a un percentatge de gent solament per passar aquests paràmetres de prestigi. Depenen quanta gent aprovi, el Departament tal i en definitiva la facultat, sortirà ben parada. Aquesta mania que ens ha agafat per vincular resultats acadèmics amb èxit de la universitat, sota criteris bastant lamentables, ens ha dut a aquesta situació de descrèdit administratiu. O per exemple, com el fet d'estar al capdamunt dels rànquings de Shangai d'universitats . Els criteris que en aquest rànquing s'usen són per exemple el número de Premis Nobel. Això la veritat, és força discutible si té res o poc a veure amb la qualitat de l'ensenyament superior.
La lògica privada al cap i a la fi es basa en aquests criteris: rendibilitat econòmica, competitivitat, competència en condicions d'igualtat d'oportunitats, eficiència, reducció de costos, etc.
Aquests criteris són els que volen implantar a la Universitat Pública. Això és molt perillós. Comencem per criteris de rendibilitat social (eufemisme de rendibilitat econòmica) com ho pot ser vincular resultats acadèmics amb finançament. El fet per exemple que tinguem més aprovats en una facultat o una altre no significa pas que la qualitat hagi augmentat, sinó que com passa en el mercat competitiu, un està per sobre de l'altre. Ho sigui, el criteri no és l'adquisició de coneixements de l'alumne; sinó el credencialisme (la adquisició del títol) que pot tenir a veure amb l'aprenentatge i aplicació del saber o no. Això dependrà de criteris públics com ho són la millora en la docència. Millorar pot o no pot tenir res a veure amb competir. Que surtis més ben parat que una altra facultat o universitat, pot tenir res a veure amb una millora. Això comporta també que universitats amb més problemes per mantenir una qualitat decent -per la estructura social i econòmica del seu alumnat- obtinguin menys recursos econòmics. Ho sigui, passem de la igualtat a la baixa que alguns critiquen, a la desigualtat per raons socials i econòmiques, l'elitització i aquest concepte tant bastament manipulable: "la excel·lència dels millors". Per tant, els que ho necessiten més no reben més diners. No cal reforç, no cal discriminació positiva, no cal igualtat a la alta. Com passa a la ESO. Es veu que és més important que els grups classe més preparats en aquelles universitats on hi ha més dedicació de l'alumnat a l'estudi (UPF) siguin les millors, que no que universitats com la UAB on hi ha problemes per compaginar feina i estudis es solucioni amb beques a l'estudi aquest problema. La UAB és l'espai més progressista de l'ACUP i per això és vol desfer de la gran quantitat d'estudiants que treballen alhora. Almenys pels bàrems de "qualitat" en sentit privat. La via lenta i la UOC fa que aquests estudiants que potser tarden més els estudis no es contin; i per tant, la UAB pugui aspirar a pujar per pujar en aquests rànquings estúpids. Aquesta competència entre universitats també serà segons la Ministra Garmendia, requisit indispensable per finançar-se. En la estratègia Universitat 2015, la Ministra -que per cert va estar proposada pel poder empresarial-, passa del creixement en inversió privada a la pública a atrevir-se a parlar de finançament mixt. Això és acabar amb l'espai de coneixement crític, plural, científic i humanístic; i la fi de la universalització del coneixement més elevat, i per tant, l'inici del desmembrament de tot allò que significava la Pública. Cada universitat s'haurà de "vendre" (amb 90 milions d'euros de dèficit de la UB l'únic que et queda es vendre't perquè la empresa poques ganes té d'invertir si el negoci no és sucós). No ho ha fet gaire últimament, i quan ho ha fet ha estat per disminuir la qualitat del menjar dels Menjadors Universitaris de la UB, per aconseguir mà d'obra barata a través de les pràctiques externes, per tenir patents privades durant 20 anys quasi de forma gratuïta en els patronats de recerca, perquè Repsol (empresa tacada de sang per la Guerra d'Iraq) es faci la fotografia de prestigi amb el Rector de la UAB, per passejar-se per la universitat per vendre consum estúpid als universitaris o per posar una paradeta a la facultat. La empresa pot col·laborar amb la universitat? Jo diria que si en recerques tecnològiques, però solament en condicions d'igualtat, i rarament. Perquè és molt perillosa la seva entrada a la universitat. L'exrector de la UPC ja ho va reconèixer en el seu moment amb el conveni amb ENDESA. Primer sembla que la universitat posi els criteris però després qui té els diners mana. Al cap i a la fi la lògica pública que ens diu? Que la universitat ha de ser part de l'Estat del Benestar i que per tant, allò que és públic no s'ha de barrejar amb lògiques privades; i allò que és privat no s'ha de barrejar amb subvencions públiques que alternen les regles de joc mercantils. Tot i que amb el desprestigi de les mesures neoliberals, s'ha notat que és la mateix sistema privat el que demana ajuda al públic (l'Estat) perquè els criteris privats sembla que no han funcionat. I aquests els volen incorporar la UAB. Si home! I un rave!
Es redueix el temps per fer una tesi doctoral a 4 anys. Malament rai doncs. L'estrès i la embergadura d'una investigació no és mesurable temporalment. El criteri és si la tesi serà citada, o si el tribunal considera que és bona. La reducció de costos, i la "productivitat" són criteris mercantils que poc tenen a veure amb la qualitat de la investigació. i amb el sistema públic.
