Sobre l'article "Governança" del professor Botella

Política-Empresa > Universitat-Empresa?

El professor Joan Botella va escriure un article al Periódico titulat "Millorar la governança universitària?" en un moment oportú per encetar un debat públic i transparent sobre el model universitari. Mentrestant i paral·lelament sorgeixen diverses propostes i projectes per a la Universitat de forma obscura i gens transparent. Un exemple: és el document de Muntanyà -on rectors i presidents dels Consells socials universitaris acorden un canvi de model de gov. universitari-; confirmada la seva validesa pel Rector de la UB). I parlo de model, perquè crec que és del primer que s'ha de debatre. En un altre article, l'ex consellera de Salut, Marina Geli, ha exposat el mateix: per parlar de retallades, primer caldrà debatre si el model sanitari és el millor (molts entenem que sí).

En una entrevista parlant sobre l'aplicació de Bolonya
i altres mesures paral·leles (Revista Campus UAB).

El meu model és el que es va exposar en la declaració de Bellaterra (Transició Espanyola): model d'Universitat Pública, de caràcter universal, amb llibertat de càtedra, autonomia universitària, participació democràtica interna dels diversos col·lectius que hi conviuen, i suficient finançament públic per complir amb les seves funcions socials. És el que he anat defensant sempre.

D'entrada al professor se li ha d'agrair la valentia amb la qual -amb respecte- posa al seu lloc a una elit política que es queixa del funcionament universitari quan ella és responsable principal dels grans desgavells que hi ha hagut des de la transició democràtica a la Universitat. Posa doncs, lucidesa al debat i es deixa de ximpleries al respecte. Si volem debatre sobre la Universitat, primer caldrà "retre comptes" (tant que s'ha posat de moda) als qui ostenten el poder polític.

Tornant a l'article del professor de la meva antiga Facultat, cal tenir en compte diversos aspectes contextuals:

- La Universitat Pública no ha estat quasi mai al centre del debat social i polític (i per tant, mediàtic) en el marc de l'aggenda setting espanyola i catalana. Tot i el prestigi de la nostra investigació pública universitària. L'Estat i el país no s'han endinsat mai en un debat profund sobre aquesta temàtica. La qual cosa demostra el desinterès i la deixadesa amb la qual s'ha tractat el món universitari. I al meu humil entendre, és una equivocació ja que l'educació superior és la base del futur d'una societat oberta i que vol avançar. És un pilar del benestar social i una bona formula d'encarar el futur amb fortaleses i no amb debilitats.

- No obstant això, pel que fa als cercles empresarials (aquells que volen treure benefici d'allò públic) i als gurus privats (aquells neoliberals que creuen que com més s'assembli la gestió pública a la privada, millor) si que hi ha hagut cert interès, sobretot darrerament. L'Informe del Circulo de Empresarios, la Fundación CyD, els articles d'opinió de gestors privats, columnistes del "sentit comú" i polítics outsiders o jubilats a la premsa escrita, etc.; en serien alguns exemples. És evident que els primers miren pels seus propis interessos. Contraposats, en forces ocasions, a una idea d'interès general per la qual s'ha de regir tot ens públic. El segons, simplement continuen amb les velles formules que ens han dut a aquesta crisi: liberalitzacions, desbastellament de l'Estat del Benestar, privatitzacions, des regulació econòmica, Nova Gestió Pública tatcherista, etc.

Exposat això, endinsem-nos en el que exposa Botella:

- El catedràtic resumeix molt bé els tres eixos del nou model de govern que impulsen els anteriorment comentats (de forma resumida com a "elit política, grans gurus i gestors privats i banquers"): 

L'eurodiputat va demanar un debat sobre Bolonya al
Parlament Europeu que no es va produir. (EFE)

• "Millorar la interacció entre universitats i empreses (rendibilització econòmica de les recerques, educació amb continguts més pràctics i aplicables, etcètera). 
• Donar entrada al món empresarial en la direcció de les universitats (més enllà de la seva actual presència als consells socials de les universitats públiques).
• Reduir el component d'autogovern democràtic característic de les universitats occidentals (i resumit en la nostra Constitució amb l'expressió «autonomia universitària»)"

- Certament. La primera proposta ja fa anys que s'intenta aplicar, sobretot en la recerca pública. A les Universitats tècniques com la UPC, els convenis amb les grans empreses són constants i marquen tant la direcció de la recerca, com en alguna ocasió (molt poques) infortuna -i en certa mesura- els resultats. Amb la qual cosa, la recerca i la ciència se separen. Es confonen "les demandes socials" amb els interessos dels grans empresaris espanyols. L'ex rector Josep Ferrer i Llop explicava com en un d'aquests convenis la gran empresa "imposà" les condicions a la Universitat: això és inacceptable. Per dignitat i per imperatiu democràtic. Càtedres-empresa, convenis UAB-Repsol, carnets d'estudiants vinculats a bancs i caixes, Clústers, fundacions privades, etc. Ja fa temps que, per exemple, la UAB, té tot un entremat que caldria mirar amb lupa i al detall per saber on es destinen els diners públics. Això de la rendibilitat econòmica pot ser un problema per a carreres com Humanitats o d'altres estudis universitaris que sí "fan una funció social important" però que no són "rendibles" en termes "estrictament" economicistes.

