Ignasi Terradas sobre la Universitat (retalls)
I com es viu això a la universitat?
A la universitat sempre hem estat en "crisi"... sempre se'ns ha exigit que féssim reformes sense augmentar els costos. Abans, perquè la riquesa tenia altres prioritats, i ara, perquè la política només ens vol relacionar amb l'avarícia. Finalment sempre rebem el mateix missatge: no hi ha riquesa per a les necessitats de l'estudi. És per això que a la universitat hi ha una presa de pèl específica quan ara ens vénen a justificar la pràctica de sempre com una nova "crisi". La veritable desgràcia -i no una "crisi"- és no voler enfrontar-se a les causes dels fenòmens que estem vivint a la universitat.
I quines serien aquestes causes?
En els últims anys s'ha experimentat un excés en dos extrems. Per una banda han crescut els excessos burocràtics, i per l'altra, els excessos del lucre privat. En el meu àmbit, el de la universitat, ja fa temps que hi ha una hiperburocratització i alhora una imitació administrativa de la gestió dels negocis privats. Darrerament es fa en nom de la "integració" a l'espai europeu d'educació superior. Així, a la universitat hi ha arribat una privatització ideològica farcida de molta burocràcia. S'imita, amb molta burocràcia, és a dir patèticament, la gestió d'un negoci privat amb guanys i pèrdues. Aquesta és la causa principal de la desgràcia de la universitat pública: es tracta el professorat, els becaris i tot el personal en general com uns "recursos humans" que han d'estar mal pagats, com si així -igual que en un negoci privat- es fessin més beneficis gràcies a una reducció de costos. I això es fa paradoxalment amb la creació d'una munió d'agències burocràtiques que encara parasiten més el migrat pressupost de la universitat. Hi ha una cosa pitjor que ens acosta a l'odi dels règims totalitaris contra tots els que busquen la bellesa de la cultura: s'estimula, inclús des de dins de la universitat, la idea que els professors i els estudiants són uns mimats de la societat i que han de patir més l'embrutiment capitalista. S'ha d'estudiar just per servir els capricis del mercat i prou.
I com veus els joves? Sovint se'ls acusa d'immadurs i irresponsables, incapaços de fer front a aquest nou repte...
Aquest discurs del noi mimat que no s'aventura a sortir a la societat no es correspon amb la gent que ve a la meva facultat. La immaduresa està en els sous i les beques que cobren.
També es diu que hi ha massa universitaris?
Això és com dir que hi ha massa gent alfabetitzada! Malauradament, hi ha moltes feines que no requereixen que se sàpiga llegir ni escriure, i cada vegada més, però encara que el mercat no ho demani, la responsabilitat de la dignitat humana -en el context de les nostres societats- és ensenyar a llegir i escriure. Molta gent ve a la facultat per satisfer una necessitat cultural, educativa, per una vegada no es tracta de diners! Una de les coses que em sap més greu dels nous plans (estem tractant d'evitar-ho) és la possible eliminació d'horaris que permetin estudiar als que treballen una bona part del dia fora de la universitat. Si minva considerablement el nombre de persones amb voluntat i afecció per la cultura superior, la societat s'embruteix més, la gent perd el gust per l'exercici de la raó, i per això no només es torna més ignorant, sinó també més fanàtica, obtusa i intolerant.
A la universitat sempre hem estat en "crisi"... sempre se'ns ha exigit que féssim reformes sense augmentar els costos. Abans, perquè la riquesa tenia altres prioritats, i ara, perquè la política només ens vol relacionar amb l'avarícia. Finalment sempre rebem el mateix missatge: no hi ha riquesa per a les necessitats de l'estudi. És per això que a la universitat hi ha una presa de pèl específica quan ara ens vénen a justificar la pràctica de sempre com una nova "crisi". La veritable desgràcia -i no una "crisi"- és no voler enfrontar-se a les causes dels fenòmens que estem vivint a la universitat.
I quines serien aquestes causes?
En els últims anys s'ha experimentat un excés en dos extrems. Per una banda han crescut els excessos burocràtics, i per l'altra, els excessos del lucre privat. En el meu àmbit, el de la universitat, ja fa temps que hi ha una hiperburocratització i alhora una imitació administrativa de la gestió dels negocis privats. Darrerament es fa en nom de la "integració" a l'espai europeu d'educació superior. Així, a la universitat hi ha arribat una privatització ideològica farcida de molta burocràcia. S'imita, amb molta burocràcia, és a dir patèticament, la gestió d'un negoci privat amb guanys i pèrdues. Aquesta és la causa principal de la desgràcia de la universitat pública: es tracta el professorat, els becaris i tot el personal en general com uns "recursos humans" que han d'estar mal pagats, com si així -igual que en un negoci privat- es fessin més beneficis gràcies a una reducció de costos. I això es fa paradoxalment amb la creació d'una munió d'agències burocràtiques que encara parasiten més el migrat pressupost de la universitat. Hi ha una cosa pitjor que ens acosta a l'odi dels règims totalitaris contra tots els que busquen la bellesa de la cultura: s'estimula, inclús des de dins de la universitat, la idea que els professors i els estudiants són uns mimats de la societat i que han de patir més l'embrutiment capitalista. S'ha d'estudiar just per servir els capricis del mercat i prou.
I com veus els joves? Sovint se'ls acusa d'immadurs i irresponsables, incapaços de fer front a aquest nou repte...
Aquest discurs del noi mimat que no s'aventura a sortir a la societat no es correspon amb la gent que ve a la meva facultat. La immaduresa està en els sous i les beques que cobren.
També es diu que hi ha massa universitaris?
Això és com dir que hi ha massa gent alfabetitzada! Malauradament, hi ha moltes feines que no requereixen que se sàpiga llegir ni escriure, i cada vegada més, però encara que el mercat no ho demani, la responsabilitat de la dignitat humana -en el context de les nostres societats- és ensenyar a llegir i escriure. Molta gent ve a la facultat per satisfer una necessitat cultural, educativa, per una vegada no es tracta de diners! Una de les coses que em sap més greu dels nous plans (estem tractant d'evitar-ho) és la possible eliminació d'horaris que permetin estudiar als que treballen una bona part del dia fora de la universitat. Si minva considerablement el nombre de persones amb voluntat i afecció per la cultura superior, la societat s'embruteix més, la gent perd el gust per l'exercici de la raó, i per això no només es torna més ignorant, sinó també més fanàtica, obtusa i intolerant.
Comentaris