Ans al contrari; el que ens ha demostrat el sistema privat és que el mercat europeu ha comportat, degut a la seva competència afèrrima, una disminució de la qualitat dels aliments (exportats) i a la reducció del temps de funcionament de la majoria d'eletrodomèstics. El benefici privat i la llibertat individual (de fer-se ric) contra les necessitats socials i la millora humana i científica de la humanitat, una de les diferències ideològiques entre Esquerra i Dreta es tornen a discutir. Ara entorn la Universitat Pública.
D'entrada, per millorar i ser més eficaços (això també entra dintre els esquemes d'allò públic) la qualitat docent: la reforma de la educació ha de començar a la ESO d'on deriven la majoria de problemes. El Batxillerat fa uns deu anys que s'ha vist malparat de la infantilització de la ESO i ara aquesta davallada de la qualitat ens arriba a la Universitat amb un primer any de carrera semblant a un III de Batxillerat. Per això el grau serà de 4 anys, perquè l'estat espanyol no aconsegueix resultats acadèmics positius amb el mateix temps que ho fan part de la resta de països europeus. Si fos una qüestió de temps, encara, però és que en algunes carreres, això s'aprofita per traspassar les atribucions professionals al Postgrau, i els postgraus públics són el triple de cars que els graus. Per cert, el 80% dels màsters a la UAB són privats. La UAB posa el segell, i la qualitat tot i ser molt mediocre ens la venen amb el "segell de qualitat UAB". Per tant, també lluitem els estudiants per millorar la qualitat i contra la mediocritat. No només la Rahola que s'omple la boca d'excel·lència i que sembla que des de fa uns quants s'ha passat a l'altre cantó ideològic. Els estudiants també en parlem d'això, al cap i a la fi ens preocupa el nostre futur i el nostre coneixement del món que ens envolta. Evidentment per transformar-lo, que no es pensin els nous promotors del grau que aposten pel coneixement en habilitats que no serem crítics, tot i la orientació tecnocràtica i mecanicista del nou pla d'estudis; no ens rendirem. Tot i que ens hagin reduit els crèdits, i ens hagin posat assignatures que no serveixen per res (un munt de tècniques) en carreres amb molta càrrega teòrica; seguirem protestant. Perquè aquesta nova generació de joves de la qual me'n sento orgullós, tot i no estar d'acord amb alguns mètodes, està exposant que vol participar de la nova societat que vol crear després de que el neoliberalisme ha fracassat. Evidentment, alguns voldran fer el canvi social des de la Universitat, però d'altres només voldrem millorar la universitat seguint aquest nous criteris socials. I si, amb esforç i coresponsabilitat. Amb eficàcia i solvència. Posan-t'hi tot el que puguem perquè l'espai més lliure socialment parlant no quedi embrutat per la mercantilització.
Per això caldria que tota la comunitat educativa fes manifestos des dels Claustres i des de les Juntes de Facultat en favor d'un finançament públic suficent pel normal funcionament de les activitats socials de la universitat pública. Si algú vol col·laborar amb empreses i el Claustre hi està d'acord, endavant. Però que no s'obligui als rectorats -com està passant últimament- amb els dèficits de les universitats públiques espanyoles, ha aconseguir finançament privat per assolir un funcionament normal de les activitats acadèmiques, de servei públic i d'investigació. No hem de dependre de la empresa privada, i no hem d'entrar en el teixit empresarial com diu el Círculo de Empresarios -emblena del moviment institucional pro-Bolonya- ni esperar a la liberalització del sector de la educació com exposen els acords de la OMC; com també esmenta la LUC (llei catalana d'universitats). Aquest no és el criteri, ni la lògica, ni
Per tant, no ens enganyem: aquesta també és una lluita ideològica. No em val la frase de "al cap i a la fi tots volem una universitat millor" perquè el terme "millor" per uns vol dir una cosa i per d'altres una altre cosa. En conclusió, que no ens oblidem que la orientació de la universitat també depèn d'uns valors, i per tant, d'uns principis ideològics. Que el discurs ambigu i engrescador dels no "ideologitzats" o "tecnòcrates" no ens invadeixi. Està en joc la Universitat Pública però també els valors dels nostres estudiants, i per tant, dels nostres ciutadans. La cosa és més seriosa del que encara ens pensem els que critiquem la reforma. Estan en joc masses qüestions com per no re orientar la lluita, i aconseguir que tota la comunitat educativa ens faci una mica de cas i s'uneixi a tant noble causa: la lluita pel valor d'allò públic, d'allò que ens pertany a totes i tots. I del qual en som coresponsables.
Jo des d'aquest diari, faig una crida nacional a l'estudiant crític, i al professorat laboral i precari, catedràtic i doctor, per posar de manifest aquesta repulsa, i re orientar el moviment de protesta. Perquè les reivindicacions no es converteixin altre cop en "acció -reacció", i vagin més enllà de la pura pataleta, o la pura consigna. Demano doncs, certa responsabilitat i sensibilitat social davant aquesta reforma i sobretot, davant la orientació que està agafant a l'estat espanyol. Al cap i a la fi estem parlant d'un dels pilars de la societat: la educació, que evidentment ha de ser pública, de qualitat i en català.
Comentaris