- Les grans empreses fa temps que han entrat de diferents formes a la Universitat Pública: gestió externalitzada privada (no dic que sigui pas negatiu això) de serveis públics complementaris als bàsics universitaris (docència, recerca i debat públic), convenis amb la Universitat "de cara a la galeria" ("branding comercial") o per treure negoci (caixers de bancs que tenen l'exclusiva en aquell campus), Universia (el "xiringuito" de Botín -Banco Santander- a la Universitat pública de les Espanyes), la Fundación CyD (de la seva filla) fent "estudis (?)" sobre models d'universitat, etc. Fins i tot, es parlava de que tinguessin veu als Claustres de forma directe. 

- Sobre la democràcia interna universitària garantida constitucionalment (com bé recorda el professor). Des de la LOU del PP (i la posterior modificiació: LOM-LOU de ZP) que el màxim òrgan col·legiat de representació política interna, el Claustre -"el parlament on els representants democràticament elegits de la comunitat universitària debatien, proposaven i impulsaven les línies generals d'acció universitària"- ha quedat en l'oblit i el Consell Social -per llei, li ha pres competències importants- i l'Equip de Govern, cada cop tenen més pes en les decisions. El Claustre es reuneix en molt poques ocasions, -de forma ordinària-. Des d'ÈPICA hem intentat que això canviés, però per això és necessari un quòrum molt gran per convocar-ne d'extraordinaris i al cap i a la fi tot el que es vota allí queda en mans de l'interpretació del Gabinet Jurídic de la UAB (i en resum: de la voluntat de l'Equip de Govern i de les pressions que rep del govern català).

Com diu l'autor: "En altres paraules, estem parlant de la governance, en el sentit en què l'utilitza el Banc Mundial." Ja en temps de la lluita contra el Procés de Bolonya i el debat sobre la seva aplicació, es parlava en aquests mateixos termes. El problema fou la poca cura en el discurs del moviment estudiantil. Barrejant mil temes. I també: la fortalesa del discurs hegemònic del neoliberalisme. Avui, (mal) conegut en nom del "sentit comú".

"Les ineficiències de les universitats es deuen al fet que no es poden governar bé, perquè l'acció dels seus governants (els rectors) es veu frenada per una lògica interna corporativista que reclama participació i inacabables discussions, i perquè la societat està poc present en la presa de decisions i la seva execució"; comenta Botella sobre les el discurs que usen alguns "en el sentit del BM". Jo personalment hi estic d'acord. Només en l'element de que hi ha força corporativisme universitari  -però no com a fre decisori!- però sí en el sentit de l'endogàmia, vividors, xucladors de recursos públics, estamentalisme, departamentalisme, interessos privats i personals, egoisme, obscurantisme, pressions externes, corrupció, etc. Però no en quotes majors a les que trobaríem en una empresa o una altre institució pública o público-privada. Simplement volia deixar clar que tot i que no sigui menor, caldria fer-hi quelcom.

El professor posa l'èmfasi no en el corporativisme ja que -i hi estic d'acord- "la capacitat de govern dels rectorats està fora de dubte", sinó en el poder polític: "De manera que una mica de problema sí que hi ha. Però esperin un moment: potser algunes d'aquestes decisions impliquen també l'actuació de les autoritats polítiques, ¿oi que sí? Llavors fem-nos aquesta pregunta: ¿com es comporten les autoritats polítiques superiors, siguin de Madrid o de Barcelona? I aquesta mirada mostra un panorama desolador. Des de l'any 2000, i en només 11 anys, les universitats espanyoles hem tingut sis ministres, hem estat inserides en quatre esquemes ministerials diferents i hem estat subjectes a tres lleis generals successives. (...) La política de creació o manteniment de facultats universitàries, o de titulacions concretes, no és decisió de les universitats, sinó de les autoritats governamentals superiors. La política de preus (taxes, beques, etcètera) és igualment decidida en àmbits supra universitaris."

S'agraeix doncs aquest tipus d'articles per posar tothom al seu respectiu lloc, per explicar bé que la majoria de decisions no es prenen en "el govern assembleari universitari" (tal i com despectivament alguns líders d'opinió diuen) sinó en el poder polític. Que conjuntament amb el poder financer, ens han dut a la crisi econòmica actual i ara ens volen dir com s'han de governar les Universitats. I parlant de tot: qui defineix aquestes "funcions socials"? Els polítics? La Universitat? Tots plegats? O "els de sempre"?


Com explica el professor "la majoria dels universitaris voldríem un augment dels nostres pressupostos, però no som ximples ni insolidaris i sabem que serà impossible per una llarga temporada (...) se'ns deixi tranquils, a poder treballar correctament i a gestionar amb continuïtat". Potser la frase -per ser taxatiu- "se'ns deixi tranquils" no és l'adequada perquè es podria confondre. No és una qüestió de "propietat" ("la nostra Universitat la governem com ens dona la gana perquè és nostra"), sinó de criteri ("el govern universitari té pocs problemes interns a nivell de govern i molts que provenen de la política, solucionin primers els seus i millorin el seu prestigi i llavors parlem-ne"). Diria que és el que ha volgut dir; a sobre que fa temps que no es preocupen per la Universitat ara volen donar lliçons. Fa temps que em genera resignació tot plegat perquè des de fa molt temps que estic actiu en el moviment estudiantil. I mai com ara, estic tant pessimista amb el futur universitari: si la democràcia universitària ha de ser cosa del passat, tot el que hem fet s'esborrarà i quedarà en res d'aquí ben poquet? Fa temps que els hi dic als meus companys d'ÈPICA -mal fet, perquè no els esperono- però és el meu sentiment intern que em diu que no anem bé. No anem gens bé.

Em preocupa doncs el que està passant però ho veig amb certa resignació -i ja em perdonareu-: això no ho para ningú. Això sí, que no sigui per nosaltres!

Sort i gràcies professor.