Amb la informació que disposo #noalaguerra
Article publicat a Nació Digital.
Sobre la guerra a Líbia (1)
Habitualment, intento evitar tractar d'analitzar públicament els temes internacionals perquè no en sóc pas un expert. Davant els dubtes que em genera la situació a Líbia, -en el context de les revoltes àrabs per la democràcia i les llibertats-; en faré una excepció.
D'entrada voldria exposar que no hi ha cap “guerra justa” i que s'ha demostrat que la violència no soluciona res, sinó que genera més espiral de violència. La violència dels oprimits, en forces ocasions, ha estat aixafada per la violència dels opressors. És la conseqüència de jugar a la llei del més fort: el poder s'acaba imposant. Ja fa molt temps que des de l'esquerra s'ha optat per altres vies, com la desobediència civil, molt més ajustada al pacifisme, a l'humanisme i a una estratègia eficaç. És per això, que és estrany veure partits d'esquerres defensant postures bèl•liques i més tenint en compte, les lliçons que ens ha donat la Història. El cínic i gran farsant del Zapatero acabarà amb una guerra, havent-nos tret d'una altre. Serà tota una al·legoria del seu mandat i del seu gir antisocial, antiecologista i antipacifista.
Sobre la intervenció, primer, ens hauríem de preguntar si s'han esgotat les vies diplomàtiques. Pel que comenta el columnista Isaac Rosa, ni s'han intentat. És més, la mediació negociadora internacional que es proposava des d'Amèrica Llatina, s'ha ridiculitzat. Per tant, com conclou el columnista, cal analitzar la intervenció militar a Líbia com la única via plantejada des del principi per part dels Aliats -amb el suport del Consell de Seguretat de la ONU i amb el poder de les forces armades de la OTAN-.
Aquesta “esquerra líquida”, malgrat les diferències amb Iraq, no s'ha adonat de les similituds. Els dos són dictadors: tan Hussein com Gaddafi. Els dos massacraven a la seva població. Els dos eren “amics” d'Occident al principi, i es van convertir en els seus “enemics” al final. La decisió i la raó d'intervenir, com en la majoria de casos ha d'ésser econòmica. A no sé que no ens hagin explicat qui són els Reis Mags, ens podríem creure això de “la defensa dels drets humans”.
El preu del petroli no para d'augmentar i amb les revoltes, encara més. Jo crec que el control sobre aquest recurs és clau en aquesta decisió d'intervenir. A Líbia, la zona no s'ha estabilitzat com ha passat a Egipte on l'Exèrcit ha controlat les revoltes i les ha canalitzat al seu favor. Allà doncs, no hi hagut intervenció. Tampoc a Bahrein on s'està massacrant molt més que a Líbia als manifestants. A més, en el cas de Líbia, els que s'han revoltat no són pas “manifestants pacífics” sinó, rebels força ben armats. Algun dels seus líders són l'ex encarregat de Justícia del Govern de Gaddafi, ho sigui, un reconvertit. Un hipòcrita. No dona pas massa confiança tot plegat. En un següent article continuaré comentant la qüestió.
D'entrada voldria exposar que no hi ha cap “guerra justa” i que s'ha demostrat que la violència no soluciona res, sinó que genera més espiral de violència. La violència dels oprimits, en forces ocasions, ha estat aixafada per la violència dels opressors. És la conseqüència de jugar a la llei del més fort: el poder s'acaba imposant. Ja fa molt temps que des de l'esquerra s'ha optat per altres vies, com la desobediència civil, molt més ajustada al pacifisme, a l'humanisme i a una estratègia eficaç. És per això, que és estrany veure partits d'esquerres defensant postures bèl•liques i més tenint en compte, les lliçons que ens ha donat la Història. El cínic i gran farsant del Zapatero acabarà amb una guerra, havent-nos tret d'una altre. Serà tota una al·legoria del seu mandat i del seu gir antisocial, antiecologista i antipacifista.
Sobre la intervenció, primer, ens hauríem de preguntar si s'han esgotat les vies diplomàtiques. Pel que comenta el columnista Isaac Rosa, ni s'han intentat. És més, la mediació negociadora internacional que es proposava des d'Amèrica Llatina, s'ha ridiculitzat. Per tant, com conclou el columnista, cal analitzar la intervenció militar a Líbia com la única via plantejada des del principi per part dels Aliats -amb el suport del Consell de Seguretat de la ONU i amb el poder de les forces armades de la OTAN-.
Aquesta “esquerra líquida”, malgrat les diferències amb Iraq, no s'ha adonat de les similituds. Els dos són dictadors: tan Hussein com Gaddafi. Els dos massacraven a la seva població. Els dos eren “amics” d'Occident al principi, i es van convertir en els seus “enemics” al final. La decisió i la raó d'intervenir, com en la majoria de casos ha d'ésser econòmica. A no sé que no ens hagin explicat qui són els Reis Mags, ens podríem creure això de “la defensa dels drets humans”.
El preu del petroli no para d'augmentar i amb les revoltes, encara més. Jo crec que el control sobre aquest recurs és clau en aquesta decisió d'intervenir. A Líbia, la zona no s'ha estabilitzat com ha passat a Egipte on l'Exèrcit ha controlat les revoltes i les ha canalitzat al seu favor. Allà doncs, no hi hagut intervenció. Tampoc a Bahrein on s'està massacrant molt més que a Líbia als manifestants. A més, en el cas de Líbia, els que s'han revoltat no són pas “manifestants pacífics” sinó, rebels força ben armats. Algun dels seus líders són l'ex encarregat de Justícia del Govern de Gaddafi, ho sigui, un reconvertit. Un hipòcrita. No dona pas massa confiança tot plegat. En un següent article continuaré comentant la qüestió.
Comentaris