Trobada CANAE-AJEC: ANECA, centres adscrits, democràcia i pressupostos

La feina que fan des de l'AJEC a nivell d'instituts és molt lloable

Fa poc, com a membre d'ÈPICA (portaveu de GEP i RDF), vaig assistir a la Trobada de CANAE -confederació estatal que agrupa diferents associacions i federacions d'estudiants-. Els membres de l'AJEC UAB que formen part d'ÈPICA a la nostra Universitat, ens van convidar als membres de la Permanent d'ÈPICA a la trobada d'aquest any. Organitzada per l'AJEC (forma part de CANAE). I duta a terme aquest cap de setmana a les instal·lacions de la Seu d'AJEC.

Allà vaig tenir l'ocasió d'informar-me millor sobre els criteris d'evaluació per a la verificació de graus i màsters de l'ANECA (Agència nacional d'evaluació de la qualitat i l'acreditació). Laureano González Vega -via Skype- ens va informar de la seva feina a l'ANECA. Em vaig adonar que l'ANECA encara no és una agència, sinó una fundació, per qüestions pressupostàries. I que als països nòrdics l'evaluació no només es fa títol per títol -com a Espanya- sinó que també s'usen criteris per evaluar la qualitat de cadascuna de les Universitats. La qual cosa aprofundeix i millora l'anàlisi de la situació de la qualitat universitària.

Durant el debat, vaig poder preguntar-li sobre la situació dels Sistemes interns de garantia de la qualitat (SIGC). A la UAB hi ha l'OPQ (Oficina de Planificació de la Qualitat, o quelcom semblant). Li vaig demanar sobre la participació estudiantil en aquests processos de verificació, seguiment i acreditació en els graus i postgraus de centres adscrits. Com és el cas de màsters propis interuniversitaris, que depenen d'un consorci (on una entitat posa la major part del pressupost i la UAB el seu segell de qualitat). Com que la UAB posa aquest segell, els estudiants hi hauríem de participar. En Laureano em va afirmar que tots els estudiants tenen els mateixos drets polítics (no pas en qüestions econòmiques), incloent els de centres adscrits. En el número 9 de la Memòria de verificació de cada títol hi hauria d'haver el sistema de qualitat -semblant o diferent al genèric de cada universitat- i la participació estudiantil en aquest. Caldrà que des de GEP ens seguim informant. Jo aposto per aquesta avaluació mixta: titulacions i universitats.

Comentant-ho amb un company de CANAE em va exposar que en termes d'acreditació i “empleabilitat” no surten els màsters propis ja que la majoria tenen poca qualitat i s'aniran substituint per màsters oficials que si condueixin i s'integrin al sistema universitari i de qualitat general. En moltes ocasions, són “xiringuitos” i “residus del passat” -la qual cosa estic d'acord-, m'explicava l'estudiant. És per això, que amb el Procés de Bolonya haurien de passar a formar part de l'estructura bàsica dels estudis com a postgraus públics oficials. Em va exposar que a Europa s'han anat eliminant els títols propis que oferien les universitats públiques ja que no estaven acreditats i no tenien cap valor per a les empreses i les institucions (si la institució que l'oferia si tenia prestigi sí, però parlem en termes generals). Alguns ja s'han passat a oficials a la UAB i d'altres ho volen ser. Jo també tenia entès que això era un “cachondeo” i que no eren vàlids a nivell oficial però si que és cert que en comunicació política no tinc constància que n'hi hagi d'oficials -pel tipus d'estudi- i que el millor que em va semblar a nivell espanyol fou el que estic fent a l'ICPS; i així és.

A continuació vàrem debatre sobre la situació universitària i les reformes sobre el govern universitari i les retallades pressupostàries. Vàrem acabar a la conclusió de sempre: més finançament públic, més democràcia interna, més beques.

Tot i això, fou interessant tota la discussió al respecte. Jo vaig exposar el meu model d'Universitat pública -en el seu sentit originari amb incorporació de nous elements: emprenedoria, transformació social i recuperació del sentiment crític-. Que vincula democràcia interna amb autonomia universitària, amb llibertat de càtedra, amb pluralitat de perspectives científiques i analítiques, amb igualtat d'oportunitats, i amb finançament públic.

També vaig apostar perquè hi hagués més finançament variable per objectius per les Universitats: no pot ser que només hi hagi un 5% de marge de maniobra. I que no es gastés en publicitat sinó en renovació pedagògica (cursos que fa la UAB a l'estiu per a PDI), en la millora de la participació estudiantil i en estudis interns per millorar la pròpia Universitat Pública. Vaig defensar la investigació pública com un dels millors elements que tenim a l'Estat espanyol. Tot i les retallades al Ministeri de Ciència i Investigació, i l'augment de les taxes de tutories dels doctorands. No obstant això, vàrem concloure que degut a que el sistema d'acreditació del professorat es valora molt més la investigació, el PDI dedica més temps i ganes a la recerca que a la docència.

Alhora vaig exposar que en referència a la menor democràcia interna universitària calia fer una campanya de desprestigi dels Consells Socials perquè s'espavilin: no han aconseguit més recursos financers privats? Doncs que no vulguin continuar influint a la Universitat Pública! Ni pressupostos universitaris, ni títols, ni cap altre competència universitària pels Consells Socials! Problema: cal canviar les lleis i les lleis s'estan canviant per dotar-los de més poder i acabar ja definitivament amb el Claustre.

També vaig fer una altre aportació: que es reorientin i restructurin els Departaments cada 10 anys perquè tota institució es corrumpeix al llarg del temps. Com va dir un company: per acabar amb “el polítiqueig xungo i el peloteig”. Tothom sap que és més important una reunió del Consell de Departament per a la major part dels PDI que una de Junta de Facultat. A la primera es decideix el seu futur professional -salaris i hores de classe- i a la Junta -les línies generals d'això últim i el futur de la facultat i altres qüestions més col·lectives i no tant personals-.

També vaig exposar que no calia desmassificar la Universitat perquè en número de titulats estem en la mitjana europea. El que cal és reduir el fracàs escolar a ESO (30-32%) i així augmentar amb aquesta reducció, els estudiants que es formen als Cicles de Formació Professional mitjana o alta. El que necessitem és una societat culte. El problema no és la Universitat, és el Mercat (laboral). Com vaig dir: “aquest és un país de merda” i això fa que hi hagi feines de vergonya, amb poca qualificació professional. Tenim gent preparada per un mercat d'esclaus i de precaris que no innovaran.

Va ser molt gratificant i divertida la sessió de dissabte -a la qual vaig poder assistir-. Felicitats a l'AJEC per l'organització i l'ambient creat!