Debat sobre retallades
Debat sobre les retallades:
Article "Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia?"
Salut mental i capitalisme: Què en diuen les dades i certa filosofia? Autor de l'article: Joan Gil i Oliveras L'ésser humà és un ésser social, i això vol dir polític -que molts ho obliden i d'altres volen que ho oblidem. Però també és un ser únic amb consciència pròpia i personal. Tant quan patim dolor físic, espiritual, com mental/emocional, ho fem com a éssers individuals i alhora com a pertanyents a diferents col·lectius, entre els quals, la humanitat. És conegut per tothom que compartir aquest dolor sana, alleuja la càrrega, el pes que tots portem a sobre. I per qui ho escolta i acompanya, també el fa relativitzar els seus propis problemes; tot i que a cops, i portat a l'extrem, pot conduir al Síndrome de Desgast per Empatia. En tot cas, voler transitar aquest dolor i respondre-hi com cal necessita una reacció personal, no només d'un acompanyament col·lectiu, tant sigui professional com no. La típica frase “si ell no vol canviar, ningú el pot ajudar”, pot ser u
16 abril, 2011 a 20:47 És hora de:
1) Plantejar una redistribució i reorganització dels recursos en el pressupost universitari de la UAB per millorar l’eficiència. Ni perquè tinguem un Govern català que lidera les retallades a tota Europa, ni perquè ens hi obliguen; sinó perquè hem de ser sostenibles medi ambientalment i econòmicament parlant.
2) Cal començar a tocar dinàmiques corporativistes amb una reordenació departamental general (sense excepcions), una reducció dels pressupostos de fundacions i plataformes vàries. Un debat sobre els convenis de la UAB. Un altre, sobre les despeses internes a nivell de tràmits burocràtics. Un altre sobre les competències, funcions i recursos de Gerència i Consell Social (que no ha dotat la UAB de més finançament -privat-).
3) També caldria començar a parlar de més Claustres i sobretot, rodes de premsa de les autoritats acadèmiques i dels polítics. Aquests últims, han de ser pressionats. Tant per l’ACUP -perquè no incompleixin acords de finançament universitari-, tant com per tota la comunitat universitària.
(Si vol unitat universitària amb el Govern Mas enfront Madrid pels incompliments, també ens hi hauria de tenir, o tots junts o cadascú salvarà la seva roba!)
4) Alhora potser tindríem que reclamar que els estudiants tinguin més pes en les decisions econòmiques. Al Consell Social i les Comissions econòmiques.
21 abril, 2011 a 19:10 Joan,
És hora de:
1) Plantejar una redistribució i reorganització dels recursos en el pressupost universitari de la UAB per millorar l’eficiència. Ni perquè tinguem un Govern català que lidera les retallades a tota Europa, ni perquè ens hi obliguen; sinó perquè hem de ser sostenibles medi ambientalment i econòmicament parlant.
Hi estic d’acord. Però hi ha una part del pressupost, el 60% que correspon a personal i ningú no pot o no vol tocar. És una partida que encara que no contractem ningú en cinc anys continuarà creixent. En aquestes condicions, el més lògic seria derivar les persones on més falta fan, però això té dos entrebancs. En primer lloc, en el cas del PDI, la capacitat de moviment és limitada (jo no puc anar a ensenyar matemàtiques, ni filologia clàssica, ni tan sols literatura medieval, que és de la meva àrea de coneixement!). En segon lloc, en el cas del PAS, la qüestió és de categories: si tenim quaranta caps de projecte del nivell més alt, però amb 10 en fem, hem de ‘degradar’ 30 persones a fer feines de categoria inferior, però més necessàries. Si ets capaç de convèncer els sindicats perquè s’hi avinguin, et proposaré com a nou gerent!
Per cert,sobre sostenibilitat, hi estic plenament d’acord: potenciar el transport públic, descomptes per a estudiants i penalitzar l’ús del cotxe.
2) Cal començar a tocar dinàmiques corporativistes amb una reordenació departamental general (sense excepcions), una reducció dels pressupostos de fundacions i plataformes vàries. Un debat sobre els convenis de la UAB. Un altre, sobre les despeses internes a nivell de tràmits burocràtics. Un altre sobre les competències, funcions i recursos de Gerència i Consell Social (que no ha dotat la UAB de més finançament -privat-).
Sobren departaments i estructures. Un cas concret: anem predicant l’eficiència i a la Facultat de Ciències de la Comunicació han doblat el nombre de departaments per motius que no tenen res a veure ni amb l’eficiència, ni tan sols amb la tasca investigadora o docent. La Facultat de Ciències i Biociències, que es va dividir amb el compromís de no duplicar la plantilla de gestió, ha duplicat la plantilla. Mentrestant, el meu departament i el de Filologia Espanyola hem compartit secretaria i, com a premi, de tenir 3 i 2 persones, hem passat a sumar-ne quatre.
També comparteixo que hem d’obrir el debat sobre el finançament privat, però tenint clars alguns fets. En primer lloc, si una empresa vol invertir a la UAB és per obtenir algun benefici. Per exemple, a la UJI les empreses de gres hi han invertit molts cèntims en ciències dels materials, perquè els beneficia. No invertiran ni un duro en literatura anglesa postcolonial. Cal, doncs, que aquestes inversions premiïn els qui les obtenen, però alhora repercuteixin en tot el campus. En segon lloc, cal tenir clar que en el nostre país les empreses no tenen gens d’interès en la recerca ni en la universitat. Si et fixes en les universitats privades del país, ja pots veure que no són pas centres de R+D de primera línia. Per alguna cosa deu ser.
Finalment, caldria tenir un sistema clar de convenis que no ens perjudiqués, encara que no sempre és senzill, perquè molts convenis són amb institucions públiques a les quals no podem ni devem esprémer.
3) També caldria començar a parlar de més Claustres i sobretot, rodes de premsa de les autoritats acadèmiques i dels polítics. Aquests últims, han de ser pressionats. Tant per l’ACUP -perquè no incompleixin acords de finançament universitari-, tant com per tota la comunitat universitària.
(Si vol unitat universitària amb el Govern Mas enfront Madrid pels incompliments, també ens hi hauria de tenir, o tots junts o cadascú salvarà la seva roba!)
Aquest punt és de lluny el més difícil. La Generalitat no paga ni pagarà el que ens deu per diversos motius. En primer lloc perquè no té diners. En segon lloc, perquè si els tingués no els destinaria a universitats sinó a serveis més importants a curt termini i de cara a la l’opinió pública. En tercer lloc, perquè no hem estat mai capaços d’explicar en què ens gastem els milions d’euros que ens han de donar, en gran mesura perquè no tenim cultura de rendició de comptes. Si hi sumem el malbaratament dels parcs tecnològics, la proliferació d’universitats i de titulacions sense justificació, la laxitud de les normes de permanència, etc., la societat té tot el dret del món a malfiar-se’n i a no donar-nos un xec en blanc.
4) Alhora potser tindríem que reclamar que els estudiants tinguin més pes en les decisions econòmiques. Al Consell Social i les Comissions econòmiques.
Sí, sense dubte. Però més pes, ha de voler dir més responsabilitat. Gestionar no és repartir, sinó establir prioritats, explicar on van les partides i per què, en altres termes: mullar-se i quedar retratat. Si hi ha retallades (als treballadors un 10%, que en el cas de Catalunya, això té un impacte més que notable en el poder adquisitiu, atesa la pujada de l’IPC), quin sacrifici econòmic han de fer els estudiants?